Una bona amiga m’escriu un watsapp:
“Què en farem d’aquest nostre, estimat país?”
Ella mateixa m’explica per mail que té una amiga que li va enviar un missatge on diu: "confio en la Cup". I que ella li va contestar "quina sort que tens".
Una companya em diu: Anem b. Molt
b.
Una amiga que ha tornat a
Catalunya després de viure uns mesos a Itàlia (va aconseguir votar per correu
el 27 S) m’envia una adreça per pressionar Baños i (cosa que no faig) que la
faci córrer.
La mare em telefona: “jo que
tenia esperances de veure la independència!!”
I perquè no dir-ho. Després de
les dues investidures frustrades, a casa també ens hem desanimat una micarrona.
Com en Llach, “tenim pressa, clar que sí”
Qui hagi passejat pels carrers
del Barri Gòtic de Barcelona, o de qualsevol altre poble o ciutat on hi hagi
carrerons estrets s’haurà adonat que al matí són foscos. I en algun moment del
dia es cola la llum, com si fos per una escletxa.
Com cantava l’admirat Raimon,
en lletra de Salvador Espriu, tornarem a veure “un alçament de llum en la
tenebra”. Perquè ara la gent ha romput el silenci i reclama el seu dret a ser
lliure.
La candidatura de “Junts pel
Sí”, en els seus actes electorals feien sonar la cançó dels Catarres: “Invencibles!”.
De moment ho deixem així. Potser ells se sentien invencibles però i la gent? El
poble sembla cansat. El poble sembla que dubta. “Confies en Mas?” “Confies en
la CUP?”
Confio en el poble!! Confio en la gent!! Potser podríem aprofitar la
música dels Catarres, i mentre no arriba la victòria cantar: “Incansables!!”
Tornarà la llum. Per les
escletxes o a rajos. Tornaran els colors i veurem brillar l’estel de la nostra bandera.
La República Catalana ens espera. El vaixell
desplega les veles.
El tren escalfa motors.
No podem perdre l'esperança. Mai. Ara més que mai em de creu que tot és possible i tot està per fer...
ResponEliminaJo crec que la CUP és massa quadriculada amb les seves idees, a vegades s'ha de donar el braç a torçar.
Però crec fermament que tindrem presidenta aviat, molt abans de les eleccions del desembre.
L'esquletxe de llum donarà pas a un gran finestral obert de bat a bat... segur que si
I tant que no perdem l'esperança Bruixeta. Mai hem estat tan a prop de la independència com ara.
EliminaTindrem llum i República.
M’agrada perquè tothom parlar de pressionar la CUP però ningú parlar de pressionar als altres. Cedir es pot cedir per les dues bandes, o no?
ResponEliminaAixò que dius Pons és de lògica pura. J x Sí va tenir més vots que la CUP, per tant té més simpatitzants.
EliminaEn aquest modest post, dic que tinc confiança en el poble. O sigui que són totes dues bandes les que han de ser generoses, i cedir cadascuna d'acord amb la seva representació.
Crec que l'escletxa de llum no l'hem de perdre mai de vista... quan no hi és hem de saber que a l'hora adequada hi serà, com el raig de sol al carreró més estret.
ResponEliminaEm prenc unes quantes cullerades del teu post optimista com si fos un xarop guaridor.
Incansables és com hem de ser des del poble. Incansables.
M'encanta la resposta de lògica pura...
Carme, la llum la trobem en les escletxes dels carrers.En els dies que no fa sol, també en el cor dels amics.
EliminaL'amistat ens fa incansables.
Pots prendre totes les cullerades de xarop optimista que necessitis. Guarda-me'n alguna, per quan em faci falta.
Ja poden pressionar en Baños tan com vulguin. El Baños és només el que parla, i la seva número 2 és encara més dura que ell. La CUP és un conjunt de gent, decideixen entre tots. Pressionant els seus líders no s'aconsegueix res, perquè ni que es retirin, en vindrà un altre que farà exactament el mateix. Estem poc acostumats a aquesta manera d'actuar, suposo que per això tanta gent està nerviosa. Confiança i a fer les coses bé. I en tot cas, si ens hem de queixar i cagar en algú, ja ho farem després. Jo mantinc la confiança plena en que hi haurà acord.
ResponEliminaXexu, el poble som nosaltres. També els representants que ho fan en nom nostre al Parlament. Fins i tot els contraris.
EliminaSi ho comparéssim amb un partit de futbol, ara juguem els entrenaments. Som tots al mateix equip. Hem d'estar al 100% perquè el Barça - Madrid serà dur, i sabem que l'àrbitre sempre jutja en contra nostra.
Gràcies, Xavier. Amb el teu post has aconseguit que la llum de l'esperança il·lumini novament els meus ànims. Tens raó: confiem en la gent, confiem en nosaltres, confiem en el poble! I felicitats, una vegada més, per tan belles imatges.
ResponEliminaUna abraçada sense boira!
Les gràcies te les dono jo Montse. Per la confiança i perquè una vegada més, has llegit les imatges amb generositat. Mica en mica s'escampa la boira.
EliminaLes fotografies són precioses. Un reportatge excel·lent.
ResponEliminaJo confio en la gent del país. M'entristeix aques debat estúpid dels últims dies. Així no es pot fer un estat propi, ni per investir president ni per res. Em sembla que serà millor anar a unes altres votacions.
Suposo que unes noves eleccions no afavoriran el camí cap a la República. Potser nosaltres ens amoïnem més del compte.
EliminaEls polítics fan els seu ofici, que és debatre, parlamentar, discutir, negociar i (esperem) finalment pactar.
Gràcies Consol per la mirada també a les fotografies.
Maco, com sempre. A vere què passa...quins nervis.
ResponElimina:-)*
Maca, com sempre. Gràcies Montserrat. Passarà el que el poble ha votat.
Eliminatot això és perquè de moment no hi hagi president per imputar, quan investeixin un ja etarem en campanya electoral i estaran per altres coses i nosaltres podrem fer la nostra. saben el que fan. tot està pactat.
ResponEliminaBé això és el que diu la meva bola de vidre.........
Joan, la teva bola de vidre hi entén en política. És raonable el que prediu. Aviat sabrem si l'encerta.
EliminaAi Xavier, et veig molt optimista...Si jo també ho he esta sempre, però com que no sé a què juguen...
ResponEliminaJo també confio en el poble i en la gent, però és veritat que estem cansats...
M'encanten aquestes fotos amb blanc i negre, d'aquests carrerons per on, de tant en tant, es cola la llum per una escletxa, i fa un joc de llums i ombres i l'estelada que llueix, enmig de la foscor...
Incansables!!!
Bon vespre, Xavier.
Suposem que els polítics fan la seva feina, tal com el poble, incansablement, fa la seva.
EliminaGràcies M. Roser per fixar-te en els contrasts de les imatges.
Tant de bo que el futur ens porti més llums que ombres.
"Que res no et serà donat sense esforç", diuen, en aquesta vida. El barri gòtic segons com és asfixiant, però sempre bell, sobretot quan hi entra la llum.
ResponEliminaEsforç Helena. Potser és que crèiem que ja n'havíem fet suficient, però encara no hem començat.
ResponEliminaLa claror és oxigen per la mirada.
Un post magnífic, Xavier, com tots els teus. I vull creure, com tu, que aviat la llum esvairà les ombres i veurem la llum clara i desitjada, però de moment el que veig és desconcert i cansament.
ResponEliminaPer això cal ser incansables Glòria.
EliminaGràcies per les teves valoracions, lluminoses, com sempre.
Xavier, a la meva manera de veureu, en Mas hauria de fer un pas enrere i posar Ell un altra persona. No m'agrada que la CUP faci això, però també penso que són fidels a la seva paraula. Per l'altra banda nosaltres sempre hem reclamat que els polítics compleixin el seu programa, i per un cop que hi ha algú que ho fa volem que trenqui la seva paraula. Xavier, Pot ser que no hagi sabut dir-ho bé. Ho sento molt però crec que seria una possible solució.
ResponEliminaSí que t'has expressat bé Josep. Jo també trobo lloable la fidelitat que la CUP té cap al seu programa electoral.
EliminaM'imagino que els de J x Sí també volen ser fidels al seu programa electoral i fer president en Mas, i això també és lloable.
Com que hi ha aquestes dues opcions tan diferenciades dins l'independentisme, les negociacions s'allarguen molt.
L'important és que trobin la solució i que sigui la millor per no entrebancar el procés cap a la República. Per això són polítics: per negociar i per decidir.
Un país i un paisatge en blanc i negre, tot i ser bells, precisos i dramàtics, enyoren els colors dels quals no ens podem sostreure perquè els portem al mateix cos: ulls, pell, sang...
EliminaMagnífiques les teves fotografies, Xavier. I les paraules.
Olga, descrius perfectament el que volia expressar amb el blanc i negre, com el dramatisme del "Desconsol" d'en Llimona davant de Parlament, o el lateral del Palau de la Generalitat on en prou feines hi arriba la llum.
EliminaGràcies a tu per les teves, de paraules.
I molta salut per a tots plegats.
Una escletxa de llum, el teu post. Però l'escletxa només deixa passar-hi el sol una breu estona i em fa por que la desaprofitem.
ResponEliminaLa hipòtesi d'en Gasull m'ha animat, tant de bo tingui raó. Tanmateix, jo desitjaria no haver d'esperar tant.
Les fotos, Xavier, boníssimes!
I les reflexions també. Ja has vist que és un tema que ens té ocupats...
Veritablement August aquest tema ens ocupa converses, telefonades, watsapps, mails i post.
EliminaI suposo que els que utilitzen a més facebook, twiter, etc. encara estan més ocupats.
En Gasull a mi també m'ha fet pensar... en positiu!
Gràcies pels teus comentaris.
Crec que patim d'un excés d'impaciència, i pessimisme (resulta curiós que una de les nostres icones sigui el caganer)....forma part del caràcter català. Només cal veure l'aficionat del Barça que estan guanyant 3 a 0, li foten un gol i ja veuen el partit perdut. Tinguem una mica de calma que tot arribarà a bon port. Jo he pres una mesura terapèutica que és no escoltar cap tertúlia ni debat televisiu o radiofònic; només escolto els directament implicats i no els intermediaris interessats.
ResponEliminaCom sempre magnifiques fotos!!!
Francesc, estic d'acord amb tu. Ens hem de treure de sobre aquest caràcter ancestral de pessimisme. Suposo que és degut a que el poble català ha rebut molt, i ens els darrers 300 anys, les trompades han estat majúscules.
ResponEliminaTambé estic amb tu cal perseverar en la calma i que tot arribarà a bon port... però ésque en tenim tantes ganes!!
Gràcies pels teus comentaris que, com sempre, són enriquidors.
ResponEliminaM'agrada que hagis expressat un missatge d'optimisme mitjançant el blanc i negre. És la precisa metàfora de l'escletxa per on s'escola l'esperança. Estic en aquesta línia, cal mantenir-se ferm i ser justos amb un procés que demana temps.
Abraçades, des de El Far.
Si no fóssim optimistes, ja no ens hauríem posat en aquest procés.
EliminaFermesa: és l'adjectiu que faltava. Gràcies Jordi.
Xavier,
ResponEliminaAvui que tinc una mica de temps, participaré en el teu blog i amb molt de gust. Abans que res, les fotografies i els teus comentaris ens aporten justament el que necessitem en moments tan convulsos pensant en París però també pensant en les incerteses cap al nostre país.Ens aporten els besllums necessaris.
Pel que fa a la CUP, no puc ser massa optimista perquè crec que comencen a ser esclaus de les paraules. quan algun dels votants de la CUP (jo també n'he sigut en dos moments) en el 27S diu que no podem començar un nou estat amb un president d'un partit corrupte, he arribat a la conclusió que la llibertat nacional no els interessa realment, ja que els responc que trien continuar amb un estat espanyol amb un poder corrupte i que a la balança els pesa més continuar en un estat corrupte que donar una oportunitat a Catalunya.
Per altra banda, deien anar a poc a poc per anar lluny i ara ens demostren que volen iniciar ja un nou estat i la revolució tot a l'hora. En Mas o qui sigui ha de cobrir un període provisional i les constituents seran les que posaran les bases d'unes tendències ideològiques. Aleshores serà el moment de definir-nos sense ambigüitats perquè ja estarem en condicions normals de poder-ho fer, no abans.
En fi, que a més es creuen en una posició forta de decidir pels altres que són majoria. Si no s'arriba a cap acord, molts votants els castigarà i es quedaran només amb els vots obstinats dels que se senten satisfets en la radicalitat poc constructiva i amb els que l'alliberament nacional els comença a fer nosa. És una gran responsabilitat la seva.
Gràcies Carme per aquesta opinió tan ben explicada i raonada. Estic conforme amb tu en que ha d'haver-hi acord. És imprescindible, i quan abans millor.
EliminaÉs de justícia que els 62 escons de J x Sí pesin molt més en les negociacions que els 10 de la CUP.
Xavier, com sempre i per sobre de tot lo "mundano", eres todo UN ARTISTA. una muestra muy significativa es tu presentación del tema en blanco y negro y la estelada muy bien destacada en color.
ResponEliminaMe alegro de tu reconocimiento del edificio y sí es a Sans, gracias.
Un saludo grande.-
Tu que recorres, càmera en mà tots els carrers de Barcelona, de ben segur que has reconegut els carrerons i altres espais més grans que apareixen en aquest post.
ResponEliminaLes gràcies te les dono a tu, per les teves valoracions.
Trobe que, amb pedagogia, s'hauria d'aconseguir ampliar els partidaris de la independència.
ResponEliminaVicent
Si finalment (o fatalmet, depen dels resultats) hi ha noves eleccions al març, sabrem si la pedagogia produeix més o menys partidaris.
ResponElimina¿Como estás, amigo Xavier?
ResponEliminaEs una alegría poder visitarte de nuevo y disfrutar de tus magníficas publicaciones, pues estoy un poco apartado.
Enhorabuena y un fuerte abrazo, amigo.
Hasta muy pronto.
Ya lo ves Andrés. Ilusionado con el futuro.
EliminaGracias por tu amistad.