dijous, 20 de maig de 2021

Les Peces i Albinyana

      Hem tingut la sort de passar uns dies de maig al Baix Penedès.
      Les espigues de cada dia aviat es vinclaran i ens oferiran el blat.
      I una flor efímera que guarneix el voral del camp.
      Entre vinyes i oliveres les tardes d'Albinyana són lluminoses...
      ...i els matins encara ho són més.
 
      Al vinya na.
La vila s’activa
a la Cooperativa. 
      La cabana de pedra seca compta els anys de cent en cent.
      La barraca modesta ofereix descans al caminant i al vi ciclista.
      La masia és senyora del camp.
     Els carrers d’Albinyana fan pujada. Em trobo una senyora de cara que diu que fan baixada.
      Havia vingut a pidolar una mica de pau.
     L’autoritat ho prohibeix.
  1862? Potser aquest governador cria malves, encara que sempre hi ha algun marchena disposat a multar-nos o  tancar-nos a la cangrí. 
    A l’ermita de Sant Antoni es respira llibertat. Les forces d’ocupació no han arribat tan amunt.
     El camí em porta a les Peces.
     La tarda cau, és hora de descansar.

24 comentaris:

  1. Ja veus que ni això es pot pidolar. 😉
    Ja sabeu que tots els carrers fan baixada, encara que les cames diguin que no.

    Quina pau m'han donat els moments copsats!
    Gràcies per mostrar-nos-ho.
    Aferradetes.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu per la teva llum, Lluna.

    ResponElimina
  3. M'enamoren les masies, totes en general i aquesta que ens ensenyes en particular, i també els carrers del poble que fan pujada i baixada a la vegada. I els camins i els camps i les vinyes. I les ermites lliures. És un gran plaer passejar un cop i un altre per les teves fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquesta masia hi venia a passar temporades el que va ser president del Parlament de Catalunya, en Joan Reventós. Una tarda de fa molts anys el vaig veure passar a dins del cotxe camí, de la masia.
      Gràcies per passejar-te per les fotografies.

      Elimina
  4. La primera fotografia reprodueix mlt bé els solcs que el temps, els anys, ens fan a la cara... El camp es recupera, però nosaltres no.
    Agraeixo aquest blog que m'hi deixa entrar - al blog, vull dir - i no aquests nous, com li responc a Cantireta, que trobo enrevessats i a qui has de demanar permís per comentar... estàs temptat de dir, doncs ja s'ho faran.
    Les teves fotografis sempre són agradoses i, diria, terapèutiques, almenys per a mi. Gràcies Xavier. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els anys solquen la cara i el caràcter. Ja et vaig dir un dia, coses inexplicables dels blogs, que al teu blog actualment només hi puc accedir des del mòbil. No sé perquè des de l'ordinador em denega l'entrada.
      Gràcies per això que dius de les meves fotografies.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Si algun dia inventen fotografies amb l'olor de les vinyes i la terra, el goig seria total.
      Gràcies.

      Elimina
  6. Con anècdota a la teva esplèndida excursió , et comentaré que, segons he llegit al arxiu de la diputació de Tarragona, que entre els anys 1835 a 1881, el president de la Diputació era el governador civil, per tant al any 1862 podia ser el firmant de la llei, en Santiago Luís Dupuy (1861-1863) o Joaquím d’Alberni (1862-1863). Es que m'ha picat la curiositat !!.
    Bon cap de setmana !.

    ResponElimina
  7. Gràcies per complementar la informació.
    Ara ja sabem segur que ha palmat, tant si és un com si és l'altre.

    ResponElimina
  8. Quina agradable sorpresa veure aquestes fotografies que copsen d'una manera ben real la primavera albinyanenca i de Les Peces. Saps que aquest racó de món acull a tothom que vingui a la recerca de les coses autèntiques: el món rural, els paisatges encara per pervertir, el cicle pausat i serè del pas del temps... T'agraeixo, de cor, la difusió que fas en el teu blog. Una forta abraçada d'amistat sincera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies alcalde, i ja que m'hi considera, amic.

      Elimina
  9. Jo sempre dic que no cal anar gaire lluny per gaudir d'uns dies de pau a la natura i tu amb aquet post em dones la raó...Unes fotos ben boniques a mi m'agrada molt la darrera, sembla que les vinyes entrin dins de casa...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, M. Roser, en això de que la bellesa moltes vegades la tenim ben a prop. Les cases a que et refereixes són de les Peces.

      Elimina
  10. Las imágenes son tan bellas y tan bien tomadas que las palabras se hacen sentir dos veces.

    ResponElimina
  11. Bon reportatge, Xavier. És curiós, m'agrada molt més la foto de les vinyes i les oliveres a la posta que no pas al matí. Per què deu ser què les postes de sol tenen tant d'encant?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada un pastor del Moianès em va dir això mateix que dius, que s'estimava més la posta de sol que la sortida. La seva explicació era més filosòfica que poètica: "ja hem viscut un dia més".
      Personalment m'entusiasmen totes dues.

      Elimina
  12. Ostres, el vi ciclista qui és, un que porta el bidó de l'aigua ple de vi? No m'ho vull ni imaginar... ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixes aquella cançó popular:
      Per l'aliment del bon vi
      Me n'he empenyat la bicicleta.
      N'he quedat desembicicletat
      I no l'he tastat.
      Que el vi n'es bo
      L'aigua no gaire
      Que el vi n'es bo,
      Que l'aigua no..."

      Elimina
  13. Anat coneixent trossets del País que encara no he trepitjat de la ma de les teues imatges és un autèntic luxe. I com ha dit ja algú, totes elles respiren pau; no et deixarien pidolar-la, però és evident que la vas saber trobar.

    (Per a remoure forces d'ocupació, res com un bon forcat de quatre puntes...)

    ResponElimina
  14. Respirar pau és compatible amb utilitzar la forca.
    (Esmolem l'eina quatriforcada...)

    ResponElimina
  15. Saps què, a les Peces hi tinc part del meu llinatge. D'allà venia una part de la família, fa molt temps. Jo encara hi havia anat de molt petit, hi teníem la casa familiar. Però no va durar gaire i es va anar perdent en el temps i els records familiars. Fa molt temps que no en sento a parlar, de les Peces. Però algun dia hi hauré de tornar, ja no a buscar-hi les arrels, però sí a fer-hi una visita i conèixer un dels entorns del meu passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo que ho havies dit fa uns anys en un altre post que vaig fer sobre les Peces.
      Fa molts anys que hi sovintejo. S'hi està bé, i com saps, no és lluny.

      Elimina