La
covid s’ha endut l’Antoni. El
seu paper de germà gran el va començar a fer quan a casa encara només era el
gran dels tres primers.
Gairebé no ho recordo, però quan el Ricard i jo érem
petits, l’Antoni ens acabava de vestir i ens pentinava. Si algun conegut pel carrer li donava un
caramel, ell li deia: me n’ha de donar 3 més, perquè som quatre. I ens els
repartia. I cinc quan vam ser 5. I així fins a 6. A mesura que van anar arribant nous germans
augmentava la seva responsabilitat. També amb els nebots. No
era una feina que li imposés ningú: li sortia del natural. Ell era el gran i
ens cuidava. Més endavant quan treballava, si algun representant li regalava
algun producte de promoció, ja fossin bolígrafs, bosses de viatge o rellotges
de marca, ell seguia fent com quan era petit: porti-me’n més que a casa som
tants. Perquè la seva generositat no s’acabava amb els germans estrictes,
sempre anava més enllà. A la muntanya anant ell de guia vam fer el
Balandrau amb l’enyorat Ricard. I molts altres cims fins que ens va dur a la
Pica d’Estats, quan encara érem molt joves. L’1
d’octubre, quan els organitzadors van
demanar voluntaris per ser president de mesa electoral no s’ho va pensar gaire,
s’hi va presentar i el van nomenar. Per defensar el dret que tenim a ser una
república independent. Des
d’aleshores, i també abans, les vegades
que ens hem trobat a les concentracions o manifestacions en favor de la
llibertat són incomptables. Amb
ell hem compartit els millors moments de la vida i quan han vingut dificultats
sempre hem comptat amb la seva ajuda. Una ajuda serena i eficaç. Com deia ell
mateix, fent broma si algun dia algú li buscava les pessigolles: jo sóc una persona
estable. I rèiem i rèiem... L’Antoni ha estat un gran viatger. Alguns dels
països que ha visitat, abans de que ho fes pràcticament ni sabíem que existien. Part de la felicitat que hem viscut, també li
devem a ell, amb tants i tants anys de convivència continuada. Hem quedat orfes d’Antoni.
Barcelona
21 de setembre de 1952 - 29 d’octubre de 2020
La
covid s’ha endut l’Antoni.
Preciós i emotiu Xavier. Jo encara em costa creure que hagi marxat aixi. La seva absència és molt dolorosa.
ResponEliminaEns està costant molt pensar que ja no el tenim, Joaquim.
EliminaOrfes d'Antoni, però amb una maleta tant plena de records fantàstics que no us els acabareu.
ResponEliminaPer mi els records lògicament,no són de germà gran, si no d'un dels cosins grans que parlaven i feien coses amb el meu pare. Us recordo molt a ell, al Ricard i a tu rient i xerrant amb ell (he de dir que em va costar saber qui eres tu i qui el Ricard un bon temps ☺️ l'Antoni el tenia clar, era el gran)
Una abraçada molt forta.
Era molt familiar Gemma. No m'estranya que el recordis tan bé.
EliminaHe sentit la seva marxa com si fos algu de la meva familia. Ja son masses els que hem tigut que despedir abans dhora...joan manel, toñi, ricard ara l'antoni (en 15 dies m'han marxat dos molt bons amics de la meva edat i amb algo molt comu, dues persones excepcionals)
ResponEliminaEm sap greu pels teus amics. Massa joves.
ResponEliminaM'havia deixat l'Andresito que tambe ens va deixar abans d'hora
ResponEliminaTambé el recordem sovint.A tos dos germans.
EliminaPreciós Xavier!!! Ja em vas fer plorar quant ho vas llegir.... I ara una altre vegada!!!
ResponEliminaÉs molt emotiu i escrit amb el cor. l'Antoni era i és així, tal com dius. I tothom que hagi tingut la gran sort de creuar-se a la seva vida, ha pogut enamorar-se d'ell, perquè és així, una maravillosa persona que enamorava...
I que m'agradava molt escoltar, les seves anècdotes, viatges, històries, acudits, experiències, pensaments, consells. Sempre tenia qualsevol cosa a dir, amb alegria i serenitat, o cantant!!!
Mai oblidaré el primer dia que el vaig veure, a ell i a la Núria, es una anècdota, que algun dia t'explicaré, que vam riure molt.
Tant de bo l'hagués conegut abans,desde el primer moment que el vaig conèixer, ha sigut una persona molt especial i que es va guanyar per mèrit propi, un bon espai al meu cor.
Mai L' oblidarem, però la vida continua i ho farem amb un gran somriure com a ell li agradés que fos. No pasar pena ni sufrimients.
Així que ànims Xavier a tu i a tota la família.
Xavier, Sóc la Marian.
EliminaGràcies Marian. Sé del cert que ell també us apreciava moltíssim.
EliminaUna persona generosa , sense cap dubte ! El trobareu a faltar, però els records i tot lo viscut, es mantindrà en vosaltres i tot plegat serà com si encara fos aquí.
ResponEliminaEm sap greu la vostre pèrdua. Força i ànims !
Moltes gràcies Artur. Era un germà i un amic.
EliminaEm sap molt de greu Xavier, sempre és trist perdre un familiar, però si és un germà tan responsable i afectuós, deu ser molt més dur...
ResponEliminaSegur que sempre estarà al vostra costat, encara que sigui en el record. Que descansi en pau.
Una abraçada, Xavier.
Gràcies M. Roser. Sí que està costant molt aquesta pèrdua tan inesperada.
EliminaLo siento mucho. Llegará un día en que la memoria del amor y la felicidad que os ha proporcionado será tan grande que superará al inmenso dolor que produce haberlo perdido.
ResponEliminaGracias por tus palabras Chiloé.
EliminaMolt bonic i molt emotiu el teu record. Emociona molt perquè s'hi veu molt bé la persona autèntica i molt de veritat que era rere les revés paraules i fotos.
ResponEliminaEm sap molt de greu Xavier que hagis perdut un altre germana tan aviat. Tan aviat.
Heu fet tantes coses junts, no només de petits com a germans, sinó de grans, que per una part el trobareu a faltar molt en cada ocasió que hauríeu compartit, però per altra part teniu molt plena la maleta dels records. El germà gran, sempre, quan marxa sempre ens deixa una mica orfes, sobretot si era tan cuidador com l'Antoni.
Al cel sigui, allà al seu cel que deu ser ple de llibertat i de muntanyes... una abraçada molt forta, Xavier.
Com has vist a les fotografies era una relació doble: de família i d'amistat. Excepte als seus viatges a l'Àfrica i altres continents, pràcticament totes les activitats que fèiem eren compartides.
EliminaGràcies per les teves paraules Carme.
Has aconseguit fer-nos sentir la gran estima que hi havia entre vosaltres, Xavier, amb aquest bellíssim homenatge a l'Antoni fet de mots i d'imatges. Tant, que ens has fet arribar el sentiment ben endins, i no són paraules vanes si et diem que compartim un bocí del teu dolor.
ResponEliminaEls records, els bons moments, tot el que heu viscut junts, seran qui ompli a partir d'ara l'abisme de la seva absència. Ell no hi serà, però no us haurà deixat sols del tot.
Una abraçada molt gran, Xavier, per a tu i tota la família.
Agraeixo les teves paraules de consol, Montse.
EliminaVeig que estaves molt unit al teu germà. Això fa més dolorosa la pèrdua. La vida és bella i cruel alhora. Vull pensar que els que marxen no ens perdonarien que no intentéssim viure amb felicitat i alegria els nostres dies. Fes-ho per ell. Molt emotiva l'entrada.
ResponEliminaSí que hem de retornar a l'alegria Risto. Una de les seves cançons preferides era: "Always Look on the Bright Side of Life" (Mira sempre el costat bo de la vida ...)
EliminaDavant una notícia així, només puc dir-te que em sap molt greu i enviar-te una abraçada de suport a tu i a tota la teva família. Ànims, Xavier.
ResponEliminaGràcies Mc. S'agraeix l'abraçada.
EliminaDescansi en pau. I tu Xavier agraeix a la vida la immensa sort d'haver-lo gaudit, d'haver-lo viscut, que el seu grat record t'acompanyi per sempre.
ResponEliminaSalut i República.
Josep Balcells
EliminaEll a vegades desitjava el bon dia amb el salut i república. Gràcies Josep.
EliminaQuin greu, Xavier! Ostres, ja es veu que era una persona molt estimada, li demostres clarament amb aquest recordatori que en fas, un post preciós. Des d'aquí, una abraçada immensa i tot el caliu que et calgui.
ResponEliminaGràcies Xexu, sí que necessitem caliu, i n'estem rebent molt.
EliminaOh, Xavier! Sap molt greu, perdre un germà, el germà gran. És un d'aquells moments que les paraules et fan un nus a la gola i no saps que dir. Malgrat tot el tindreu sempre amb vosaltres. Si et serveix, Xavier, potser li agradaria el poema que he fet avui en el meu blog:
ResponEliminaPastora de núvols
Som a la porta,
a punt d'emprendre volada
amb qualsevol fulla.
Pasturarem les estrelles
o sinó,
pels indrets encara verds de la Terra.
O no?
Potser t'estimes més
els ocres canviants
que envolten l'oasi?
Serem aquell airet fresc
que amoixa els somnis.
Una abraçada
Segur que, igual que a mi, li agradaria el teu poema Teresa. L'Antoni va anar bastant a l'Àfrica i els dos versos "els ocres canviants / que envolten l'oasi" el transportarien a llocs que havia visitat.
EliminaGràcies. Pasturarem les estrelles.
Em sap greu, Xavier. En aquests moments només puc enviar-te, a tu i a la teva família, una forta aferrada. Sempre estarà a prop.
ResponEliminaGràcies Paula. No sé si ho recordes, però el vas conèixer en persona a Barcelona, el dia de la presentació del llibre: "Quedem al Zurich?".
EliminaI gracis també per la teva aferradeta.
Sí que el recordo, vaig tenir el plaer de trobar-nos a Barcelona. Una trobada que no oblidaré mai.
EliminaOstres, era al Zurich?, no me'n recordo, quina pena!
EliminaXavier, sempre les imatges les omples de belles paraules, en aquesta ocasió, a més, han sigut sentiments i un gran afecte. Ens has mostrat una relació d'admiració i amor, per això penso que el teu millor homenatge a ell és, fer tu, ara, de germà gran, amb l'entrega que ell ho va fer. M'ha emocionat el teu relat i l'afecte cap a ell que ens has transmès. Forces Xavier i una gran abraçada.
ResponEliminaEn la darrera telefonada que em va fer abans de que el sedessin a l'UCI, justament em va dir això que dius: "Ara ets tu el germà gran".
EliminaGràcies Alfonso, ho intentaré.
É sempre uma tristeza e fica um vazio quando vemos alguém partir e que foi nosso companheiro e amigo nesta breve passagem pela Terra.
ResponEliminaUm abraço e bom fim-de-semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Meu irmão mais velho, meu amigo.
EliminaObrigado F. Manuel
Una abraçada molt forta, Xavier! Aquesta segona onada ens està arrencant de les mans molts altres amics, familiars i companys. És una putada però per desgràcia és molt complicat d'evitar. T'envio un bon grapat d'ànims per a pair el tràngol i per agafar-li el relleu en això de fer de germà gran. No deixarà d'estar amb vosaltres mentre perduri en la vostra memòria i ben segur que hi perdurarà sempre. Petons.
ResponEliminaGràcies pels ànims Laura. Ens hem de seguir cuidant i protegint contra aquest monstre invisible.
EliminaEm fas venir ganes de plorar, Xavier!
ResponEliminaJo sóc la mitjana, i sempre he fet com de la més gran. Sóc infantil i responsable alhora.
Hi ha hagut moltes llàgrimes Helena.
EliminaM has enternit...
ResponEliminaQuins sentiments i quines paraules mes maques
Una abraçada molt forta i molts petons de sargantana
Gràcies pels petons i per la tendresa, Sargantana.
EliminaHòstia, quin pal, que injust, que trist, un germà és algú imprescindible per a la vida, com era clarament l'Antoni, abraçada forta.
ResponEliminaEls germans son irreemplaçables. L'Antoni ens ha deixat un buit enorme.
EliminaGràcies per l'abraçada, Gemma.
🌻💛🌺
EliminaEm sap molt greu, Xavier! Però tens tants records i tan bons d'ell, que jo penso que no ha mort del tot. Encara que sembli un tòpic. Una abraçada ben forta!
ResponEliminaGràcies Tresa. Tenim una vida molt plena de records per omplir el buit tan gran que deixa.
ResponEliminaXavier ho sento molt. Hacia tiempo que no podía visitarte y en esta ocasión he sentido lo que en realidad, es la vida. Fantásticos recuerdos con las fotografías. Un saludo muy grande y mi pésame para todos los tuyos. Saludos.-
ResponEliminaMoltes gràcies per les paraules i pel teu condol J. Antonio.
EliminaFeia molt temps que no venia a saludar-te, i estava força contenc per poder fer-ho, però de sobte la tristesa i l'emoció del teu relat. Ho sento molt Xavier, que en pau descansi.
ResponEliminaGràcies Josep, s'agraeixen la visita i les paraules.
EliminaEt deixo una abraçada, Xavier.
ResponEliminaUna forta abraçada...
Gràcies Fanal. Totes les abraçades son d'agrair.
EliminaDe tots els "cosinassos", cosinets, cosins germans, germans cosins, és el que menys havia tractat, per l'edat no coincidiem tant com amb tu a l'escola o a l'institut, o amb el Ricard per la seva afició al dibuix i pintura, o amb la Mª Carme jugant a cala iaia (les tietes ens volien fer novius). Era el cosi gran.....i ara ets tu el gran!
ResponEliminaNo me'n sé avenir que l'Antoni no hi sigui. Igual com ens va passar amb el Ramón. Són unes pèrdues insubstituïbles.
Elimina