Se'n va l'hivern

La primavera arriba puntual. Veu de lluny l’hivern que s’allunya amb pas feixuc.

           - Espera’m Hivern!  - diu la jove Primavera mentre apressa el pas per atrapar-lo - Em deixes molta feina, no em podries ajudar?

       - Feina dius? Tu tens la feina agradable, la feina agraïda. Fer florir els camps, fer cantar els poetes...

           - Enamorar els joves... encara no sé com es fa...

       - També els que no són tan joves - diu l’Hivern somrient - Aquesta feina, és fàcil. D’això també en sé jo. I també en sap la Tardor, i ja no diguem l’Estiu, amb les seves nits esbojarrades.

         - Tot i amb això tinc molta feina per endavant. I tu fins el darrer dia d’hivern has estat nevant les muntanyes - diu la Primavera mentre contempla desolada, la neu i les boires.

    - Per això mateix - diu el vell de barba blanca - Estic cansat. Però tu rai Primavera, tu ets jove i tens molta energia.

        - Estava pensant que hauré de fer reverdejar els arbres, fer florir els prats, fer córrer els rierols, formar torrents...

    - No et serà difícil. Quan vaig substituir la tardor, ella m’havia avançat molta feina, i molts arbres ja estaven sense fulles. Tu també comprovaràs que a les planes de la terra baixa, molts fruiters, aquells que han fet pasqua abans de rams, ja estan florits. Jo també t’he avançat treball.

           - Hivern - pregunta la Primavera - És com si fossis el meu pare?

    - Mira noia, si fóssim humans, o bestioles, podríem dir-ho d’aquesta manera.

      - Estava pensant que quan hagi tret la neu, en aquests prats hi sembraré flors.

        - Ja veuràs com no et caldrà fer-ho. La neu marxarà sense que hagis de fer res, i les flors creixeran soles.

      - Però encara hi ha molts núvols, i sembla que vol tornar a nevar.

      - Això sí que és imprevisible - diu el vell. - Els núvols els carrega el diable! - I afegeix - Ara sí que haig de marxar.

La Primavera l’abraça. - Estàs molt fred! - diu acaronant-li la cara.

      - No hi ha res a fer. Ha arribat la meva hora - diu l’Hivern convençut.

A la Primavera se li escapen unes llàgrimes. Plou sobre la neu.

       - Deixa’m que et faci un petó, al menys. Diu ella acostant-se-li - Permet-me besar els teus llavis, dóna’m els teus consells savis...

      - Que fas rodolins noia? Diu ell somrient i mirant-li la cara.

      - Sóc la primavera, recordes? La que inspira els poetes...

És un petó curt, de punt final.

Veu l’Hivern allunyar-se fins que es perd al revolt de les boires.

La Primavera es queda pensant. Només uns instants. De seguida es posa a fer feina. Recorda un dels consells que li ha donat el vell Hivern: Has de posar color allà on no n’hi ha.

Rosa encantada

“Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda...”

Olga Xirinacs
Dia Mundial de la Poesia
21 de març de 2016

Rosa encantada,

escric amb tinta verda:

dóna’m un pètal,

sang de les teves fulles,

aigua de primavera.

Fer un xavier a Albinyana

Conec bastant bé una persona que es diu Xavier, com jo, i que també va passar per una malaltia important, el càncer.

Em comentava que de tant en tant, tenia la sensació de que podia estar vivint una situació per darrer cop. Diu que ho gaudia tant que no li importava que fos la darrera.

Quan caminava per qualsevol indret que li agradés, diu que obria bé (ell també porta ulleres) els quatre ulls, i procurava no perdre's gaire els detalls que li oferia la vida.

Li vaig explicar que aniria a Les Peces i que faria com ell. Viure el dia com si mai més l’hagués de viure. En definitiva, fer un xavier.

Uns amics em deixen una bicicleta i pedalo, entre vinyes, per la carretera que uneix Les Peces amb Albinyana. El ceps encara no tenen fulles. Passo de llarg Albinyana fins l’Arrabal de Bonastre i m’aturo a fer un altre xavier.  

Escolto els ocells, no en sé els noms però reconec el seu cant.

Hi ha una primavera avançada prop de la carretera. M’acosto a les roselles i altres flors del camp, a admirar-les.

De tornada a Les Peces m’aturo a fer un xavier a la Font del Sagrat Cor que hi ha prop de la cooperativa. Veritablement el lampista que va instal·lar l’aixeta, ja fa un munt d’anys, aquell dia no estava gaire inspirat. O sí? Potser pensava allò de que: “l’aigua és vida” i li va semblar... bé no sé què li va passar pel cap.

El rellotge de Can Gener diu que ja és hora de dinar. M’asseguro que l’hora és la bona i ho comprovo al rellotge que hi ha a l’església parroquial de Les Peces. 

M’arriba l’olor dels calçots. Els amics i les amigues han fet foc i s’estan fent.

Ha estat bé fer un xavier solitari a les vinyes, i també fer un xavier acompanyat d’amistats fent la calçotada.

Abans de marxar el sol fa un xavier i s’amaga rere la muntanya.

Dia de la dona treballadora, dia de la dona lluitadora

 Diumenge hi va haver una festa popular a Sants, i per la proximitat amb el 8 de març, dia de la Dona Treballadora, es va aprofitar per avançar les reivindicacions.

Teòricament a la Constitució, a l'Estatut, a les empreses, etc. els homes i les dones són iguals. 

La pràctica ho desmenteix en perjudici de la dona. Ja és hora de canviar aquesta injustícia.

La dona ha de seguir lluitant per la igualtat de drets.

L'enxaneta ho té clar: juntes som més fortes.

La Colla Bastonera de Sants presenta la nova colla bastonera infantil. Avui la mainada també porta el mocador lila.

En un cartell reivindicatiu llegim que la pobresa té nom de dona.

També la lluita té nom de dona. I la resistència i la força de la unitat.

La poesia enguany té nom de dona. I la solidaritat té nom de dona. I la llibertat i la victòria!!

I sobretot, l’alegria també té nom de dona.

Rellotge de sol, rellotge de lluna

Quan no hi ha sol els rellotges s’aturen.

El nostre sol de cada dia...

Ara és l’hora d’espolsar-se la son.

Ara és el moment de seguir amb el somni.

Són quarts de pedra, és l’hora de la llibertat.

Ara és l’hora de la migdiada, amor meu.

“Sonen campanes a l’ermita”

Com pot entrar la lluna als nostres cors si no en té la clau? El rellotge de lluna il·lumina el nostre despertar.

El vent de la passió belluga les branques i ha anat esfilagarsant els núvols del cel del capvespre, com qui retira les blondes i els encaixos d’un vestit de núvia. El rellotge de lluna ens regala unes hores.