Amb un matí esplèndid
pugem al Montsant, per Albarca, vers la Roca Corbatera.
Fa mig any que va
ser Nadal però a la Roca Corbatera encara hi ha el pessebre. Disculpa’m bonica
papallona, reina del Montsant. Hem arribat tard, no t’hem pogut salvar. Les
forces de la natura a vegades són imparables. Vas volar fins una flor que els
humans, ves quin mal nom per a tu, anomenen “sempreviva”. Hi havia un parany.
Una aranya cranc, camuflada amb traïdoria del mateix color que les flors,
esperava que alguna bestiola innocent, com tu, s’hi aturés a xuclar el nèctar
de la vida. I vas rebre el nèctar de la mort.
(Foto: Francesc Heras)
I ara restes
sempre-morta, gronxant-te amb el vent, fins que la teva executora t’acabi de
devorar. Vas ser la víctima de l’eterna tragèdia de l’amor i la mort. Et va
tocar fer el paper de perdedora, a la història de la “Bella i la bèstia”. La
natura és molt bella... i cruel! Santa Maria del
Montsant és a prop. En un finestral cec
de la façana de l’ermita hi ha un altre pessebre. Al cim de la roca
que hi ha rere l’ermita també hi ha un pessebre. —És tard i vol ploure —dic. A
Albarca cauen gotes. No ens hem mullat gaire. En arribar a la
fonda d’Ulldemolins la mestressa, està contenta de que plogui. —Si ens porten pluja, tornin demà mateix
—diu amb un somriure. —I demà passat —afegeix.
Durant la pandèmia,
per passar l’estona, vaig fer una lletra per cantar-la amb la música
tradicional a ritme de jota de “Les majorales d’Ulldemolins”. Mentre mengem una
truita amb suc em ve a la memòria.
Del Congost de Fra Guerau
a la Roca Corbatera
sempre hi trobem el cel blau,
pugem fins a la bandera
per camins d’immensa pau.
Amb la ret i les mitenes
les noies d’Ulldemolins
fan voleiar les trenes
amb els puntejos més fins.
Al ball de les Majorales
la que té els ulls més clars
vola com si tingués ales.
entre els oliverars.
Allà on tot s’empodera
a la Roca del Llençol
han penjat una senyera
que llueix molt més que el sol,
dalt de tot de la cinglera.
De l’oli d’Ulldemolins
de la Serra de la Llena
el sabor entra endins
on la claror és més serena.
Quan la llum sigui balba
entre farigoleres
el saüquer de Fontalba
fa olor de flors boscateres.
Dalt d’ una costa dreta
buscaré un aixopluc
al Pi de la Carbasseta:
un plat de truita amb suc.
(1) Papallona reina
(Papilio machaon)
(2) Sempreviva (Helichrysum
arenarium)
(3) Aranya cranc (Thomisus Onustus)
Amb un matí esplèndid
pugem al Montsant, per Albarca, vers la Roca Corbatera.
Fa mig any que va
ser Nadal però a la Roca Corbatera encara hi ha el pessebre.
Un post magnífic com sempre, però avui encara més amb l'afegitó de la teva lletra que he llegit (no m'he atrevit a cantar-la :-D) amb la música de fons d'aquesta jota que he buscat a YouTube.
ResponEliminaM'agradaria destacar-ne un parell de detalls.
El primer és la papallona morta perquè és veritat que, en un primer moment, sap greu per ella i voldríem salvar-la, però pensant-hi una mica potser ha estat bé que no hi hagis arribat a temps. Les aranyes tenen molt mala fama, però, segons com, són bestioles més innocents que les papallones i les seves erugues. Sort en tenim de la feina que fan a la natura.
L'altre detall a destacar són les truites amb suc, un plat deliciós que ara fa temps que no tasto. M'has fet entrar gana!!
Tens raó Mc. La naturalesa té la seva llei. Hi ha bestioles que ens cauen més simpàtiques que d'altres, però totes són necessàries per a l'equilibri de la vida.
EliminaM'has fet recordar el meu pas pel Montsant de fa més o menys un any (o dos, no sé). No vam pujar a Roca Corbatera, però vam visitar Albarca, i recordo que vaig veure i resseguir amb els ulls el camí que sortia d'allà cap al Montsant, i també vaig estar a Ulldemolins, però no vam quedar-nos-hi i no vam menjar la truita amb suc. Hi haurem de tornar.
ResponEliminaUn post molt complet i jo també, com en Mc, he buscat la música de les Majorales, que no coneixia gens i també he vist com la ballaven.
Moltes gràcies per la passejada. Una passejada pel Montsant molt agradable molt interessant amb teu post.
Nosaltres fa més de 40 anys que sovintegem el Montsant i de tots els seus pobles, al que més anem és a Ulldemolins. A més, la meva filla de petita era de l'Esbart Dansaire de l'Orfeó de Sants, i havia vist com dansaven el "Ball de les Majorales"
EliminaUma caminhada pela montanha que deu belas fotografias.
ResponEliminaUm abraço e boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
Obrigado F, Manuel. Una caminada sempre és agraïda al Montsant.
EliminaM'ha fet gràcia veure encara els betlems muntats, suposo que ja no els treuen i així menys feina per a ells.😅
ResponEliminaCada foto té un munt de detalls per passar-hi una bona estona, cosa que faig aprofitant ara que plou, tot i que més fort del que es veu a la font... La mort és com l'aranya, es disfressa per enganxar-nos a tots... I quina bona pinta té aquesta truita amb suc, que desconeixia fins avui.
Aprofitant al màxim el temps que he passat per ca teva, m'aturo una estona a rellegir la lletra de la teva cançó.
Aferradetes, Xavier.
I tant que la mort és com l'aranya. S'espera pacientment: "tard o d'hora t'he d'haver..." I més aquesta aranya-cranc. Al zodíac cranc és càncer.
EliminaGràcies per l'estona que hi has dedicat, Paula.
Una abraçada.
M'afegeixo als elogis dels comentaristes/amics de un post que ha sortit "rodó" ! Felicitats i bon profit !! :)
ResponEliminaMoltes gràcies Artur. De truita amb suc només n'he menjat a Ulldemolins: és el seu plat més característic.
EliminaHi ha algunes jotes que m'agraden molt, totes s'assemblen, de fet. M'agradaria de sentir la teva!
ResponEliminaTinc algunes preguntes: què vol dir la imatge on surts tu? I "ret" i "mitenes"?
La imatge que em van fer a la carena del Montsant no té cap significat especial. És com una broma: estic amb les mans en posició de prec, al Mont-Sant. (si és que sant ve de santedat. Podria venir d'alçada: Mont-Alçat.)
EliminaLa ret, en el vestit tradicional de les noies catalanes és la peça reixada que els cobreix els cabells.
Les mitenes, seria el mateix, però cobreixen les mans i els braços fins al colze.