Entre cirerers

L’Òscar camina per entre els horts de cirerers de Torrelles del Llobregat.

En passar pel davant de la cabana de pedra seca s’hi atura una estona. Respira l’aire de les flors properes. Veu al fons la serra de Collserola. Quan entraven a la cabana encara no hi havia la torre de comunicacions.

Els cirerers que fa temps va veure florir, van fer les primeres cireres, petites com l’esperança, verdes com els ulls del seu amor. I ara són fruita vermella i madura. En aquesta cabana és on ell i el Míguel van entrar ja fa anys per dir les coses pel seu nom, per estimar tal com els demanava la naturalesa, tal com estava destinat, sense complexes, només seguint els instints de l’amor.

Els seus sentiments vivien soterrats, i pressentien la mentida. Al principi de tenir aquestes sensacions intentava redreçar la pell  esverada pel desig cap una altra direcció. La que la resta de gent en deia normal o natural.

Ara, quan llegeix la frase “Dret a decidir” a tot arreu, recorda quan el Míguel li xiuxiuava a l’orella que ells tenien un dret inexcusable per a decidir el que el seu cos reclamava i que les lleis de l’època li negaven. I que segueix negant l’Església i altres institucions o països que estan ancorats en prejudicis de l’antigor.

Quan el mateix Òscar li plantejava dubtes morals, el Míguel sempre tenia una frase que els aclaria: “algú pot curar el cirerer per a que deixi de fer cireres i es dediqui a fer taronges?”. “Qui pot demanar a la pluja que no mulli o al sol que no escalfi?”.

El Míguel havia transformat l’atzavara del seu cos en un jardí de flors. Ell sol hauria estat incapaç de plantar cara als prejudicis dels altres. De fer el cor fort per reorientar la seva vida. “Abans de conèixer-te jo era més trist que la meva ombra” li deia. Tu has estat el trèvol de quatre fulles que necessitava la meva vida.

Un pagès se li acosta i fixa la seva mirada severa en la bossa que du l’Òscar a les mans. “Escolteu mestre”, pregunta inquisitorialment, “Què hi porteu a la bossa?” L’Òscar no s’ofèn. Comprèn que alguns pagesos de la zona estan escarmentats pels robatoris de fruita. No duu cireres a la cistella. Obre la bossa i en treu una urna. El pagès gira cua i el deixa sol. Ell mira com s’allunya pel mateix camí on tantes vegades havia passejat amb el seu amor.

 Destapa la urna i encarat a les roques de Cervelló, aboca les cendres. S’escampen les frases que es deien a la cabana:

La teva pell, prat d’esperança.

Les meves mans són com el vent

que empeny una passió on descansa

el meu cor i la meva ment.

Arriben les primeres calors de l’any. Les flors es pansiran. El Míguel sabia el nom de totes les flors, a l’Òscar se li obliden. Ell en diu senzillament la flor dels angelets. En talla una i la bufa. S’escampen les cendres i els angelets de la flor. Records que l’aire despentina.