Dimecres, 7 d’agost de 2024.
Hem matinat molt, tant, que quan arribem a l’estany de Sotllo, el sol encara no hi toca. L’hem enxampat fent mandres rere la Pica d’Estats.
L’estany també dorm. Tot és quietud. Només ens belluguem nosaltres i una parella d’isards que tresquen muntanya amunt.
La pujada al Port de Sotllo, ho sabem per altres vegades, es fa llarga.
A l’altra banda del port, al seu costat nord, passem prop de l’estany de Barz. Ai, el canvi climàtic! Ai, la sequera!! Fa cinquanta anys, la primera vegada que vam fer la Pica d’Estats, aquest mateix estany era gairebé sota la neu i als seus voltants tot eren congestes.
Encara resta un bon tros de camí per assolir el cim.
M’acompanyen tres nebots: la Sílvia, de la Roca del Vallès, l’Enric d’Andorra (actualment també és roquerol) i el Carlos, d’Alacant.
La neu alegra la pujada.
L’estany dels peus del Montcalm, que és a uns 2800 metres sí que conserva una mica de neu a sobre.
Crec que se’ns veu feliços. Ells estan contents perquè han assolit la Pica d’Estats per primer cop. Jo també ho estic: és la quarta vegada que pujo el cim més alt de Catalunya. Potser serà l’últim cop.
Al cim de la Pica hi ha una placa que commemora la primera pujada a la Pica d’Estats efectuada per Jacint Verdaguer. Nosaltres la vam pujar per primera vegada el 27 d’agost del 1973, fa més de 50 anys, pràcticament 90 anys exactes després de la pujada de mossèn Cinto.
L'any 1973, la vam pujar 8 persones: el Jaume Ortonoves, la Núria Costa, la Marta Torrell, la Carme Massa, jo mateix, la Toni Guarch (30 d'agost de 1957- 13 de desembre de 2005) el meu germà Ricard (18 de desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012) i el meu germà gran Antoni, que va ser el guia de l'ascensió, (21 de setembre de 1952 - 29 d'octubre de 2020)
A l’agost, sobretot als caps de setmana la Pica és molt visitada, però avui, tant a l’anada com a la tornada més aviat trobem els camins solitaris.
No tot és baixada, que alguna pujada hi ha, com tornar a pujar el Port de Sotllo per la seva cara nord, per a després baixar-lo per la cara sud. La baixada del Port de Sotllo, també ho sé per experiència, es fa molt llarga.
La bellesa de l’estany d’Estats convida a fer un descans.
Mentre seguim cap al refugi de la Vall Ferrera, podem admirar l’estany de Sotllo i, al fons, el Norís i el Monteixo.
Si al matí hem desgrimpat una part del camí, ara ens cal pujar-lo. Les cadenes que fan més segura aquesta part de trajecte fa pocs anys que hi són. Fa cinquanta anys, tot era més salvatge (jo també) i la muntanya no estava encadenada.
Enhorabona, per aquesta quarta pujada a la Pica d'Estats! Estàs molt valent i encara més d'anar amb aquesta jovenalla.
ResponEliminaEns regales unes imatges precioses d'aquesta excursió, que ens permet gaudir-la de manera ben descansada.
Mltes gràcies, Xavier! Les teves excursions em donen oxigen...
Gràcies a tu per acompanyar-nos en les trescades, per les xarxes i per on calgui.
EliminaHo vam passar molt bé, va ser una setmana plena d'excursions, històries inventades que ens explicàvem, dieta gairebé exclusiva a base d'arròs bullit i ous i molts riures
ResponEliminaLa llàstima és que ja no hi som tots.
Veig que has agafat afició a anar-hi, de veritat penses que potser és la darrera vegada que hi hauràs pujat?
Estic content de retrobar-te Nuri. A la Pica i al carrer, sempre reivindicant la llibertat.
EliminaGràcies Xavier. Meravellós
ResponEliminaGràcies a tu Alfonso, per la teva mirada.
EliminaJo no l'he pujat mai (ni ho faré), així que no només et mostro la meva admiració perquè tu ho hagis fet ja quatre vegades sinó que també t'agraeixo que ens ho expliquis amb aquest magnífic reportatge que em permet, ni que sigui virtualment, gaudir de l'espectacle que representa aquesta ascensió al pic més alt del nostre país.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Gràcies Mc. Tal com dius tu mateix, ni que sigui virtualment, s'agraeix la companyia.
EliminaEls ulls s'eixamplen davant d'aquests paisatges, d'aquesta bellesa.
ResponEliminaEt vull felicitar i agrair que hi pugis i que ens ho mostris amb aquestes espectaculars fotos i les respectives explicacions.
Aferradetes, Xavier.
La Pica és més a prop de la lluna i, com ella, ens atrau.
EliminaAferradetes, Paula.
Com va canviant el paisatge amb els anys...sempre tant igual i alhora tan diferent, com les persones que el poden visitar, que també fan els seus canvis. Vau fer un bon homenatge a tots aquells que han gaudit d'aquest paisatge i l'han recorregut , tot animant , amb aquest reportatge, a fer-ho als demès.
ResponEliminaMoltes felicitats a tots per fer-ho possible !.... i em quedo amb una imatge impossible, la d'en Verdaguer pujant per aquests indrets !.
Salut !.
Hi ha una pel·lícula, Canigó, on un actor fa de Verdaguer pujant muntanyes, i el podem veure bastant semblant a com devia ser l'autèntic.
EliminaSegurament que algun altre català va pujar la Pica abans que ell, però com que no en va deixar constància, en Verdaguer ha quedat per a la història com el primer català que va assolir el cim més alt dels Països Catalans.
Salut, Artur!
Xavi, si us plau, això que potser serà l'últim cop no ho diguis ni de broma. És veritat, ja ho veig, que uns quants ja no hi són, però tu has de mantenir la torxa encesa.
ResponEliminaI quin honor pels teus nebots fer el. bateig de foc de la teva mà.
Abraçada i endavant!
Mentre tingui salut no deixaré mai d'anar a la muntanya, fer travesses i pujar cims.
EliminaPerò concretament la Pica és mol llarg i, ja ho he dit, la baixada del Port de Sotllo, amb les hores acumulades de marxa, es fa molt llarga.
Gràcies pels ànims Tresa i no, no diré mai: "d'aquesta aigua no en beuré"
Malauradament, una lesió als malucs no em permet ja fer aquestes ascensions. Tanmateix guardo un molt bon record de la meva pujada a la Pica d'Estats. Les teves imatges em porten records agradables. Quina sort poder anar tan ben acompanyat sempre.
ResponEliminaPotser amb els anys et recuperes dels malucs i pots tornar a fer muntanya. I si no pots arribar al cim, et quedes a l'estany de Sotllo. Ja saps que les vistes a la Pica són completes.
Elimina