dissabte, 14 de juny del 2014

Entre cirerers


L’Òscar camina per entre els horts de cirerers de Torrelles del Llobregat.

En passar pel davant de la cabana de pedra seca s’hi atura una estona. Respira l’aire de les flors properes. Veu al fons la serra de Collserola. Quan entraven a la cabana encara no hi havia la torre de comunicacions.

Els cirerers que fa temps va veure florir, van fer les primeres cireres, petites com l’esperança, verdes com els ulls del seu amor. I ara són fruita vermella i madura. En aquesta cabana és on ell i el Míguel van entrar ja fa anys per dir les coses pel seu nom, per estimar tal com els demanava la naturalesa, tal com estava destinat, sense complexes, només seguint els instints de l’amor.

Els seus sentiments vivien soterrats, i pressentien la mentida. Al principi de tenir aquestes sensacions intentava redreçar la pell  esverada pel desig cap una altra direcció. La que la resta de gent en deia normal o natural.
Ara, quan llegeix la frase “Dret a decidir” a tot arreu, recorda quan el Míguel li xiuxiuava a l’orella que ells tenien un dret inexcusable per a decidir el que el seu cos reclamava i que les lleis de l’època li negaven. I que segueix negant l’Església i altres institucions o països que estan ancorats en prejudicis de l’antigor.
Quan el mateix Òscar li plantejava dubtes morals, el Míguel sempre tenia una frase que els aclaria: “algú pot curar el cirerer per a que deixi de fer cireres i es dediqui a fer taronges?”. “Qui pot demanar a la pluja que no mulli o al sol que no escalfi?”.
El Míguel havia transformat l’atzavara del seu cos en un jardí de flors. Ell sol hauria estat incapaç de plantar cara als prejudicis dels altres. De fer el cor fort per reorientar la seva vida. “Abans de conèixer-te jo era més trist que la meva ombra” li deia. Tu has estat el trèvol de quatre fulles que necessitava la meva vida.
Un pagès se li acosta i fixa la seva mirada severa en la bossa que du l’Òscar a les mans. “Escolteu mestre”, pregunta inquisitorialment, “Què hi porteu a la bossa?” L’Òscar no s’ofèn. Comprèn que alguns pagesos de la zona estan escarmentats pels robatoris de fruita. No duu cireres a la cistella. Obre la bossa i en treu una urna. El pagès gira cua i el deixa sol. Ell mira com s’allunya pel mateix camí on tantes vegades havia passejat amb el seu amor.

 Destapa la urna i encarat a les roques de Cervelló, aboca les cendres. S’escampen les frases que es deien a la cabana:
La teva pell, prat d’esperança.
Les meves mans són com el vent
que empeny una passió on descansa
el meu cor i la meva ment.
Arriben les primeres calors de l’any. Les flors es pansiran. El Míguel sabia el nom de totes les flors, a l’Òscar se li obliden. Ell en diu senzillament la flor dels angelets. En talla una i la bufa. S’escampen les cendres i els angelets de la flor. Records que l’aire despentina.

40 comentaris:

  1. Encara que la tristor ha de ser evident sempre es podrà quedar amb el record inesborrable del que si varen poder aconseguir al estar junts malgrat la manca de llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El record d'una persona estimada ens acompanya sempre. Per sort, actualment, i en aqeust país tothom es pot estimar segons li plagui.

      Elimina
  2. escampar cendres , les cendres d'algú estimat enmig d'un paratge de cirerers, trebols i atzavares ....una tristor amorosida

    ResponElimina
    Respostes
    1. Escampa les cendres mentre el paisatge li porta bells records. Gràcies per la visita Elfreelang.

      Elimina
  3. M'agraden les teves histories d'amor. Totes tenen una bellesa especial i una autenticitat que m'arriba endins. Romàntiques, reals, tristes i profundes. Queixalaria alguna cirera directament de l'arbre...

    Reviure els amors en els records. Segur que el seu míguel o trèvol de quatre fulles continuarà, malgrat l'absència encomanant-li sort i confiança en la vida. Quan algú ens desperta, realment és una sort immensa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc persones molt estimades que viuen en present la part bonica d'aquesta història. Són felices de no haver-se d'amagar i ho valoren.
      Quan no miri el pagès si només són un parell de cireres.... queixala!

      Elimina
  4. buf....una historia preciosa Xavier. Escampar les cendres d'una persona estimada en un bell paratge...jo no vaig ser capaç de ser-hi quant en va tocar.
    Les fotografies son impressionants, com sempre.

    ResponElimina
  5. Bruixeta, em faig càrrec de la immensa dificultat de qui li toca viure moments tan dolorosos massa aviat. T'envio una abraçada de suport.

    ResponElimina
  6. Un temps de cirerers que recordem amb un roig ben viu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com diu en Raimon: "D'un roig intens voldria la meva vida"

      Elimina
  7. Quina història! I quantes que n'hi deu haver de semblants... Sort que ara és diferent tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Loreto. Ja saps que cal seguir lluitant, o si no els carques intentaran acabar amb els drets dels més febles.

      Elimina
  8. Ser homosexual és per moltes persones, encara ara, tan acomplexant com tenir una malaltia mental, com trobar un trèvol de quatre fulles però al revés. Molt maca aquesta entrada. La flor dels angelets és un símbol de la poesia de les teves imatges i paraules escampades al vent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, la poesia pot servir també com a arma de defensa dels drets dels col·lectius més febles: gais, lesbianes i fins i tot la dona hetero.
      Tornem a coincidir amb la simbologia dels angelets.

      Elimina
  9. m'agrada i m'arriba...

    una abraçada forta

    ResponElimina
  10. Gràcies sargantana, per la lectura i pel comentari.

    ResponElimina
  11. Com sempre un post treballat i molt bonic...És tan bonic caminar per entre els cirerers, si estan florits perquè semblen flocs de neu i quan hi ha les cireres, tanta vermellor no ens deixa pas indiferents i si de tant en tant en tenim alguna a l'abast( xist, dissimula)...I és que són tan bones collides de l'arbre!
    M'ha agradat aquesta història explicada en forma e metàfora floral i veig que també en dius angelets d'aquestes llavors voladores, de la dent de lleó...
    Que tinguis una bona setmana, Xavier.

    ResponElimina
  12. Gràcies Roser. Quan vaig començar a escriure no recordava el nom de la "Dent de lleó", Ho vaig buscar però em vaig estimar més deixar-ho en angelets.

    ResponElimina
  13. Preciosa, una història tendre i trista i molt ben explicada, Xavier. Encara bo que van aconseguir estimar-se en aquell món ple de prejudicis i anatemes dels "normals" envers als qui eren diferents d'ells.
    El paisatge i les fotografies bellíssimes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. Sempre hi ha qui s'ha d'anticipar, i actuar sense permís de les lleis injustes.

      Elimina
  14. Ostres tu, una altra història amb un bon revés! Quan semblava que finalment comprenien l'amor que sentien l'un per l'altre, sabem que un d'ells ja no hi és. Quina ràbia!

    Però ostres, vas trobar un trebol de quatre fulles, caram!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, a tots ens ha d'arribar l'hora. Per sort d'ells van gaudir la relació fins al final, i pel comentari de la serra de Collserola que fa l'Òscar, van ser molts anys.
      Trobar un trèvol de 4 fulles té un punt de màgia, com quan un il·lusionista fa aparèixer una tórtora blanca d'un mocador.

      Elimina
  15. M'agradat molt que escampes les frases que es deien a la cabana. Quin mal ha fet l'església amb les persones que s'estimen. Les teves lletres esplèndides com sempre són per agrair.

    Xavier, m'agrada la ginesta, és senzilla, no té fulles, té cinc pètals, i diuen que es considera que la ginesta és la flor nacional de Catalunya atès el seu lligam amb el Corpus de Sang, el primer aixecament del poble català contra l'opressió de la monarquia espanyola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, l'Església s'ha de modernitzar. Sembla que aquest papa ho vol intentar, però mentre no es desampallegui dels bisbes i cardenals que l'envolten no farà res.
      Ja ho deia Espriu: "la ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles". Sabia que era la flor nacional. Si a més, la seva fragància és republicana, encara millor!

      Elimina
  16. Xavier,et vull felicitar per la manera que tens d'explicar les histories que publiques,i també és clar,per les imatges tan ben escollides. Felicitats !!!

    ResponElimina
  17. d'acord, en aquest ho has fet al revés, no? en aquest primer vas fer les fotos, oi? ja et vaig calant :P

    ResponElimina
  18. Tens bon nas Pons. A més de visionador de sèries i lector de tots tipus de llibres, deus ser investigador.

    ResponElimina
  19. Xavier, com sempre i una vegada mès: GRACIES per els teus escrits i les teves imatges, "son cullunudes". (Recors, amb la meva dona cuan feïem espeleología, per el Garraf i altres llocs, aquestes edificacions donaban supor en tot moment, cuan plovia i cuan no.-

    Salutacions.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies at u per la visita Juan Antonio.
      Espeleologia al Garraf? Tenia un germà que també en feia: a l'avenc de l'Esquerrà, etc. Tinc alguna foto de cabanes de pedra seca del Garraf.

      Elimina
  20. Magníficas imágenes y buen tributo a tu hermosa tierra de la que guardo un hermoso recuerdo, pues pasé un tiempo en mi adolescencia y tengo numerosos familiares a los que espero visitar en breve.

    Un abrazo, amigo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Andrés, ja saps que seràs benvingut quan facis una visita a Catlunya, com jo ho vaig ser quan vaig visitar les afortunades Canàries.

      Elimina
  21. Una història que sorprèn novament...,quan menys ho esperes!. Les imatges molt boniques...i bufaré un dels angelets i demanaré un desig :-)

    ResponElimina
  22. Audrey, si tu demanes un desig, jo demanaré que s'acompleixi.

    ResponElimina
  23. Vaig viure una breu temporada a Torrelles i recordo molt bé les plantacions de cirerers i les passejades a l'època.

    Una abraçada, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes fotos estan fetes bàsicament a la pista que uneix Cervelló amb Torrelles, passat el coll de Can Riera i el de Can Ros.

      Elimina
  24. La "flor dels angelets" és un nom ben bonic, denota tendresa i sensibilitat. Les fotografies, precioses, com sempre.

    ResponElimina
  25. Gràcies novesflors. Pobres angelets, surten volant només amb una bufada. Agraden a petits i a grans.

    ResponElimina
  26. Si no arriba a ser per les teves fotos que alegren l'ànima, quasi em fas plorar, Xavier. Tanta tendresa i després apareix l'urna, fa mal. Bona crítica als intransigents!

    ResponElimina
  27. Gràcies Teresa per la lectura i la interpretació. Cal estar atent als moviments dels intransigents. Com el mal temps sempre tornen. O ho intenten.

    ResponElimina