dijous, 19 de novembre del 2015

El fil que no es trenca

El camí es fa llarg, i no sé si anem pel bo. Altres companyes em van dir que per aquestes muntanyes van fer una travessa de 45 quilòmetres. 
Suposo que devien fer nit en algun lloc. Estic cansada.
   Déu n’hi dó el que hem caminat. Sort que nosaltres sí que ho hem fet en dos dies, i per etapes: els Ports d’Arnes, els Estrets, les Pesqueres de Beseit i el seu assut...
L’Artur camina uns metres més endavant que jo. Me’l miro i penso: “això nostre es pot considerar una història d’amor? D’aquelles de novel·la romàntica o d’amants històrics? No ho sé. 
La tardor fa que al paisatge predominin els ocres colrats i els marrons torrats. Els verds, com la meva esperança, no han desaparegut.
      - Estàs cansada? - Em pregunta l’Artur. M’aturo i me’l miro de dalt a baix. Amb una mirada n’ha tingut prou perquè afegeix - Descansem una mica.
       - Una estona ens aniria bé - dic mentre m’assec a una roca.
A vegades tinc la sensació de que tot està perdut. Que ens hem dit massa coses inútils i ens hem callat les essencials.
Contemplo les muntanyes, el riu i el cel que com nosaltres és canviant.
  Passem l’estona. El temps corre més del que voldria, sobretot a la tardor, que els dies són més curts.
    - Anna, ens arribem al gorg a banyar-nos? - em proposa.
L’aigua és freda. La fredor allunya les cabòries. El veig com m’enfoca amb la càmera de fotografiar i giro la cara. 
La guarda dins la motxilla i també es mulla.
Només se sent el murmuri de l’aigua que baixa suaument, i una mica de remor de les ondes que els nostres cossos fan a la superfície de l’aigua.
Ens eixuguem al sol. Miro el cel: està serè, només plouen fulles.
Em trec el bloc de la butxaca i apunto una idea. La nostra vida és com un fil que no es trenca.
Hi ha un fil incandescent
en la tarda que fina.
Rere un núvol lluent
tot és resplendent.

       - Puc veure què estàs dibuixant Anna? Em demana l’Artur.
       - Estava escrivint, però no em convenç.
       - Deixa-m’ho llegir - diu acostant-se. - és un poema d’amor?
     - Ara vols que parlem d’amor? - li dic una mica seriosa mentre tanco la llibreta.
Arribem al poble quan comença a fer-se fosc. Encara falta estona per sopar. La mestressa de la fonda ens pregunta si ens ha anat bé l’excursió.
Després de sopar fem un passeig fins els afores del poble.
         - Has vist la lluna com il·lumina? - em diu assenyalant-la.
       - L’arbre la festeja - li responc. Miro l’escena i afegeixo - ella se’n deu haver enamorat?
        - Ja tornes a parlar d’amor? - Diu intentant agafar-me una mà.
     - Hi ha res més important? - li contesto sense treure les mans de les butxaques de l’anorac.
        - Em demanes la lluna en un cove.
   Tornem cap a la fonda.
   Ens estirem al llit. Rendida de cansament apago el llum. Al cap d’una estona ell el torna a encendre.
      - Em vols llegir ara el poema? - diu buscant entre els llençols la mà que abans he rebutjat.
   Fa estona que estic desperta, i des del  llit, escolto els sorolls que fa l’Artur, que s’està dutxant. M’he posat al lloc que ha deixat buit al llit i abraço el seu coixí mentre faig mandres. S’obre una mica la porta del bany.
         - Anna, quan vulgos - em diu l’Artur, convidant-me a entrar al bany. Quan conjuga així sé que s’ha llevat de bon humor. Me n’adono que estic somrient. Tanco els ulls i intento seguir somniant. 

32 comentaris:

  1. Cretes, Beseit, Vallderoures, Penyaroya de Tastavins, Arnes, La Fresneda.......Uns pobles que conec molt bé amb unes excursions fantàstiques per els ports. Unes terres que encara no sé perquè m'atrauen cada cop que hi vaig.
    Ah...l'apunt, genial, com sempre.... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, a nosaltres també ens atrauen aquelles terres. I sempre tenim la sensació que hi anem poc. Que ens resta molt per conèixer.
      Gràcies també per llegir l'apunt.

      Elimina
  2. M'encanta la composició de l'arbre i la lluna ! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan, és un pi que hi ha als afores d'Arnes, on comença la pista cap els Estrets. Molt fotogènic.

      Elimina
  3. Que bonic!!! Has explicat molt bé aquest fil,que no es trenca, malgrat actituds una mica esquerpes. Aquest conte és molt realista, i molt obert, es pot interpretar de maneres diferents. Bé, em refereixo a les actituds d'ells dos. 45 km és una excursió molt llarga, és fàcil, més que fàcil segur, cansar-se. Però tampoc és greu, es descansa una mica i ja està.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Carme, descansar de tant en tant, abans de seguir amb la caminada, és assegurar-se d'arribar al final de la ruta. Gràcies per refrescar-te la mirada a les fotografies.

      Elimina
  4. Quina travessa tan bonica...Les imatges parlen soles.
    Aquest és un indret que el tinc pendent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Terra Alta i el Matarranya t'esperen Teresa. No et decebran. Gràcies per la companyia.

      Elimina
  5. Quina història. Sembla que no s'acaba, que podria continuar, i també sembla que ve de molt lluny. Que fàcil enamorar-se, i fer-ho també dels paratges que ens ensenyes. Sovint trobes fantàstics escenaris per les teves històries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'has encertat Xexu, aquesta història ve de lluny, i tant de bo segueixi molt més enllà.
      Els decorats no els poso jo, són regal de la naturalesa.
      Gràcies també pels teus enamoraments.

      Elimina
  6. Entre l'arbre i la lluna, entre el realisme i el romanticisme d'aquesta història. "Rere un núvol lluent/
    tot és resplendent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Helena, per trobar també la poesia en les fotografies.

      Elimina
  7. Esplèndid com sempre. Si hagués estat bé, avui estaria a Gandesa, el poble del meu pare.
    De la fotografia, com sempre, m'encanta, sobretot l'arbre i la lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep, bona terra la del teu pare. Tenia una cosa en comú amb el meu. El vi que bevia a taula, i que jo mateix o els altres germans baixàvem a comprar a la bodega del carrer, era el de Gandesa, aquell que no era ni blanc ni negre, ni rosat. Tenia un color exclusiu, com de wiski.
      Espero que no sigui important el que tens i que ben aviat puguis viatjar a la capital de la Terra Alta.

      Elimina
  8. Són tan curioses les diferències entre home i dona... Aquesta manera de sentir els afectes, de dubtar ella sobre l'autenticitat de l'amor i ell de tenir-ho tan clar. Entre muntanyes i planes ho has explicat divinament, Xavier.

    ResponElimina
  9. Són tan curioses les diferències entre home i dona... Aquesta manera de sentir els afectes, de dubtar ella sobre l'autenticitat de l'amor i ell de tenir-ho tan clar. Entre muntanyes i planes ho has explicat divinament, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt la teva interpretació. Les diferències sensuals i sensitives entre les persones, en aquest cas un home i una dona, són ben diferents. Gràcies Teresa per dir-ho divinament.

      Elimina
  10. “…La nostra vida és com un fil que no es trenca…” Potser en aquesta frase ja es concentra l’essència de la historia de l’Artur i l’Anna. Quantes parelles voldrien ser capaces d’arribar a la mateixa conclusió, sobretot quan el cansament comença a passar factura; és igual si després de 45 Km., 45 dies o 45 anys. Reposar quan fa falta és la clau per poder caminar junts molt de temps..., i per intentar seguir somniant.
    Les imatges per sí soles ja són un poema. La pluja de fulles és espectacular, la de l’arbre i la lluna, bellíssima. I les altres també. Conec molt poc aquesta zona, és una de les assignatures pendents que m’agradaria aprovar...
    Una abraçada agraïda per la bellesa rebuda en el teu post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'has fet una bella interpretació Galionar. Gràcies per llegir els poemes fotogràfics. En això cadascú hi fa la seva interpretació
      Totes aquestes fotos són de la tardor, però de mitjans d'octubre. Suposo que banyar-se al novembre deu ser més heroic.
      Espero que puguis aprovar l'assignatura de la Terra Alta, els Ports, etc.
      Arnes o Horta de Sant Joan són un bon lloc de sortida.

      Elimina
  11. Caram , quina travessa, el més normal és cansar-se i parar de tant en tant, encara que sigui per extasiar-se contemplant aquests magnífics paisatges, tan ben agafats amb la càmera...
    Jo també he fet la ruta per aquests paratges, però la dels pobles ( que són una preciositat) i en cotxe, he, he...
    Jo també m'he enamorat de la foto del pi i la lluna, és tot un poema visual!!!
    Petonets, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres també vàrem fer "trampa", i les aproximacions les fèiem amb el cotxe.
      Fer ruta pels pobles és una bona alternativa. La Terra Alta i el Matarranya són comarques extraordinàries.
      Gràcies M. Roser per afegir-te a l'excursió.

      Elimina
  12. com sempre un nivellàs de post , alt com les muntanyes i tendre com la història , bell com les imatges

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfree, has trobat un contrast, bell en dius tu, entre la duresa i altitud de les roques, i la tendresa de la història. Gràcies.

      Elimina
  13. Caminar junts comporta compassar el pas al del altre i descansar quan convé, amb més motiu si el camí és llarg. Fent-ho d'aquesta manera el fil ens unirà sense tibar-nos ni oprimir.
    Bella història, magnífiques les fotos. (si, ja sé que sempre dic el mateix, però és la veritat)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El fil és de seda. Imperceptible a la vista de molts altres.
      Tu també l'has vist Glòria, gràcies.

      Elimina
  14. La vida és un fil que ni tant sols la mort trenca.
    Les fotos m'han portat molts records.....Fa uns anys una amiga vivia a Vallderoures i vam anar a visitar-la un parell o tres vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ben difícil la frase que proposes Francesc: "La vida és un fil que ni tant sols la mort trenca." Potser metafòricament? Potser en els records dels que queden? Difícil, però no impossible!
      Encara que no en aquests dies que apareixen a les fotos, també havíem anat unes quantes vegades a Vallderoures. Un poble esplèndit

      Elimina
  15. tota relació és un fil que podem o no trencar... depèn dels interessos mutus. Sembla que aquest fil no es trencara, altres....
    Les fotografies, com sempre, insuperables

    ResponElimina
  16. Moltes vegades el trencament, o no d'aquest fil, depèn de nosaltres.
    En d'altres casos poden haver-hi situacions externes que ho condicionin.
    Gràcies per l'opinió Bruixeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'aigua amoroseix el peu de la muntanya abrupta i, a vegades, l'emmiralla. Com la paraula fa amb la fotografia.

      Elimina
    2. El teu comentari combina descripció cap a la naturalesa i generositat per la visió fotogràfica i narrativa. Gràcies Olga.

      Elimina