Un matí, una serra: la del Cadí.
La boira s'arrossega per la carena.
Entrem al bosc.
Hi ha fulles tacades de sang.
Flors encarnades.
Bolets atractius, semblen gustosos: n'ompliré el cistell.
Un refugi, un capvespre.
Una nit: lluna creixent.
Una fada m'ha canviat els bolets. Diu que aquests són més saborosos.
Flor de safrà de muntanya, com un fanalet. "Quan ressona el cornetí..."
Saps el camí que baixa al poble?
Hi ha indicadors, no té pèrdua.
Camp a través.
Ja es veuen les teulades.
Tornem a ser a casa.
dilluns, 28 d’octubre del 2024
Tardoral
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Quin goig aquesta excursió tardoral. La natura està esplèndida a qualsevol època de l'any.
ResponEliminaTotes les fotografies, com sempre, genials. Els paisatges que ens ensenyes, com sempre, magnífics. Però avui, ja em perdonaràs, em quedo (i em sap greu que només pugui ser virtualment :-D) amb aquest cistell de rovellons. Sens dubte n'has sortit guanyant amb el canvi de bolets... sort de la fada! ;-)
Abraçades!
No sóc gaire bon boletaire i em van ajudar a omplir el cistell.
EliminaPrecioses imatges tardorenques, totes elles esplèndides, però em quede amb el cistell i amb l'esperança de fer-ne algun també per aquestes terres... Salut i abraçada!
ResponEliminaTothom diu que enguany és un any excepcional de rovellons. Deu ser cert perquè generalment no en trobo.
EliminaUna abraçada a tu, Alfred i a tot el País Valencià en aquestes hores i dies tan tràgics que heu de viure pels aiguats.
Vinc a casa teva i, quan surt, tinc la sensació d'una pau immensa.
ResponEliminaPrecioses imatges d'un passeig que ens regales. Gràcies!
També m'he quedat una estona mirant aquests esclata-sangs que em fan entrar en gana. ;-)
Aferradetes, Xavier.
La lluna sempre fa bona companyia.
EliminaA mi també em dona pau.
M'encanten les teves fotografies: el cel, la boira, els colors del bosc... tot. Inspiradora seqüència de fotos, Xavier. El primer quartet, m'ha vingut sol i no l'he pogut parar, els altres els he haguit d'anar a buscar.
ResponEliminaAquest matí i aquesta serra
i aquesta boira que llisca per la carena
són l'inici d'un dia, encara desconegut
i també, com per sorpresa, sí, són plenitud.
I dins del bosc, que presumeix de tants colors
el vermell guanya en les fulles, els bolets i les flors.
Dins del refugi, entre el capvespre i la nit
sentim els cavalls i la lluna ens mira de fit a fit.
L'endemà, ve la fada dels rovellons
i el safrà llueix per tots els racons.
La baixada es fa esquerpa, sense camí,
vora dels cards que ploren la seva fi.
Ja veiem les cases i respirem a fons
i el poble ens acull, des dels seus balcons.
Moltes gràcies Carme per enriquir tant aquest post amb els teus poemes i les teves rimes.
EliminaLes dues primeres fotografies són de la Cerdanya. La resta, del Ripollès que bé coneixes molt bé.
Una bona escapada !
ResponEliminaSort que et trobat una fada benèvola i us ha ajudat amb els rovellons ;)
Salut !!.
Certament la bona fada ens va ajudar. Si ens haguéssim menjar els bolets vermells, ara no tindríem la salut que ens desitges.
EliminaGràcies Artur.
Un gran combo, poder gaudir de la natura i collir alguns bolets. I després cuinar-los i menjar-los. Els catalans tenim tradicions i costums per donar i vendre.
ResponEliminaTens raó, i una d'elles és l'excursionisme.
EliminaLa segona foto, la de la boira, a més d'estètica em recorda la Muntanya blava de Kandinski. Pels arbres entre groc i vermell, i la muntanya blavosa del fons.
ResponEliminaPer què la natura deu ser tan maca a la tardor? I només fent com tu, anant a la muntanya, es pot apreciar. Els de ciutat s'ho perden.
No coneixia aquesta obra de Kandinski.
EliminaHi ha moltes persones entusiastes de la tardor.
Xavi, what extraordinarily wonderful photos! Thank you.
ResponEliminaP.S: Would be lovely, had you a translator on your site. It would make it easier for me to read and understand all comments
Gràcies, no sé com es fa això del traductor.
EliminaDoncs no sé com se'm va passar aquesta entrada, Xavier. És anterior a la meva i no l'havia vist.
ResponEliminaLa paraula compartida en aquest post en concret, i al teu blog en general, és pau. Jo també hi estic d'acord. Sempre em passa.
Ah, i si vols tornar a anar al bolet i no er fa mandra d'anar més lluny, ja saps que a Baltasana se'n fan molts i jo em sé unes quantes rovellineres. Només m"ho has de dir. Sempre i quan no hi hagi perill de dana, que això ja sembla una epidèmia. És la mala salut de la terra, que nosaltres hem espatllat.
Abraçada, Xavier!
Gràcies Tresa, si tornem al rovellò, tindrem present Baltasana, i t'avisaríem.
EliminaLa mala salut de la Terra, la paguen igual els que la respecten que els que la malmeten.
Si els humans fan malbé la Terra, el Planeta se'ls espolsarà com si fossin puces.
Uau, és veritat que fas unes fotos brutals de bellesa. Un gust!
ResponEliminaBen trobada, també aquí, Gemma.
EliminaGràcies.
Un passeig tardoral magnífic, Xavier! Avui que és el primer dia d'Advent -i abans que acabi astronòmicament la tardor- he pogut gaudir de les teves esplèndides fotografies i, no cal dir-ho, dels peus que les acompanyen. Em quedo amb aquestes boires que s'arrosseguen sobre les carenes, és una imatge que sempre m'ha fascinat. Els núvols semblen tenir vida animal... Una abraçada, Xavier!
ResponEliminaA mi també em van captivar les boires que cites. Gràcies August.
Elimina