dijous, 13 de març del 2014

Arma blanca

El Bernat, és un entusiasta de la neu. Ell mateix ho atribueix al fet de que va néixer el dia de Nadal de 1962, just quan queia la gran nevada. La mare no es pogué desplaçar a la clínica prevista, i encara sort que la llevadora no vivia gaire lluny de la Riera Blanca, a Collblanc, i amb l’ajuda d’uns veïns arribà a temps a assistir-la.
Tota la setmana, ha estat pendent de les notícies: anuncien una gran nevada als Pirineus, i en bona mesura també al Pre-Pirineu. I dissabte, que té festa, agafa el cotxe i s’hi dirigeix.
L’aparca al peu de la Tosa d’Alp. Troba la neu tal com l’esperava, esponjosa i blanca, com la rosa de la innocència, com el paper que espera un poema, com la nata, el sucre i la merenga.
Se la menjaria com si fos un plat de menja-blanc de la Selva del Camp, o un bol d’arròs amb llet. S’enfila muntanya amunt. Alguns esquiadors tot just han començat les primeres baixades de la jornada. A la ràdio del cotxe, tot venint, ha escoltat que anunciaven que el risc d’allaus era alt. Fa cas a l’advertència i puja per una pista senyalitzada. 
Ho fa per la vora d’una pista per evitar riscos, sense molestar els esquiadors. S’ha calçat unes raquetes i s’ajuda amb els pals d’esquí. Ha tingut molta sort amb el dia, hi ha una atmosfera nítida i gaudeix del paisatge.
Mica en mica la serra del Cadí apareix rere la carena que segueix. De lluny veu el senyal geodèsic que corona el cim i s’hi enfila. 
Des del pic admira les Penyes Altes del Moixeró, el Pedraforca, la serra d’Ensija i el Cadí complet. I al nord, tota la serralada del Pirineu, des del Pallars, Andorra i l’Alt Urgell fins la Cerdanya i el llunyà Canigó. Ha pujat la Tosa d’altres vegades, ja fa anys, caminat o amb esquís, i encara mai no havia trobat el refugi del Niu d’Àliga obert. 
Per a ell és una novetat arribar a un cim i poder demanar una cervesa. És un plaer beure’n l’escuma, blanca com la seva estimada. Com si fos un glop de neu amargant, es mulla el bigoti. En demana una altra per allargar el moment. I potser una altra...
Surt a fora. La lluminositat del migdia l’enlluerna. Té set de neu, i s’aventura cap el cim de de la Mena i el Comabella. No vol deixar la carena, però és conscient de que ja és hora de baixar. No es recorda de fer-ho per les pistes i s’endinsa a la neu salvatge. 
Ho fa gaudint amb la intensitat amb que ho faria un amant novell desflorant la neu verge. Blanca com les intencions d’un enamorat, com el vestit d’una núvia, com la roba d’una novícia, com la puresa d’un infant, com el somriure d’un africà, com un cubell de llet de vaca, com les llàgrimes del solitari, com la boira de l’albada, com una salina evaporada, com la bandera blanca enmig d’una batalla, com un ametller florit, com el cor de l’ametlló, com la coloma de la pau, com una pregunta franca, com una resposta sincera, com el cotó-fluix, com el silenci d’una nevada, com la farina sobre el marbre, com la pols d’una ensaïmada, com la cara del forner, com els enagos de l’àvia...

L’acaricia amb la mà oberta. 
De pujada s’ha fixat en una carena atractiva. Encara resten unes hores de llum i decideix acostar-s’hi. Ha de tornar a pujar part del que ja ha baixat. Mentre puja s’enfonsa a la neu.
S’ha oblidat les raquetes, segurament al Niu d’Àliga. Tant se val! Així està més en contacte amb la seva blanca estimada. I s’apropa cada vegada més a la carena. 
La neu fa un voladís arrodonit com una teulada. Blanca com la barba del Gaudí, com les veus de l’Escolania de Montserrat. I s’enfila i s’enfila, gairebé és a tocar de la duresa d’un cel que de tan blau sembla el mar.

De sobte sent un tro, un bramular que fa tremolar el seu entorn. Mira enlaire i veu que la muntanya se li tira a sobre, com un volcà de crispetes, blanca com l’escuma d’una onada, com el bram d’una cascada. Aleshores recorda el perill d’allaus... intenta córrer però ja no hi és a temps. I mentre sucumbeix a la fúria de l’onada de neu que el sepulta, pensa en la seva estimada de veritat. Segurament que s’enamorà d’ella perquè es deia Neus. Ara la veu estirada al llit, quan ell de matinada li ha fet un petó al front. Entre somnis, ella li ha dit: “vés amb compte”. No li ha fet prou cas. També pensa amb la seva filla, a qui van posar Blanca, com el llençol que ara l’embolcalla. Fa fred i la foscor l’envolta. Potser el vindran a buscar, però segurament ja no hi seran a temps. La primavera és propera, i si no el troben, el bon temps ja enretirarà el llençol. Intenta bellugar-se però la pressió de la neu el té immobilitzat.
D'ell, molt més avall només restaran les petjades a la neu, que el bon temps esborrarà. Tanca els ulls i abraçat a la neu espera que la mort vingui a buscar-lo. La lluna està en creixent, no en veurà el ple. Finalment ha sucumbit, ja forma part de l'eternitat, víctima d’una arma blanca.

35 comentaris:

  1. Ha sigut una fusió progressiva amb la neu que l'ha dut a ben morir-hi. És un relat que tot i ser trist desprèn lluminositat i bellesa per tot arreu. La foto de l'onada de neu és brutal!

    ResponElimina
  2. Una bona llàstima no poder tornar a gaudir d'una cervesa a les alçades, sempre són més bones. Bon relat i espero no massa real

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és bona la cervesa, Joan. Encara que no sigui gaire real.

      Elimina
  3. Coincideixo amb el comentari de Sílvia, i afegiré unes paraules més:











    (les paraules les he escrit en tinta blanca, blanca com la neu, per a què només Bernat ho pugui llegir)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscaré suc de llima per llegir la tinta blanca.
      Ximo, segur que el que has escrit reconforta en Bernat

      Elimina
  4. Jo tampoc m'esperava aquest final... però malgrat la tristesa de la mort és una història molt bonica... romàntica potser... fondre's amb l'estimada.

    ResponElimina
  5. Potser aquesta és la paraula, Carme: romanticisme. I ha dut en Bernat a fondre's amb la naturalesa. Abraçat per la seva estimada.

    ResponElimina
  6. En algun moment he pensat un final així, però m'he dit que no, que en realitat era una crònica d'una excursió amb unes fotos precioses, m'estaves fent dentetes i m'ha vingut molt de gust calçar-me les raquetes i pujar muntanya amunt. Saps, m'has fet pensar quin cap de setmana podria acostar-me a la Tossa d'Alp, de la qual n'he sentit a parlar bé. I el final... quina destrempada. Això no es fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, si hi puges i tens sort de trobar el Niu d'Àliga obert, la cervesa és real. I compte amb les allaus.

      Elimina
  7. Un relat magnífic, ben escrit. Jo tampoc imaginava el final, tot i que el títol ja dona alguna pista. En Bernat sembla conformat al morir abraçat la seva estimada.

    ResponElimina
  8. És vert Glòria, el títol no enganya.

    ResponElimina
  9. Un final sorprenent, però crec que si hagués pogut triar, en Bernat hauria escollit aquest final per ell,poder no tant d’hora, poder no aquell dia, però si aquest final.

    ResponElimina
  10. Bruixeta, per norma general, no podem triar ni el dia ni el lloc. Ens hem de conformar amb el que ens toqui.

    ResponElimina
  11. vaja un final...
    pero a la fi es com el principii com tota la vida mateixa...
    hi ha millor manera de morir que abraçat al que mes t'estimes??

    em pregunto si em deixeries la tercera fotografia ( la de l'ombra del esquiador )per el blog dels caçadors d'ombres
    t'en deixo l'enllaç per si vols fer un cop d'ull
    http://lesombresmaidormen.blogspot.com.es/
    ja em diras...
    petons de sargantana

    ResponElimina
  12. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  13. Sargantana, i tant que pots baixar la foto de l'ombra.
    Conec el teu blog "Caçadors d'ombres". A la foto "Fanal" del 28 de febrer hi vaig deixar un comentari.
    Entomo els petons de sang freda.

    ResponElimina
  14. Un bonic reportatge fotogràfic, Xavier, acompanyat per aquesta història muntanyenca, de final inesperat..."La neu blanca com el paper que espera un poema"...No sé si en Bernat hagués triat aquest final, tan aviat segur que no. Morir per una abraçada freda i tallant, com un arma blanca...A casa l'esperava una altra Neus, gelosa d'una amant, contra la qual no ha pogut competir i que ha sortit vencedora!
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  15. M. Roser, L'abraçada de la mort, és freda. De ben segur que la de la Neus que s'ha quedat a casa, és més càlida i vital. En els darrers instants també ha pensat en ella.

    ResponElimina
  16. No hi ha res pel que valgui la pena morir però... quina cervesa, mmm

    ResponElimina
  17. una arma blanca freda i pesada......per cert deixant de banda el relat , les fotos són teves també? molt i molt maques!

    ResponElimina
  18. Sí que són meves les fotos. En alguns casos, i aquest és un d'ells, expliquen el 50% de la història.

    ResponElimina
  19. Quina llàstima que no escoltés la ràdio. Ho estaven dient: “Si us desplaceu als Pirineus, a la muntanya o a qualsevol zona on hi hagi perill d’allaus, presteu molta atenció a les prediccions meteorològiques i a les prediccions d’allaus, així com a l’estat de les carreteres. Ateneu a les indicacions dels serveis de carreteres i de Protecció Civil”
    Ara ja no cal...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, cal estar atents a la fúria desenfrenada de la natura. La del mar, la de la neu, la dels llamps, les riuades...

      Elimina
  20. "Vert" com a veritable, no ho havia sentit mai! Tinc una amiga que se'n diu.
    T'has superat amb les comparacions, Xavier! Sembla que portis tota una vida recollint imatges del que és blanc com la neu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia escriure "cert". Casualment ha aparegut una paraula que s'entén, contracció de certesa i veritable.
      La neu és blanca, com les mans del guixaire.

      Elimina
  21. Les imatges són tan belles que he hagut de tirar enrere per llegir él relat. I aquest també és impressionant. No està escrit enlloc que els finals hagin de ser feliços, perquè una narració sigui esplèndida.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, a tots ens espera aquest final. tard o d'hora.
      Gràcies per llegir també les imatges.

      Elimina
  22. Encara que arribi tard, vull dedicar la meva blanca mà a escriure el comentari en l'espai tot blanc i dir que dues de les meves filles es diuen Alba i Neus, a joc amb la blancor total i glaçada que embolcalla tot el teu escrit.

    ResponElimina
  23. Olga,
    Ja veig que estimeu el blanc. No has fet tard. És un plaer llegir els teus comentaris. Gràcies.

    ResponElimina
  24. M'he quedat embadalida mirant les fotos i gelada també. ;)
    Un final que no s'esperava, m'ha sorprès tot i ser trist.

    Aferradetes!! ☾

    ResponElimina
  25. El final ha estat un accident. Resten les petjades.

    ResponElimina