Corre
el riu de les absències
mentre
els records, com un comiat,
s’amaguen
sota l’aigua.
Vida
avall fugen els penediments.
És
temps de desglaç,
De
sentir el plany del vent
De
collir amb la mirada poms d’esperança,
quan
els camins duen paisatges canviants.
S’obliden
ponts de vells dolors,
si
els camins en duen de nous.
Dies
de pluja eixamplen els somnis:
llavor
de primavera, fruitarà a la tardor.
Primavera en estat pur. Explosiva i fantàstica com sempre
ResponEliminaJoan, la primavera esclata i amb ella, nosaltres.
EliminaViu, somriu i la pena al riu! Uf, quina vida que tenen aquestes imatges naturals, tens tota la raó que la primavera fa oblidar "ponts de vells dolors" i ens omple de noves esperances.
ResponEliminaViure i somriure. Hem de somriure més sovint per viure més... o millor.
EliminaUnes imatges que diuen moltes coses... I amb les paraules que les completen ens fan com un viatge
ResponEliminaCarme, tant les imatges com les paraules a cadascú li expliquen coses una mica diferents.
EliminaPreciós aquest riu...Seria bonic anar caminant per la riba, fins arribar aquests prats tan verds amb arbres tant florits. Quanta natura i bellesa en tan poc espai...
ResponEliminaEspero que els records sàpiguen nedar!
Bona nit, Xavier.
Roser, el primer riu, el més petit és el Rigart, prop de Toses. Desemboca al Freser.
EliminaEl més gran és el Segre. No vas desencaminada, són bastant propers l'un de l'altre.
Fotos que mostren clarament la variabilitat cromàtica i climatològica que porta la primavera, i paraules que ens l'acaben d'explicar.
ResponEliminaXexu. És tal com dius. Aquestes fotografies s'han fet en poques hores de diferència i pocs quilòmetres de distància.
Elimina"Llavor de primavera, fruitarà a la tardor", tens la visió exacta! Tota la resta de l'entrada també m'agrada molt.
ResponEliminaEnguany tenim moltes esperances en la tardor. L'aigua del riu es renova constantment.
EliminaBellíssimes fotografies i sentides paraules: la pluja i el riu ens prenen la mirada i el cor.
ResponEliminaAhir vaig fer el pregó de Sant Jordi, inaugurant la Casa de les Lletres, però ja vaig pensar en la Marta.
La pluja a vegades ens arrenca paraules del fons dels sentiments.
EliminaEls pensaments es van creuar en les ones de l'aire, entre Tarragona i Barcelona.
Un autèntic renaixement.
ResponEliminaUna abraçada
També és vàlida la interpretació del renaixement. L'aigua i les flors ens hi duen.
ResponEliminaViatges circulars per camins pregons...
ResponEliminaViatges circulars... m'agrada la interpretació. Cada any presenciem el desglaç. Fins que ens toqui a nosaltres.
ResponEliminaSembla que l'aigua hagi netejat cada element del paisatge. Unes fotos precioses
ResponEliminaLoreto, l'aigua ens neteja a tots, Per dins i per fora.
ResponEliminaQuin poema més bonic!
ResponEliminaI les fotografies precioses, els gotims d'aigua a l'arbre, una bellesa.
La primavera ha arribat i la vida flueix!
La primavera flueix i intentem assaborir els seus gotims de vida.
ResponEliminaversos i fotografies fan una bona parella primaveral, viva, neta, fresca!
ResponEliminaTenim necessitat de les virtuts primaverals.
ResponElimina“Corre el riu de les absències
ResponEliminamentre els records, com un comiat,”
en quedo amb aquestes paraules …en venen com anell al dit.
Les fotografies impressionants, sobre tot les dels rius. Soc dona d’aigua no puc per més que quedar-me encisada davant d’aquest brolla dels rius.
Són una de les altres cares de la vida: les absències. Els rius es fan grans amb les pluges. La vida s'escurça amb les absències.
EliminaSES FOTOS ME FAN SENTIR: QUINA FRESQUETA, QUINA OLOR DE PRIMAVERA!!
ResponEliminaS'aigo de primavera desborda ets sentiments.
EliminaLa veritat és que m'he quedat atrapada en les imatges i en les paraules...
ResponEliminaXavier, un plaer haver compartit una estona poètica, amb diàleg, i poca estona de conversa.
Trobarem de nou l'ocasió.
De moment, dialoguem per aquí.
Una abraçada i gràcies!
Ens comuniquem per un telègraf de fils de vidre.
ResponEliminaAmb aquestes belíssimes imatges, i concretament amb les del riu, m'has fet recordar un moment de fa molts anys: el meu fill, amb 4 anys, assegut al costat del Noguera Ribagorçana, embadalit i amb el rostre resplendent. Quan li vam dir que ja era hora de marxar, ens va respondre, tot decidit: "Nooo, em vull quedar aquí fins que hagi passat tota l'aigua!"
ResponEliminaUna forta abraçada.
Certament el teu fill va veure passar tota l'aigua.
ResponEliminaEl que passa és que després en ve de nova, que també veurem passar.
Etc...
Uf, Xavier, arribo corrents després de quinze dies de bojos. No m'explico com m'ho feia abans treballant vuit hores. Sort que m'ha passat el neguit veient les flors i les gotes de pluja i el riu corrent, i llegint el que has escrit. Per què no hauré entrat abans?
ResponEliminaTeresa has arribat a temps. L'aigua corre, nosaltres anem amb ella.
ResponElimina