El cel, es vesteix amb les seves millors gales abans de deixar escapar la llum. Cada capvespre assaja un vestit nou, uns vels i uns mocadors finíssim de colors preciosos. Comença la nit amb un espectacle quotidià, que crec que mai no mirem suficient.
Si visquéssim en un país o en un planeta que no té postes de sol,ni aquests colors al capvespre, El primer cop que ho veuríem, ens quedaríem ben embadalits... de fet encara ens hi quedem, però no cada dia... només ens hi fixem de tant en tant (parlo per a mi, clar)
Qui despentina núvols i després els tenyeix té una gran creativitat. Mai no repeteix el disseny. Si cobressin entrada per admirar les postes (o les sortides) de sol, els opulents les acapararien per fer-ne pujar el valor. Mentre no ho facin, seguim essent rics.
Hola Xavier, ja torno a ser aquí. he hagut de desaparèixer uns dies per recuperar-me de l'endarreriment d'aquest mes de gener. Que bé! Ens veurem, no? Ens veurem les cares, vull dir, que els peus ja te'ls conec bastant bé. Pobreta bocina vella. És trist fer-se vell, però que el company de viatge tingui tanta energia, tant bona veu i sigui tan llampant, encara ho deu fer més dolorós. Quins cels teniu a Sants! Aquí també, també, fa uns quants dies, malgrat la química que ens envolta i ens amenaça.
Hola Teresa. Crec que sí que ens veurem les cares a alguna trobada. Els peus ens hi duran. L'antic timbre de la bicicleta està ben rovellat. Però tenim bona memòria i recordem el seu alegre ring-ring. El cel és de fa alguns dies, i va ser genèric a tot el Principat, segurament dels mateixos dies a que et refereixes.
Aquesta bicicleta rovellada és precisosa. Quin bon gust haver-la conservada! No cal patir pel timbre nou que desentona, sempre es pot treure. Les fotografies i els poemes es complementen i s'expliquen mútuament.
Això no potser d'arraconar el vell timbre, que l'altre no fa joc amb la bici i tot ha d'anar conjuntat...Segur que el seu dring, és molt més entranyable, música celestial, arran de terra! I aquest cel rogent, pluja o vent, és clar que aquests dies ha estat vent i la foto és ben a prop de casa meva, una mica més a l'esquerra... Petonets.
M. Roser, a mi m'agraden molt els drings antics de les bicicletes. A la meva bicicleta el tinc d'aquests, però quan circulo amb bicing el so és com de campaneta. També està bé, però no és tan genuí com l'antic. Esplugues i Sants som bons veïns. Ens uneix la carretera de Collblanc.
Aquest post tan romàntic, tan ben trenat, em remet inevitablement als poemes "llunàtics" de la Marçal que llegeixo aquests dies, preparant la jam de dijous de la setmana que ve, i aquest tema d'Alain Bashung que va donar peu a l'extraordinari llibre de Delphine de Vigan "Res no s'oposa a la nit": https://www.youtube.com/watch?v=NiOHAlkNZa8
A la nit, els colors encesos es fiquen dins de les cases i, segons com siguin, faran més bella, més íntima, més intensa l'estada. M'agrada aquell moment que en diuen "entre dues llums"; dura poc, però la transició és notable.
Saps, Xavier?, potser al vell timbre li passi el mateix quem'ha passat a mi. Hi ha hagut un canvi de lloc de treball a causa d'unes circumstàncies injustes que són de jutjat de guàrdia però que el temps finalment està posant al seu lloc. Per aquest motiu he passat uns mesos força complicats; ho hauràs pogut comprovar per l'espaiada presència als blogs, intentant simplement sobreviure... Doncs bé, el meu ex cap, d'uns 40 anys, en una trucada telefònica parlava de mi i la meva companya tot dient, exultant d'alegria: " No ho saps? em treuen les dues velles de quasi 60 anys (en tinc 58) i em posen dues noies jovenetes i molt ben preparades!" Al cap d'una setmana de no tenir-me al departament, de treballar ja amb les joves i cobejades administratives, em va venir a trobar al meu nou lloc amb el cap cot per demanar-me per tots els sants que tornés a treballar amb ell, perquè les joves no li funcionaven i estava desesperat per la feina... Llavors va reconèixer que s'havia equivocat i que no és or tot el que llueix... Evidentment em vaig negar al canvi altra vegada i no me'n penedeixo, ateses les circumstàncies que envolten el cas. Per això,que el vell timbre no s'entristeixi; és possible que més aviat el valorin més que l'altre... L'instant del crepuscle és per a mi el moment on es concentra tota la màgia de la vida. Una forta abraçada!
Galionar, ets un any. com a mínim, més jove que jo, i el mes que ve farà 12 anys que em passà una cosa semblant. L'empresari em despatxà per contractar un operari més jove (i més barat). Al cap d'uns mesos sé que el va haver de despatxar perquè no en sabia. La diferència és que a mi no em va, ni tan sols, intentar recuperar. El crepuscle és màgic. tu encara el tens lluny.
Francesc, és que tots dos edificis estan encarats a ponent. Per fer aquesta foto vaig haver de pujar uns pisos més, per contemplar la carena de Collserola més sencera. A casa d'una veïna que coneixes bé.
Tot té data de caducitat.
ResponEliminaAra en diuen consumir preferentment abans de....
EliminaEl cel, es vesteix amb les seves millors gales abans de deixar escapar la llum. Cada capvespre assaja un vestit nou, uns vels i uns mocadors finíssim de colors preciosos. Comença la nit amb un espectacle quotidià, que crec que mai no mirem suficient.
ResponEliminaSi visquéssim en un país o en un planeta que no té postes de sol,ni aquests colors al capvespre, El primer cop que ho veuríem, ens quedaríem ben embadalits... de fet encara ens hi quedem, però no cada dia... només ens hi fixem de tant en tant (parlo per a mi, clar)
Quin contrast, els dos timbres!!!
Qui despentina núvols i després els tenyeix té una gran creativitat. Mai no repeteix el disseny.
EliminaSi cobressin entrada per admirar les postes (o les sortides) de sol, els opulents les acapararien per fer-ne pujar el valor.
Mentre no ho facin, seguim essent rics.
I gràcies, Carme, per la lectura.
EliminaSeguim essent rics de postes de sol i també de poesia i de lectures...
EliminaGràcies a tu Xavier!!
Hola Xavier, ja torno a ser aquí. he hagut de desaparèixer uns dies per recuperar-me de l'endarreriment d'aquest mes de gener. Que bé! Ens veurem, no? Ens veurem les cares, vull dir, que els peus ja te'ls conec bastant bé.
ResponEliminaPobreta bocina vella. És trist fer-se vell, però que el company de viatge tingui tanta energia, tant bona veu i sigui tan llampant, encara ho deu fer més dolorós.
Quins cels teniu a Sants! Aquí també, també, fa uns quants dies, malgrat la química que ens envolta i ens amenaça.
Hola Teresa. Crec que sí que ens veurem les cares a alguna trobada. Els peus ens hi duran.
ResponEliminaL'antic timbre de la bicicleta està ben rovellat. Però tenim bona memòria i recordem el seu alegre ring-ring.
El cel és de fa alguns dies, i va ser genèric a tot el Principat, segurament dels mateixos dies a que et refereixes.
Pot estar el timbre rovellat, però el que més compte ´és que encara sona.
ResponEliminaI tant que sona Joan. Només cal accionar la palanca.
ResponEliminaComença la nit preludi d'un nou dia... serà millor que l'anterior? segur que si!
ResponEliminaPetons
Sempre un nou dia ha de ser bo. Gràcies per l'optimisme Bruixeta.
Eliminadeu valer més el cadenat que la bici
ResponEliminaEconòmicament potser és cert el que dius Pons.
EliminaSentimentalment la bicicleta vella té el valor dels recorreguts que ha fet.
Aquesta bicicleta rovellada és precisosa. Quin bon gust haver-la conservada! No cal patir pel timbre nou que desentona, sempre es pot treure.
ResponEliminaLes fotografies i els poemes es complementen i s'expliquen mútuament.
És una bicicleta anònima Consol. Estava aparcada a Urgell cantonada París.
EliminaGràcies pels compliments que fas als complements.
Això no potser d'arraconar el vell timbre, que l'altre no fa joc amb la bici i tot ha d'anar conjuntat...Segur que el seu dring, és molt més entranyable, música celestial, arran de terra!
ResponEliminaI aquest cel rogent, pluja o vent, és clar que aquests dies ha estat vent i la foto és ben a prop de casa meva, una mica més a l'esquerra...
Petonets.
M. Roser, a mi m'agraden molt els drings antics de les bicicletes. A la meva bicicleta el tinc d'aquests, però quan circulo amb bicing el so és com de campaneta. També està bé, però no és tan genuí com l'antic.
EliminaEsplugues i Sants som bons veïns. Ens uneix la carretera de Collblanc.
Vell i rovellat el timbre ocupa el lloc de sempre a la bicicleta. L'altre no li fa ombre, li fa companyia.
ResponEliminaEl capvespre m'enamora, quins colors!
Glòria, has posat les coses al seu lloc. Millor la companyia que la competència.
ResponEliminaEl capvespre et correspon.
Aquest post tan romàntic, tan ben trenat, em remet inevitablement als poemes "llunàtics" de la Marçal que llegeixo aquests dies, preparant la jam de dijous de la setmana que ve, i aquest tema d'Alain Bashung que va donar peu a l'extraordinari llibre de Delphine de Vigan "Res no s'oposa a la nit": https://www.youtube.com/watch?v=NiOHAlkNZa8
ResponEliminaEduard, quin honor tan gran que et recordi la Marçal. Gràcies.
ResponEliminaQue vagi molt bé la jam poètica.
Ja ho veig, el timbre és vell i rovellat, com ara jo, però crec que tant ell com jo hem funcionat molt bé durant molts anys. Quin orgull!!
ResponEliminaTots som vells... en potència. Josep, per la manera que escrius i que raoenes no et veig gaire rovellat.
EliminaMagníficas fotos Xavier, m'agradan moltísim. El escrits teus, com sempre, superiors.-
ResponEliminaSalutacions i bon cap de setmana.
Gràcies J. Antonio. La del cel rogent, només cal mirar enlaire la vigília d'un dia de pluja o vent.
EliminaA la nit, els colors encesos es fiquen dins de les cases i, segons com siguin, faran més bella, més íntima, més intensa l'estada.
ResponEliminaM'agrada aquell moment que en diuen "entre dues llums"; dura poc, però la transició és notable.
Olga, els colors a vegades saben preveure el futur. Són colors bells i vells, i com el diable tenen llarga experiència.
Eliminapedalar sota un cel de colors això sí que és pura poesia !
ResponEliminaPedalar. En tàndem: 4 pedals.
EliminaCom que només són dos poemes, només pots començar bé i acabar deixant un bon regust de boca. No fa falta cap nucli. M'agraden molt els dos.
ResponEliminaGràcies Helena. M'agrada que tots dos t'hagin deixat bon regust.
EliminaQue no hagi tret el timbre vell, deu voler dir alguna cosa. A casa dels pares encara hi ha la bici de quan era petita, una bh vermella.
ResponEliminaLoreto, jo també ho vaig pensar: guardar vells ressons.
EliminaEls meus germans petits també van tenir un BH. Vermella, com havia de ser.
Saps, Xavier?, potser al vell timbre li passi el mateix quem'ha passat a mi. Hi ha hagut un canvi de lloc de treball a causa d'unes circumstàncies injustes que són de jutjat de guàrdia però que el temps finalment està posant al seu lloc. Per aquest motiu he passat uns mesos força complicats; ho hauràs pogut comprovar per l'espaiada presència als blogs, intentant simplement sobreviure...
ResponEliminaDoncs bé, el meu ex cap, d'uns 40 anys, en una trucada telefònica parlava de mi i la meva companya tot dient, exultant d'alegria: " No ho saps? em treuen les dues velles de quasi 60 anys (en tinc 58) i em posen dues noies jovenetes i molt ben preparades!" Al cap d'una setmana de no tenir-me al departament, de treballar ja amb les joves i cobejades administratives, em va venir a trobar al meu nou lloc amb el cap cot per demanar-me per tots els sants que tornés a treballar amb ell, perquè les joves no li funcionaven i estava desesperat per la feina... Llavors va reconèixer que s'havia equivocat i que no és or tot el que llueix... Evidentment em vaig negar al canvi altra vegada i no me'n penedeixo, ateses les circumstàncies que envolten el cas. Per això,que el vell timbre no s'entristeixi; és possible que més aviat el valorin més que l'altre...
L'instant del crepuscle és per a mi el moment on es concentra tota la màgia de la vida.
Una forta abraçada!
http://cantireta.blogspot.com/2011/08/pat-boran.html
EliminaCrec que il·lustra la teva vàlua. Fer música amb allò que no sembla nou, però que la mà experimentada en treu melodies adients.
Una gran abraçada, nena, i tot el meu suport.
Galionar, ets un any. com a mínim, més jove que jo, i el mes que ve farà 12 anys que em passà una cosa semblant. L'empresari em despatxà per contractar un operari més jove (i més barat). Al cap d'uns mesos sé que el va haver de despatxar perquè no en sabia. La diferència és que a mi no em va, ni tan sols, intentar recuperar.
EliminaEl crepuscle és màgic. tu encara el tens lluny.
Cantireta, he visitat el post que adjuntes i en aquests versos ho expliques molt bé:
Elimina"La pèrdua troba cançons noves
en instruments antics"
ostres Xavier....aquesta foto sembla tirada des del terrat de casa.....del que un dia va ser casa meu.
ResponEliminaFrancesc, és que tots dos edificis estan encarats a ponent. Per fer aquesta foto vaig haver de pujar uns pisos més, per contemplar la carena de Collserola més sencera. A casa d'una veïna que coneixes bé.
ResponElimina