Primavera a un racó africà

 La piuladissa dels ocells m’acaba de despertar. Fa estona que se sent la vaca del padrí que s’ha posat a pasturar quan encara era de nit. La resta de família segueix dormint, i em vesteixo procurant fer el mínim soroll per a no despertar-los.

Ahir vaig demanar permís al pare per a que em deixés anar sol a passar un dia i una nit a les muntanyes, i m’ho va concedir. La mare pateix amb les meves sortides però sap que haig de ser valent. Ja he sortit més d’un dia sol cap a les muntanyes, però mai no he passat una nit sol fora de casa. M’ha deixat al prestatge enlairat, un sarró amb un tall d’ingera que va preparar per a mi, una ampolla amb cafè i una mica de fruita per la set. “Kirubel, sigues fort i valent, però no t’arrisquis innecessàriament”.

Les mares sempre tan previsores, penso: que no ho veu que ja sóc gairebé un home?

Surto de la cabana amb la primera llum i vaig a l’abeurador de la vaca i les cabres per a rentar-me la cara. Al cel hi ha una estrella que encara brilla. La vaca que fa estona m’ha despertat em mira sorpresa: “què deu fer aquest aquí?” Sembla que es pregunti. El vedell que jeu al seu costat en veure’m s’aixeca i s’amaga rera el cos protector de la seva mare. El sol comença a tocar les puntes més altes dels cims que hi ha a un dels costats de la vall. 

Fa fresca, no m’he posat gaire roba, penso que la caminada m’escalfarà. Començo a pujar en direcció a l’altura assolellada. La ratlla de claror va baixant a mesura que jo m’hi acosto. Una mica més lent del que pujo va baixant la ratlla del sol.

L’aire de l’alçada es fa més fresc. És la fresca de la primavera, sempre elegant i perfumada. Quan ens trobem la llum del sol i jo, esbufego tant que ja no em cal la seva escalfor. M’assec a una pedra a contemplar l’espectacle d’una sortida de sol des de l’alçada. 

Veig el riu que baixa mansament. Algun núvol, de tant en tant vol privar la sortida de l’astre, i això fa que tot l’entorn encara tingui més bellesa. Una bellesa rogenca.

El Mont Labilela mostra la seva punta punxeguda. Lluny, al vessant de l’altre costat de la vall veig un petit ramat de cabres salvatges que caminen lentament entre les tarteres. Aquí a dalt no hi ha tants ocells com a prop del poble, però de tant en tant, un que té una cua molt afinada se m’acosta: : “què deu fer aquest aquí?” també es pregunta. Alguna cosa ha espantat les cabres, que de cop i volta fugen, muntanya amunt, saltant per les roques sense cap esforç. A prop meu, un rajolí d’aigua, molt tímidament es va obrint camí, per a, més avall, engrandir el cabdal del riu que solca la vall. 

Des d’aquí es veu el poble on viu la Qali, la meva estimada. Veig la seva cabana de lluny, a fora hi ha moviment. Miro i veig que és la Qali que s’ha despertat i que mira a banda i banda de la cabana. Sap que avui jo pujaré la muntanya. Mira cap a dalt, però no em deu veure. Em llençaria  tartera avall per a anar-la a trobar. Me n’estic, ja ho faré a la tornada. Duc el sol al cor, la primavera a les venes, i correré igual que les cabres, per a trobar-me amb ella. He fet un poema per a la Qali, me l’he après de memòria i un dia li diré:

Tan sols hi ha una paraula

que ens pugui orientar

és penyora i llibertat:

estimar i ser estimat.

És la nit i també el dia

és silenci i és cançó

és tristesa i alegria

és enyor i és passió.

Tan sols hi ha una paraula

que ens faci perdurar

és la llum i el color

és amor, amor, amor.

Encara em resten dos dies de caminada i una nit al ras. Aprofitaré per visitar els oncles i cosins que viuen a l’altre costat de les muntanyes.

M’agrada el vent de primavera

Que eixuga la roba humida,

Que fa volar les fulles.

Cel d’estrelles i de foc.

I fa arrelar els arbres,

arrissa l’aigua del riu

fa somriure les noies.

Terra imant de llibertat!

Quan xiulen les branques

Quan la neu es fon als cims

Quan la passió ens surt de dins...

Foc de llavis i de mans.

Planegen ocells sense esforç

Voleien fulles dels fruiters
Fendeixen velers al galop...

  M’agrada la primavera amb vent.

Aprofito també per visitar altres valls desconegudes per a mi. I descobrir altres espècies que comparteixen amb nosaltres, país i paisatge.

El padrí estarà orgullós de mi. Sóc el seu nét gran i em vol veure un home. Sé que quan torni a casa em farà un bol de llet de la seva vaca.

Ell està orgullós de mi, jo ho estic d'ell.  Per a mi representa la lluita per la supervivència del nostre poble i del nostre continent sencer.

(Fotografies d'Antoni Pujol Guarro. Totes són fetes a Etiòpia)