Hi ha una cançó de muntanya
molt antiga, ja la cantava el meu pare, que diu que per conquerir el cim, s’ha
de fer: “de bon matí quan els estels es
ponen...”
Amb el trenc de les primeres
clarors s’endevina que avui farà un bon dia. Assaborim l’olor fresca de la
matinada. Les primeres passes, que necessàriament són optimistes, s’obren pas per
un corriol estret, entre les herbes altes que mantenen la humitat de la nit i
del rierol que hi ha a prop.
Els estels ja no són al
firmament i la lluna mig adormida en el seu minvant no es decideix a abandonar
el cel. Els primers rajos de sol toquen les carenes més altes. La ratlla de sol
va baixant i nosaltres fem la “Cuita al
sol al Monteixo” però a l’inrevés.
La Cuita al sol, després de 10 anys
celebrant-se, enguany no s’ha fet oficialment. És una cursa de muntanya, que es
fa a la tarda-vespre des d’Àreu, on els participants han de córrer més del que
triga el sol a pondre’s. És apta només per als que kiliajornetegen.
A mesura que guanyem alçada,
si ens girem, podem contemplar la Pica d’Estats, que encara mandreja,
embolcallada amb un llençol de boira. Les primeres setmanes d’agost ha fet fresca,
i això a alta muntanya vol dir fred.
Quan som a prop de l’Estany
Aixeus comprovem que la rosada s’ha glaçat sobre les pedres. Així que hi toca
el sol es fon de seguida. Torna l’estiu.
Una ramada d’isards pastura
als prats dels Socarrats, el vessant que més avall, per les Pales del Monteixo,
es precipita cap a Àreu. És l’itinerari que van fer sota el nom de la “Milla
vertical” com a alternativa a la “Cuita al sol”.
Nosaltres l’hem fet per
Aixeus que és més còmode, i m’atreviria a dir, més atractiu.
El Monteixo fa 2902 metres i
és un bon lloc per contemplar sencer el massís de la Pica d’Estats i el Sotllo.
També la Pica Roja, que avui no acaba de treure’s de sobre les boires.
Arribem al cim per la seva
cara nord. Fa més de 40 anys hi vàrem arribar pel costat de llevant, ja que
veníem carenejant des del Pic de Norís.
Recordo especialment amb
molta tendresa aquell agost del 1973. També hi van pujar la Toni i el Ricard,
que malauradament ja no hi són.
Amb una punta de pedra, escric els seus noms a
una roca plana, com si fos una pissarra. Aquesta nit les estrelles els
llegiran, i amb la primera pluja que llagrimegi sobre la pedra, s’esborraran.
Mentre ens fem una
fotografia mirem cap a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya, i amb els
braços fem la V.
Penso que molt aviat tot Catalunya assolirà el cim més alt,
sense haver de desplaçar-se a la Vall Ferrera. Les fites hi són posades.
No me’n puc estar i
improviso una corranda:
Aquest onze de setembre
Ha de ser de caixa o faixa.
Si volem votar el novembre
Hem de fer una gran V baixa.
