Arma blanca

El Bernat, és un entusiasta de la neu. Ell mateix ho atribueix al fet de que va néixer el dia de Nadal de 1962, just quan queia la gran nevada. La mare no es pogué desplaçar a la clínica prevista, i encara sort que la llevadora no vivia gaire lluny de la Riera Blanca, a Collblanc, i amb l’ajuda d’uns veïns arribà a temps a assistir-la.

Tota la setmana, ha estat pendent de les notícies: anuncien una gran nevada als Pirineus, i en bona mesura també al Pre-Pirineu. I dissabte, que té festa, agafa el cotxe i s’hi dirigeix.

L’aparca al peu de la Tosa d’Alp. Troba la neu tal com l’esperava, esponjosa i blanca, com la rosa de la innocència, com el paper que espera un poema, com la nata, el sucre i la merenga.

Se la menjaria com si fos un plat de menja-blanc de la Selva del Camp, o un bol d’arròs amb llet. S’enfila muntanya amunt. Alguns esquiadors tot just han començat les primeres baixades de la jornada. A la ràdio del cotxe, tot venint, ha escoltat que anunciaven que el risc d’allaus era alt. Fa cas a l’advertència i puja per una pista senyalitzada. 

Ho fa per la vora d’una pista per evitar riscos, sense molestar els esquiadors. S’ha calçat unes raquetes i s’ajuda amb els pals d’esquí. Ha tingut molta sort amb el dia, hi ha una atmosfera nítida i gaudeix del paisatge.

Mica en mica la serra del Cadí apareix rere la carena que segueix. De lluny veu el senyal geodèsic que corona el cim i s’hi enfila. 

Des del pic admira les Penyes Altes del Moixeró, el Pedraforca, la serra d’Ensija i el Cadí complet. I al nord, tota la serralada del Pirineu, des del Pallars, Andorra i l’Alt Urgell fins la Cerdanya i el llunyà Canigó. Ha pujat la Tosa d’altres vegades, ja fa anys, caminat o amb esquís, i encara mai no havia trobat el refugi del Niu d’Àliga obert. 

Per a ell és una novetat arribar a un cim i poder demanar una cervesa. És un plaer beure’n l’escuma, blanca com la seva estimada. Com si fos un glop de neu amargant, es mulla el bigoti. En demana una altra per allargar el moment. I potser una altra...

Surt a fora. La lluminositat del migdia l’enlluerna. Té set de neu, i s’aventura cap el cim de de la Mena i el Comabella. No vol deixar la carena, però és conscient de que ja és hora de baixar. No es recorda de fer-ho per les pistes i s’endinsa a la neu salvatge. 

Ho fa gaudint amb la intensitat amb que ho faria un amant novell desflorant la neu verge. Blanca com les intencions d’un enamorat, com el vestit d’una núvia, com la roba d’una novícia, com la puresa d’un infant, com el somriure d’un africà, com un cubell de llet de vaca, com les llàgrimes del solitari, com la boira de l’albada, com una salina evaporada, com la bandera blanca enmig d’una batalla, com un ametller florit, com el cor de l’ametlló, com la coloma de la pau, com una pregunta franca, com una resposta sincera, com el cotó-fluix, com el silenci d’una nevada, com la farina sobre el marbre, com la pols d’una ensaïmada, com la cara del forner, com els enagos de l’àvia...

L’acaricia amb la mà oberta. 

De pujada s’ha fixat en una carena atractiva. Encara resten unes hores de llum i decideix acostar-s’hi. Ha de tornar a pujar part del que ja ha baixat. Mentre puja s’enfonsa a la neu.

S’ha oblidat les raquetes, segurament al Niu d’Àliga. Tant se val! Així està més en contacte amb la seva blanca estimada. I s’apropa cada vegada més a la carena. 

La neu fa un voladís arrodonit com una teulada. Blanca com la barba del Gaudí, com les veus de l’Escolania de Montserrat. I s’enfila i s’enfila, gairebé és a tocar de la duresa d’un cel que de tan blau sembla el mar.

De sobte sent un tro, un bramular que fa tremolar el seu entorn. Mira enlaire i veu que la muntanya se li tira a sobre, com un volcà de crispetes, blanca com l’escuma d’una onada, com el bram d’una cascada. Aleshores recorda el perill d’allaus... intenta córrer però ja no hi és a temps. I mentre sucumbeix a la fúria de l’onada de neu que el sepulta, pensa en la seva estimada de veritat. Segurament que s’enamorà d’ella perquè es deia Neus. Ara la veu estirada al llit, quan ell de matinada li ha fet un petó al front. Entre somnis, ella li ha dit: “vés amb compte”. No li ha fet prou cas. També pensa amb la seva filla, a qui van posar Blanca, com el llençol que ara l’embolcalla. Fa fred i la foscor l’envolta. Potser el vindran a buscar, però segurament ja no hi seran a temps. La primavera és propera, i si no el troben, el bon temps ja enretirarà el llençol. Intenta bellugar-se però la pressió de la neu el té immobilitzat.

D'ell, molt més avall només restaran les petjades a la neu, que el bon temps esborrarà. Tanca els ulls i abraçat a la neu espera que la mort vingui a buscar-lo. La lluna està en creixent, no en veurà el ple. Finalment ha sucumbit, ja forma part de l'eternitat, víctima d’una arma blanca.