Sol ponent al Sol Naixent

Mateu, et parlo davant de la immensitat oceànica de l’amor, a la platja mateix de la meva passió, on les onades posen música a les meves ganes de tornar-te a veure. On la fondària del mar tan sols és comparable a la del meu desig,

Recordo la darrera tardor, quan tu vas venir, per feina, a passar uns dies al meu país. 

Quan em deies que t’agradava mirar els meus ulls ametllats i tocar la meva pell, deies, de seda.

L’oceà em porta la teva olor. Els records m’acaricien i ara que comencem a veure el final de l’hivern, les flors d’ametller dels jardins de Tokio besen les meves parpelles. Per mail m’expliques que prop de Barcelona, als horts del Llobregat també floreixen els ametllers i que et fan pensar en mi.

Airun, et penso mentre miro les platges del Mediterrani.

      - Has vist que és gran la ciutat? - em deies mentre repenjaves el cap a la meva espatlla.

    - El cel ho és molt més, estimada. I avui crema. - Et responia mentre t’acariciava el cabell.

    - El meu amor ho és més. I avui crema. - deies fent una mena d’eco de les meves paraules.

Ens dèiem que l’hivern passaria ràpid, i que quan esclatés la primavera tornaríem a estar junts.  

     - Em portaràs a veure Gaudí? - em demanaves.

     - Et portaré a la Sagrada família.

     - I a la Colònia Güell? - preguntaves il·lusionada.

   - També, amb la condició que m’expliquis els misteris de la seva arquitectura. Em sembla que els japonesos coneixeu més Gaudí que els propis catalans.

El mes i mig que vàrem passar junts, tu i jo, Mateu, tan junts, va ser com una flor que s’esfullava. Em vas dir una frase que em va fer riure. “El temps passa tan de pressa al teu costat, que les hores derrapen”. Jo reia i reia i tu em deies que el somriure oriental és superior a totes les flors.

I el dia que vàrem anar a veure el sol com es ponia em vas dir que havies vingut al País del Sol Naixent i t’havies enamorat del sol ponent.

Airun, compto els dies. Miro en direcció al Prat del Llobregat i veig com arriben els avions. Quan vegi arribar el teu sabré que ets dalt.

    - Aquests dos espantaocells som tu i jo Mateu. - I estrafeies les faccions. - de què faig cara?

    - De pallassa?

    - No ximplet! D’espantaocells!! -  i reies i tornaves a riure.

Quan ens vàrem separar a l’aeroport de Tokio no em vas deixar que pronunciés sayonara. Em vas posar un dit als llavis i em vas dir que no ho digués, que ella tampoc no diria adéu. Que quan entrés a la sala d’embarcament, si veia com bellugaves el braç, era només una salutació, no un adéu.  

I ho vas fer: bellugaves la mà fent un moviment suau, com la cadència oriental de la música japonesa. Flautes i llaüts.

    - No és un llaüt Mateu. Es diu taringa.

    - I les campanetes com se diuen?

 Em vas contestar amb un petó.

   -  Les campanes es diuen campanes.

Jo m’allunyava cap a les portes d’embarcament, i ja enyorava les nostres converses. Ja enyorava els paisatges que havia compartit amb tu i que ara deixava enrere.

Mateu, demano que aquest any que he demanat d’excedència no derrapi com les hores de la tardor. M’he abraçat a un ametller i m’ha semblat que les seves branques eren fortes, com els teus braços quan m’abracen.

Mateu, dius que comptes els dies. Fins avui jo comptava les hores. Se’m fan massa llargues i canvio d’idea. Compto els mesos, només en falta un.

Un saltet i estarem abraçats.

(Totes les fotografies són de Núria Arroyo)