L’Enric i jo fa un
any que volíem fer aquesta excursió, però pels tancaments comarcals de la
pandèmia la vam deixar per més endavant. I enguany hem trobat el dia: el 27 de
maig.
Mirant enrere comprovem
que el Cerveris, que fa una estona tenia el cel ben blau, ara s’està tapant.
Al Coll de la Canya,
quan veiem que els núvols avancen tan ràpidament, pensem en els malaurats
muntanyencs que van perdre la vida ben a prop d’aquí, els dies 30 i 31 de
desembre de 2000, arran del torb que va sacsejar aquests paratges i que ha
quedat recollit al documental: “Balandrau, infern glaçat”.
Foto: Enric Domingo
Arribem al cim del Balandrau just a la setmana que ha
fet 49 anys de la primera vegada que el vaig pujar
Balandrau, 22 de maig de 1972.
Aquest cop vos miro des d'aquí baix, tot i que les imatges em semblen impressionants, aquestes boires i niguls tan ben copsats... enveja em feu!.
ResponEliminaEsteu molt macos i ben forts, malgrat els anys. 😉
Aferradetes, Xavier.
49 anys des del primer Balandrau. Més de 50 anys fent muntanya. Mentre el cor i les cames aguantin en seguirem fent.
EliminaAferradetes, Lluna.
Carai quins records. I quina sort tenir immortalitzat el moment de fa 49 anys! També vaig veure el documental de l'accident del Balandrau i em va impactar molt.
ResponEliminaA les fotos sembla que es puguin tocar els núvols.
No els he fet mai aquests dos cims, i en tinc moltes ganes ara. Què es pot trigar?
No vam comptar el temps però aproximadament: des del coll de Pardines al Cerveris hi ha 1 hora a pas tranquil.
EliminaDel Cerveris al Balandrau per la carena suma-hi una hora i mitja o dues. També a pas de jubilats. I la tornada una mica menys.
Calculo que el Kilian Jornet o la Núria Picas ho fan en mitja hora entre anada i tornada.
Quina excursió més maca, malgrat les boires o potser encara més amb les boires que van i venen.
ResponEliminaEnhorabona per estar tan en forma, desitjo que pugueu continuar trescant per les muntanyes durant molt de temps.
Les boires i els núvols a les fotos queden molt atractius però quan ets a 2500 metres t'estimes més el cel blau.
EliminaA l'excursió al Balandrau del 1972 érem 4: els meus germans Antoni i Ricard i un amic, el Pau. Malauradament han marxat per sempre, tots 3 massa joves.
Quins paisatges més encisadors, unes imatges fantàstiques, amb aquest cel tan canviant.
ResponEliminaMentre es pugui val la pena aprofitar per fer bones excursions.
El Ripollès té uns paisatges fantàstics. Quan fa bo és el Pirineu amable.
EliminaSi podem triar de ben segur que seguirem fent excursions, però a vegades no ho podem decidir.
Me sumo a la celebración de la naturaleza y de la melancolía, e improviso una sonrisa para la foto de tu vida. //*//
ResponEliminaMe refiero a la foto de tu vida en general. Da la impresión de que tiene muy poco de pose intelectual.
EliminaGràcies per la "sonrisa".
EliminaA l'última foto, tenia 16 anys.
I gràcies també per l'aclariment.
EliminaUma bela caminhada onde passa sempre uma mensagem importante.
ResponEliminaUm abraço e boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Gràcies F.Manuel.
ResponEliminaSí,
amb el paisatge
hi ha el missatge.
Xavier...si ho arribo a saber us faig una foto des de Queralbs! 😀😀😀
ResponEliminaVa ser tot un goig contemplar Queralbs des del refugi de l'Erola
EliminaSembla que poc a poc, la llista de llocs per anar es comença a fer realitat !. Felicitats per la teva efemèride , malgrat les persones perdudes amb el temps...segurament, també t'hi van acompanyar a la seva manera, en aquesta diada !.
ResponEliminaBona setmana :)
És tal com dius Artur. Quan tornem als llocs que hem compartit amb persones que ens han deixat, sempre penses en ells. Gairebé notes la seva presència.
EliminaQuines fotos més boniques, jo he estat a Tragurà...Suposo que no vau deixar de pensar amb els pobres que hi van pertdre la vida i això que quan van començar l'excursió diu que feia un dia esplèndid. A mida que anaveu fen camí , la boira també en feia i és que la muntanya és una meravella, però té cops amagats...
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
És inevitable pensar en aquella tragèdia hivernal.
EliminaCal anar sempre en mlt de compte però la primavera no és tan perillosa.
Uf, quina feredat, pensar en els que van morir-hi! Les imatges són espectaculars, com sempre!
ResponEliminaAquests núvols i boires sobtades sempre fan respecte. Per sort, en aquesta època són difícils el torb i la rufa.
EliminaQuina diferència de neu que hi ha entre ara i fa 49 anys, més o menys la mateixa data. Que es diu aviat, eh! 49 anys! El Balandrau el vaig pujar fa un parell d'anys, jo. No sé si per la mateixa ruta. Aquest any em plantejava el Torreneules, que encara el tinc pendent. A veure si lligo alguna data...
ResponEliminaTothom ho diu i les fotos ho demostren: al Balandrau, a la gelera de l'Aneto de la Pica o dels Beciberris: fa anys que les reserves de neu baixen. Fa 50 anys jo havia esquiat a la Molina, a la pista del Bosc i la pista Estàndard que ja no existeixen per falta de neu. Tampoc no existeix la pista del Trampolí de Núria, on vaig aprendre a esquiar (pel meu compte) a principis dels 70, quan encara no s'havien inventat els forfaits. Pagaves un tant per viatge.
EliminaBona sort al Torreneules!
No conec aquestes muntanyes. Sí que he pujat al Puigmal des de Núria, i em vaig prometre no pujar mai més cap muntanya, per la tempesta que es va formar quan érem dalt.
ResponEliminaEls fets del Balandrau del 2.000 em van impressionar molt. Et reconec que ets valent, i que així guardaràs més records ferms d'aquesta terra. Una abraçada.
Una tempesta al Puigmal ha de ser molt desagradable. A mi fa molts anys em va sorprendre una pluja forta al Pic de Segre, que és molt a prop del Puigmal. Per sort era estiu. Si hagués fet bo el dia que vas pujar el Puigmal, hauries vist en front, entre moltes altres muntanyes, el Cerveris i el Balandrau.
EliminaA mi també em van impressionar molt els fets del Balandrau al 2000. Un germà meu era molt conegut d'un familiar d'un dels difunts.
Sí que guardo molts records, Olga.
Ostres, Xavier, no havia sentit parlar mai del cim de Balandrau, abans del reportatge, i ni tant sols recordo l'accident, però el sense-ficció em va deixar tocada i durant uns dies no m'ho treia del cap. Gràcies per aquest post sense torb perquè m'ajudarà a treure'm aquelles imatges del cap.
ResponEliminaAh, i et veig molt guapo pel maig del 72.
Una abraçada!
Jo sí que coneixia bé aquests fets. Tal com li comento a l'Olga el meu germà gran (que és qui em va acompanyar al Balandrau fa 49 anys) va anar a l'enterrament d'un dels accidentats. El documental també em va deixar molt tocat.
EliminaAixò del 72 segur que els ho dius a tots!
(Gràcies)