Em
semblava una fal·làciaper fi he
trobat can Pistraus.
No hi puc
entrar, quina gràcia...
No et fot?
He perdut les claus!
deu ser de
can Rovellats?
Tancats a
base de bé
els consells
descantellats.
Molt millor que no t'hi acostis,és més: mira-t'ho de lluny.
Ni amb clau, la porta no obris
que tinc el cor en un puny.
(Carme
Rosanas)
ni
adormits ni agenollats
votant esquerres o dretes
ben triats
i garbellats.
enamorats
passegen de bracet
tant un
com l’altre diuen que fan goig
van de
viatge i no compren bitllet.
i a tot
drap l’aire de trot migpartint
com si
jugués a l’arri tatanet
amb
llibertat i l’esperança al cint.
Un altre passeig amb rima que m'ha alegrat el dia.
ResponEliminaGràcies, Xavier!
I unes aferradetes per acabar.😉
Una sort que les rimes i fotografies
Eliminat'alegrin els passeigs i els dies.
Gostei destes olhares fotográficos.
ResponEliminaUm abraço e boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
Obrigado F. Manuel.
EliminaVigila molt amb això d'anar a Can Pistraus, que sempre ha tingut connotacions una mica negatives...
ResponEliminaMolt millor que no t'hi acostis,
és més: mirat'ho de lluny.
Ni amb clau, la porta no obris
que tinc el cor en un puny.
Molt millor que no t'hi acostis,
Eliminaés més: mira-t'ho de lluny.
Ni amb clau, la porta no obris
que tinc el cor en un puny.
(perdona la repetició: faltava un guionet)
Els guionets són importants. Gràcies Carme, aprofito la teva contribució per allargar el guió.
EliminaXavier, espero que els catalans l'encertem el proper 14F, o ens anem tots a Can Pistraus.
ResponEliminaEsperem que no siguem tan babaus
Eliminad'anar-nos'en a can Pistraus.
Ves a saber , igual si està prou bé...M'has fet riure, que ja va bé!
ResponEliminaBon vespre. Xavier.
Potser que tinguis raó també
Eliminamoltes gràcies Maria Roser.
L'altre dia Can Poca-solta, avui Can Pistraus... Xavier, em sembla que vas amb males companyies...
ResponEliminaNo en tinc el cartell però sé que hi ha una família pagesa al Prat de Llobregat (això és cert) als que anomenen can Caga déu... Déu-n'hi-do!
ResponEliminaI a Sants, quan jo era petit existia una botiga de joguines que tots coneixien per can Llufa. Molt a prop del carrer de les Cagarades. I això també és cert.
A esto yo le llamo disfrutar entre imágenes y textos.
ResponEliminaEts molt amable Chiloé, gràcies
EliminaAl poble, també tenim un "Can Pistraus" .. i no està gens malament !! ;D
ResponEliminahttps://www.instagram.com/can_pistraus/
Aquest can Pistraus de la fotografia és de molt més amunt: al Pallars Sobirà.
EliminaQue bé aquests somriures que ens arrenques, Xavier! Enmig d'aquest món que cada dia va a pitjor, és una alenada d'aire fresc.
ResponEliminaSabia què volia dir anar-sen a can Pistraus, però no que hi hagués cases que en presumissin. Veig que sí.
Aquesta és de Tírvia, a la Vall Ferrera.
EliminaL'any 1938 Tírvia va acabar pitjor que can Pistraus. Va ser bombardejada salvatgement per les tropes franquistes.
No coneixia l'expressió (i reconec que he entès millor alguns comentaris després de buscar-la ;) La pròxima volta que vaja a la meua estimada Vall Ferrera m'hi fixaré. Amb llibertat i esperança al cint, sempre!
ResponEliminaSi aquesta pandèmia dura gaire tot acabarà a can Pistraus! No sé si al País Valencià dieu allò d'anar-se'n en orris, que seria molt semblant.
EliminaUns versos -molt ben ritmats i rimats- que arrenquen un somriure, tan necessari en aquests temps...
ResponEliminaNo sabia que hi hagués cases amb aquesta expressió tan nostrada. No els deu anar gaire bé, oi?
Gràcies! Per cert, m'encanta el gosset de la darrera foto (és el cavall dep Pepet?)
Aquesta casa del Pepet existeix, però el Pepet, un dels darrers pagesos de Sants fa molts anys que va morir. Quan jo era petit el Pepet tenia cavall i carro per anar als seus horts (a la Marina de Sants, ara tot són edificis i/o fàbriques)i m'hi havia dut. I al seu gos li deia "Negritu".
EliminaEls temps canvien i el gos de la casa ara és blanquet.
M'agrada que permetis als votants d'esquerres o dretes de continuar sent independentistes! Sempre de tan bon humor, Xavier!
ResponEliminaSempre i quan sigui una dreta moderada, civilitzada i democràtica.
EliminaMantenir el bon humor no sempre és fàcil. Hi ha qui per fer humor ha hagut d'anar a l'exili.
Ja fa temps que no ho faig, de seguir cap blog, ni el teu, per desgràcia, però veus avui he tingut un premi perquè he rigut amb el teu can Pistraus.
ResponEliminaRecordo que abans seguia un blog que tenia aquest nom, i creia que era en aquell lloc om podríem trobar el famós can Pistraus. Moltes gràcies.
https://www.eixdiari.cat/opinio/el-bloc-de-can-pistraus
Que bo, un blog de can Pistraus. Entraré a visitar-lo, gràcies Josep. Salut!
ResponEliminaMolt ben trobats els acudits. He fet foc en aquests fogons que mostres... fa tants anys... Fèiem servir carbonet, que venien en paperines i alhora servia per dibuixar. Però llavors era feliç, duia els vestidets d'estiu i saltava per les muntanyes. Una abraçada.
ResponEliminaAquest fogó era de la meva àvia i el guarda el meu germà petit. Quan els meus pares es van casar van anar a viure a un pis, on encara hi viu la mare, i encara no havien acabat les obres i van haver de cuinar algunes setmanes amb un fogó com aquest.
EliminaRecordo aquestes paperines de carbonet i també hi havia dibuixat, segur que no tan bé com tu, Olga.