dijous, 27 de març del 2014

Primavera a un racó africà

 La piuladissa dels ocells m’acaba de despertar. Fa estona que se sent la vaca del padrí que s’ha posat a pasturar quan encara era de nit. La resta de família segueix dormint, i em vesteixo procurant fer el mínim soroll per a no despertar-los.
Ahir vaig demanar permís al pare per a que em deixés anar sol a passar un dia i una nit a les muntanyes, i m’ho va concedir. La mare pateix amb les meves sortides però sap que haig de ser valent. Ja he sortit més d’un dia sol cap a les muntanyes, però mai no he passat una nit sol fora de casa. M’ha deixat al prestatge enlairat, un sarró amb un tall d’ingera que va preparar per a mi, una ampolla amb cafè i una mica de fruita per la set. “Kirubel, sigues fort i valent, però no t’arrisquis innecessàriament”.
Les mares sempre tan previsores, penso: que no ho veu que ja sóc gairebé un home?
Surto de la cabana amb la primera llum i vaig a l’abeurador de la vaca i les cabres per a rentar-me la cara. Al cel hi ha una estrella que encara brilla. La vaca que fa estona m’ha despertat em mira sorpresa: “què deu fer aquest aquí?” Sembla que es pregunti. El vedell que jeu al seu costat en veure’m s’aixeca i s’amaga rera el cos protector de la seva mare. El sol comença a tocar les puntes més altes dels cims que hi ha a un dels costats de la vall. 
Fa fresca, no m’he posat gaire roba, penso que la caminada m’escalfarà. Començo a pujar en direcció a l’altura assolellada. La ratlla de claror va baixant a mesura que jo m’hi acosto. Una mica més lent del que pujo va baixant la ratlla del sol.
L’aire de l’alçada es fa més fresc. És la fresca de la primavera, sempre elegant i perfumada. Quan ens trobem la llum del sol i jo, esbufego tant que ja no em cal la seva escalfor. M’assec a una pedra a contemplar l’espectacle d’una sortida de sol des de l’alçada. 
Veig el riu que baixa mansament. Algun núvol, de tant en tant vol privar la sortida de l’astre, i això fa que tot l’entorn encara tingui més bellesa. Una bellesa rogenca.
El Mont Labilela mostra la seva punta punxeguda. Lluny, al vessant de l’altre costat de la vall veig un petit ramat de cabres salvatges que caminen lentament entre les tarteres. Aquí a dalt no hi ha tants ocells com a prop del poble, però de tant en tant, un que té una cua molt afinada se m’acosta: : “què deu fer aquest aquí?” també es pregunta. Alguna cosa ha espantat les cabres, que de cop i volta fugen, muntanya amunt, saltant per les roques sense cap esforç. A prop meu, un rajolí d’aigua, molt tímidament es va obrint camí, per a, més avall, engrandir el cabdal del riu que solca la vall. 
Des d’aquí es veu el poble on viu la Qali, la meva estimada. Veig la seva cabana de lluny, a fora hi ha moviment. Miro i veig que és la Qali que s’ha despertat i que mira a banda i banda de la cabana. Sap que avui jo pujaré la muntanya. Mira cap a dalt, però no em deu veure. Em llençaria  tartera avall per a anar-la a trobar. Me n’estic, ja ho faré a la tornada. Duc el sol al cor, la primavera a les venes, i correré igual que les cabres, per a trobar-me amb ella. He fet un poema per a la Qali, me l’he après de memòria i un dia li diré:


Tan sols hi ha una paraula
que ens pugui orientar
és penyora i llibertat:
estimar i ser estimat.

És la nit i també el dia
és silenci i és cançó
és tristesa i alegria
és enyor i és passió.

Tan sols hi ha una paraula
que ens faci perdurar
és la llum i el color
és amor, amor, amor.


Encara em resten dos dies de caminada i una nit al ras. Aprofitaré per visitar els oncles i cosins que viuen a l’altre costat de les muntanyes.




M’agrada el vent de primavera
Que eixuga la roba humida,
Que fa volar les fulles.
Cel d’estrelles i de foc.

I fa arrelar els arbres,
arrissa l’aigua del riu
fa somriure les noies.
Terra imant de llibertat!

Quan xiulen les branques
Quan la neu es fon als cims
Quan la passió ens surt de dins...
Foc de llavis i de mans.

Planegen ocells sense esforç
Voleien fulles dels fruiters
Fendeixen velers al galop...
  M’agrada la primavera amb vent.

Aprofito també per visitar altres valls desconegudes per a mi. I descobrir altres espècies que comparteixen amb nosaltres, país i paisatge.
El padrí estarà orgullós de mi. Sóc el seu nét gran i em vol veure un home. Sé que quan torni a casa em farà un bol de llet de la seva vaca.
Ell està orgullós de mi, jo ho estic d'ell.  Per a mi representa la lluita per la supervivència del nostre poble i del nostre continent sencer.
(Fotografies d'Antoni Pujol Guarro. Totes són fetes a Etiòpia)

32 comentaris:

  1. Una combinació molt maca de fotos i història, amb l'afegit del poema d'amor... quanta passió primaveral... m'ha agradat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'amor ho arrodoneix tot. i en aquest cas la primavera és el motor.

      Elimina
  2. Aquestes imatges et fan treure molt bones paraules. Llàstima de la pobresa d'aquesta gent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa segles que s'intenta acabar amb la pobresa, però els rics no volen perdre els seus privilegis. Algun dia tots els pobres del món (els que ho són i els que ho serem) s'hauran d'ajudar els uns als altres.

      Elimina
  3. Quines imatges, són brutals, impressionants!! I quines expressions que tenen les cares, transmeten una puresa inexplicable. La història d'ascensió de Kirubel la trobo molt simbòlica, tot un elogi a la curiositat i l'experimentació. Hi ha hagut un moment que m'he espantat quan diu: "Em llençaria tartera avall per a anar-la a trobar" (m'ha vingut al cap "arma blanca"), sort que en canvi escriu un poema d'amor deliciós per a la noia que li ha robat el cor. Uf, els teus relats ho tenen tot: imatges, poesia i màgia. I una mirada al món plena d'amor. Felicitats, Xavier!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, com has vist el mèrit de les fotos no és meu.
      I et dono la raó: les expressions de les cares transmeten puresa.

      Elimina
  4. Això és realment la natura i no tan sols els paisatges que són meravellosos, sinó també la seva gent, potser mancats de moltes coses materials però amb el millor tresor que es pot tenir, la llibertat de la seva manera de viure.

    Una bella història, un deliciós poema d'amor.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluna, és un gran valor que puguin conservar el patrimoni dels seus costums. Tant de bo que prosperin, el just per no embrutir-se del consumisme del capitalisme salvatge.

      Elimina
  5. Caram Xavier, mentre llegia aquesta bonica història i anava passant les fotos, pensava que potser hi havies estat en aquests llocs tan fantàstics, però ja veig que no...I està tan ben lligada l'a història amb les fotos! I per acabar-ho d'arrodonir , ens regales aquest bonic poema. Un post molt reeixit!
    Ah, i a mi també m'agrada el soroll del vent quan xiula entre els arbres...
    Bona nit, Xavier.

    ResponElimina
  6. Sí que deu ser fantàstic visitar aquestes terres i conviure uns dies amb la seva gent.
    El xiul del vent entre als arbres es pot escoltar a qualsevol altre lloc i sentir-lo dins del cor,

    ResponElimina
  7. Bella història i esplèndides fotografies!, ha de ser tota una experiència conviure amb persones i entorn tan diferent al nostre, quan hi ha per apendre!.

    ResponElimina
  8. Ja pots felicitar el fotògraf, quines fotos més magnífiques, i guardaves la millor pel final. Bé, no sé si és la millor, però la trobo espectacular. Que diferent la vida d'en Kirubel, allà a Etiòpia és una altra història. Li toca lluitar molt, però tal i com ens el pintes, segur que se n'acabarà sortint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Felicitaré el meu germà gran per les fotos. N'hi ha moltes més, però no vull abusar...

      Elimina
  9. Un relat esplèndid. Les fotos també, encara que no siguin teves, s'ha de felicitar a l'Antoni per elles: quins paisatges, quina llum, quins rostres tan expressius!
    Una història de iniciació, de superació i d'amor a la Natura, a la família, a la Qali.

    ResponElimina
  10. Glòria, els actors d'aquestes fotgrafies no ho saben, però estan fent amics uns quants milers de quilòmetres lluny del seu país.

    ResponElimina
  11. Felicitats al fotògraf, es un mestre del retrat! La carona de la nena m’ha robat el cor...
    I les teves paraules ens han conduit amb mestria pels paisatges i les gents que hi veiem. Un relat que junt amb les imatges et fan sentir que formes part de l’entorn.

    ResponElimina
  12. Li seran passades de part teva Bruixeta. Li diré que entri ell mateix a llegir els comentaris.

    ResponElimina
  13. Una historia magnífica, con unas imágenes únicas, felicitaciones por todo tu trabajo y gracias por mostrar.

    Un saludo grande.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Juan Antonio, en aquest cas només he fet la lletra. La "música" fotogràfica és de l'Antoni.

      Elimina
  14. Em fas venir moltíssimes ganes d'anar-hi!

    ResponElimina
  15. Xavier, lliguen tant les imatges amb el que dius que estava convençuda que les fotografies eren teves. M'agrada la poesia sobre l'amor, però també l'altra. És una poesia senzilla que suggereix imatges i sentiments. Per mi molt millor que aquella tan hermètica que no deixa passar ni un raig de llum que l'il·lumini per deixar-se entendre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia el Serrat a Paraules d'amor.... "no en sabíem més, teníem 15 anys". Si fa no fa l'edat de la Qali i el Kirubel.

      Elimina
  16. Moltes felicitats al teu germà, Xavier. Evidentment aquesta gent no ho passa bé, però a pesar d'això hi ha una espurna de felicitat que pot ser que nosaltres no tinguem.

    Deixem tornar a donar-te les gràcies.

    ResponElimina
  17. Josep,
    La clau de la felicitat és misteriosa. El que cal és que la pau duri i puguin anar prosperant segons el seu tarannà.
    Pel que dius de les gràcies: de res! És un plaer que t'hagi agradat.

    ResponElimina
  18. Impressionants fotografies! esplèndides! amb un relat que s'hi escau!

    ResponElimina
  19. Pel visionat de les fotos i per la lectura: gràcies Elfreelang.

    ResponElimina
  20. M'agrada fer estada al teu espai de tant en tant; sempre ens acull amb tanta bellesa de mots, d'imatges, de sensibilitat... Aquesta gent, el somriure dels rostres, és una bona mostra que la felicitat neix de dins, al marge de l'entorn que ens envolta.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  21. La visita d'espais és mútua. Si hi trobes sensibilitat és que també la portes tu mateixa.

    ResponElimina
  22. He entrat al facebook del teu germà Antoni, en certa manera per acomiadar-m'hi, i un enllaç m'ha portat fins a aquest post, que recordava molt vagament. M'ha semblat, tot i la distància dels anys, el millor homenatge que li podies fer en aquests moments tan dolorosament cruels per a tots vosaltres. Un record emocionat per al teu germà i l'abraçada més tendra per a tu, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montse. Ja veus com ho era de viatger, l'Antoni. Sobretot tenia debilitat per l'Àfrica.

      Elimina