El fil que no es trenca

El camí es fa llarg, i no sé si anem pel bo. Altres companyes em van dir que per aquestes muntanyes van fer una travessa de 45 quilòmetres. 

Suposo que devien fer nit en algun lloc. Estic cansada.

   Déu n’hi dó el que hem caminat. Sort que nosaltres sí que ho hem fet en dos dies, i per etapes: els Ports d’Arnes, els Estrets, les Pesqueres de Beseit i el seu assut...

L’Artur camina uns metres més endavant que jo. Me’l miro i penso: “això nostre es pot considerar una història d’amor? D’aquelles de novel·la romàntica o d’amants històrics? No ho sé. 

La tardor fa que al paisatge predominin els ocres colrats i els marrons torrats. Els verds, com la meva esperança, no han desaparegut.

      - Estàs cansada? - Em pregunta l’Artur. M’aturo i me’l miro de dalt a baix. Amb una mirada n’ha tingut prou perquè afegeix - Descansem una mica.

       - Una estona ens aniria bé - dic mentre m’assec a una roca.

A vegades tinc la sensació de que tot està perdut. Que ens hem dit massa coses inútils i ens hem callat les essencials.

Contemplo les muntanyes, el riu i el cel que com nosaltres és canviant.

  Passem l’estona. El temps corre més del que voldria, sobretot a la tardor, que els dies són més curts.

    - Anna, ens arribem al gorg a banyar-nos? - em proposa.

L’aigua és freda. La fredor allunya les cabòries. El veig com m’enfoca amb la càmera de fotografiar i giro la cara. 

La guarda dins la motxilla i també es mulla.

Només se sent el murmuri de l’aigua que baixa suaument, i una mica de remor de les ondes que els nostres cossos fan a la superfície de l’aigua.

Ens eixuguem al sol. Miro el cel: està serè, només plouen fulles.

Em trec el bloc de la butxaca i apunto una idea. La nostra vida és com un fil que no es trenca.

Hi ha un fil incandescent

en la tarda que fina.

Rere un núvol lluent

tot és resplendent.

       - Puc veure què estàs dibuixant Anna? Em demana l’Artur.

       - Estava escrivint, però no em convenç.

       - Deixa-m’ho llegir - diu acostant-se. - és un poema d’amor?

     - Ara vols que parlem d’amor? - li dic una mica seriosa mentre tanco la llibreta.

Arribem al poble quan comença a fer-se fosc. Encara falta estona per sopar. La mestressa de la fonda ens pregunta si ens ha anat bé l’excursió.

Després de sopar fem un passeig fins els afores del poble.

         - Has vist la lluna com il·lumina? - em diu assenyalant-la.

       - L’arbre la festeja - li responc. Miro l’escena i afegeixo - ella se’n deu haver enamorat?

        - Ja tornes a parlar d’amor? - Diu intentant agafar-me una mà.

     - Hi ha res més important? - li contesto sense treure les mans de les butxaques de l’anorac.

        - Em demanes la lluna en un cove.

   Tornem cap a la fonda.

   Ens estirem al llit. Rendida de cansament apago el llum. Al cap d’una estona ell el torna a encendre.

      - Em vols llegir ara el poema? - diu buscant entre els llençols la mà que abans he rebutjat.

   Fa estona que estic desperta, i des del  llit, escolto els sorolls que fa l’Artur, que s’està dutxant. M’he posat al lloc que ha deixat buit al llit i abraço el seu coixí mentre faig mandres. S’obre una mica la porta del bany.

         - Anna, quan vulgos - em diu l’Artur, convidant-me a entrar al bany. Quan conjuga així sé que s’ha llevat de bon humor. Me n’adono que estic somrient. Tanco els ulls i intento seguir somniant.