No les jubilis tan aviat, les agulles d'estendre roba són un d'aquells dissenys 'eterns' (com els clips, els brics de llet o els bolis BIC) per la seva funcionalitat, eficiència i senzillesa. Segur que quan la teva nova assecadora s'espatlli, o deixi de funcionar per l'obsolescència programada, aquesta pinça encara seguirà a ple rendiment (almenys la meitat de fusta, per la meitat de plàstic no posaria la mà al foc :-D).
Gràcies pel consell Mc. No seré jo qui jubili les agulles d'estendre. Ni tampoc no tinc pas assecadora. Mentre hi hagi sol a la galeria aprofitaré la seva energia.
Un bon invent això de les gafes mestisses. Jo que guardo sempre les meitats quan es rompen i es van quedant al fons del petit cistell expressament per elles. S'ha de tenir paciència per montar-les perquè no sempre va bé o no tens el dia bo per les manualitats, però la intenció hi és, sinó perquè les guardo? ;-) No crec que les assecadores les hi treguin la feina, no hi ha com estendre la roba al sol, fins i tot sense, perquè la roba olori a neta i no donant voltes dins una màquina tancades. ;-) Molt original el teu post i ja veus, he après molt! Aferradetes, Xavier.
Coincidim en això de guardar les meitats rompudes, Paula. A vegades me'n surto i d'aquí les agulles encreuades. A la nostra infantesa, amb les agulles d'estendre havíem fet moltes joguines.
En tinc de ben cardades però mentre agafin les vaig aguantant. Les de plàstic se'm trenquen a poc a poc per la zona d'obertura. Se'm queden com molt rígides i quan faig pressió les vaig esmicolant. ;-)
Encara que reconec que la fusta és un material més noble i, més durador, en el cas de les agulles d'estendre que el plàstic, també reconec que en alguns casos el plàstic també té els seus avantatges. No deixen tant de senyal a la roba i quan estens pots jugar amb els colors. Per exemple, penjar uns mitjons verds amb agulles vermelles. O una samarreta groga amb unes agulles blaves. Buscar el contrast i l'armonia fins i tot en un gest tan senzill com estendre roba.
Amb el meu primer comentari, més que donar cap consell, volia remarcar (utilitzant la ironia per seguir amb el mateix to del teu post) que hi ha objectes "antics" que encara fan la seva funció igual (o millor) que els nous que representa que els han de substituir. T'asseguro que no tinc cap dubte sobre la teva nul·la intenció de jubilar les agulles d'estendre roba, ningú capaç de muntar una pinça com aquesta pot ser acusat d'una cosa així. :-))
Per cert, i com li dius després a la Paula, jo també hi havia jugat amb les agulles d'estendre roba. I m'has fet recordar que Josep M. Espinàs els va dedicar un dels capítols del seu llibre "Els nostres objectes de cada dia" on en parlava. L'he buscat i, malgrat que suposo que ja el coneixes, te'n copio la part final perquè em sembla ben adient al post: «... Un cop partida pel mig, cada mitja agulla d'estendre roba era un objecte idealment pre-dissenyat per a convertir-lo en un cotxe: el pintàvem d'algun color i li posàvem quatre rodes. O en fèiem un avió. Amb les actuals agulles d'estendre roba de plàstic no hauríem pogut "treballar" igual. Res tan adequat com aquella fusta vulgar, aspra i modificable d'acord amb el caprici o el desig del moment. Automòbils, avions, barquetes, catapultes... Els qui, de nens, hem jugat amb agulles d'estendre roba no podem resistir, encara avui, la temptació de manipular-les quan són a l'abast de les nostres mans. Amb l'excusa d'entretenir el nen, agafem les agulles i ens pincem el nas, ens les pengem a les orelles o al cabell... però no ens decidim, és cert, a partir-les pel mig. És possible que, amb els anys, s'hagi apoderat de nosaltres l'hàbit de la conservació. O qui sap si el que ens fa por és descobrir, de cop, que ja no sabem què fer-ne, de mitja agulla d'estendre roba».
El teu post d'avui contesta perfectament el dubte final de l'article de Josep M. Espinàs. I tant que sabem què fer-ne de mitja agulla d'estendre roba: unir-la a una altra meitat per crear una genial agulla mestissa. :-D
Moltes gràcies Mc per ampliar, tan bé, el contingut d'aquest post. En Josep Maria Espinàs,a qui vaig tenir l'honor de saludar un parell de vegades, és un dels meus escriptors predilectes.
hehehe, bona !. No jubilis les agulles d'estendre , que sempre faran servei i no fallen mai, ni que siguin mestisses !.... no es pot dir el mateix de la tecnologia i la electricitat ; D Salut !!.
Quan fem travesses per la munyanya, a la motxilla sempre porto tres o quatre agulles d'estendre. A vegades als refugis que tenen estenedors estan totes ocupades i si cal rentar alguna peça de roba són imprescindibles. Gràcies pel comentari, Artur.
M'encanta aquesta agulla d'estendre roba mestissa… jo també en tinc alguna amb meitats que no lliguen, una més llarga i l'altra mes curta, però no són la meitat de fusta i la meitat de plastic. M'agrada saber que no soc pas l'única que fabrica noves agulles de les que s'han fet malbé i desaparellat.
No et jubilis, agulla mestissa, que encara fas bon servei!
A vegades resten mitges agulles de fusta perquè una de les parts l'hem utilitzada per falcar la pota d'una taula o de qualsevol moble que balli. També són molt útils per netejar les juntes de rajoles o racons de difícil accés. No les jubilarem Carme i en seguirem fabricant de mestisses.
Un poema visual genial, Xavier. Parla del que s'assembla i alhora és diferent. De tenir-ho tot. Per cert, no he sabut mai com es fa per aconseguir de tenir una agulla de nou quan les dues parts s'han separat.
Gràcies per la teva visió més poètica Helena. Tornar a reconstruir les dues peces de l'agulla d'estendre o, com en aquest cas, construir-ne una a partir de dues diferents, és qüestió de paciència, separar la molla i encabir-hi les dues parts.
Com a entusiasta de les agulles d'estendre i del mestissatge, celebre especialment la teua entrada, que conjuga perfectament totes dues coses ;) També jo en tinc alguna d'aquesta espècie mixta, que no fa sinó confirmar la seua innegable superioritat respecte a altres opcions, com les assecadores, sense dubte útils en general però vulnerables davant d'apagades: no en posaria jo una d'elles en una bossa d'emergències, però d'agulles no en faltaran, com tampoc no solen fer-ho --i se que em comprendràs-- dins de la motxilla quan eixim a la muntanya.
(m'has recordat que, fa algun temps, algú parlava en les xarxes socials d'un (nou?) mètode per assecar la roba: el sundrying, en deien. I lamentablement no és broma...)
Gràcies pel teu comentari i per la teva complicitat, Alfred. I per aquesta nova paraula "sundrying" que no coneixia. Fa més de 60 anys que ho faig i no ho sabia.
Potser temps a venir, les agulles d'estendre roba tornaran a tenir el seu prestigi, Xavier. Quan estenc els llençols, que és l'únic que no poso a l'assecadora, sempre penso que què millor que eixugar la roba a l'aire lliure. És clar que l'aire que tenim a Tarragona tampoc és gaire recomanabler! Però no ho sé, els avenços i l'estètica ens han fumut aquesta imatge, bastant idíl·lica, i un costum tan natural, enlaire. Una abraçada!
Aire bo o dolent, el sol és el mateix per a tothom. Una font universal, natural i, de moment, gratuïta que ajuda a eixugar la roba. I les agulles d'estendre són les garants que ens ajuden a no perdre un llençol a cada bugada. Entomo l'abraçada, Tresa.
No les jubilis tan aviat, les agulles d'estendre roba són un d'aquells dissenys 'eterns' (com els clips, els brics de llet o els bolis BIC) per la seva funcionalitat, eficiència i senzillesa. Segur que quan la teva nova assecadora s'espatlli, o deixi de funcionar per l'obsolescència programada, aquesta pinça encara seguirà a ple rendiment (almenys la meitat de fusta, per la meitat de plàstic no posaria la mà al foc :-D).
ResponEliminaGràcies pel consell Mc. No seré jo qui jubili les agulles d'estendre. Ni tampoc no tinc pas assecadora. Mentre hi hagi sol a la galeria aprofitaré la seva energia.
EliminaUn bon invent això de les gafes mestisses.
ResponEliminaJo que guardo sempre les meitats quan es rompen i es van quedant al fons del petit cistell expressament per elles. S'ha de tenir paciència per montar-les perquè no sempre va bé o no tens el dia bo per les manualitats, però la intenció hi és, sinó perquè les guardo? ;-)
No crec que les assecadores les hi treguin la feina, no hi ha com estendre la roba al sol, fins i tot sense, perquè la roba olori a neta i no donant voltes dins una màquina tancades. ;-)
Molt original el teu post i ja veus, he après molt!
Aferradetes, Xavier.
Coincidim en això de guardar les meitats rompudes, Paula. A vegades me'n surto i d'aquí les agulles encreuades.
EliminaA la nostra infantesa, amb les agulles d'estendre havíem fet moltes joguines.
En tinc de ben cardades però mentre agafin les vaig aguantant. Les de plàstic se'm trenquen a poc a poc per la zona d'obertura. Se'm queden com molt rígides i quan faig pressió les vaig esmicolant. ;-)
ResponEliminaEncara que reconec que la fusta és un material més noble i, més durador, en el cas de les agulles d'estendre que el plàstic, també reconec que en alguns casos el plàstic també té els seus avantatges. No deixen tant de senyal a la roba i quan estens pots jugar amb els colors. Per exemple, penjar uns mitjons verds amb agulles vermelles. O una samarreta groga amb unes agulles blaves. Buscar el contrast i l'armonia fins i tot en un gest tan senzill com estendre roba.
EliminaAmb el meu primer comentari, més que donar cap consell, volia remarcar (utilitzant la ironia per seguir amb el mateix to del teu post) que hi ha objectes "antics" que encara fan la seva funció igual (o millor) que els nous que representa que els han de substituir. T'asseguro que no tinc cap dubte sobre la teva nul·la intenció de jubilar les agulles d'estendre roba, ningú capaç de muntar una pinça com aquesta pot ser acusat d'una cosa així. :-))
ResponEliminaPer cert, i com li dius després a la Paula, jo també hi havia jugat amb les agulles d'estendre roba. I m'has fet recordar que Josep M. Espinàs els va dedicar un dels capítols del seu llibre "Els nostres objectes de cada dia" on en parlava. L'he buscat i, malgrat que suposo que ja el coneixes, te'n copio la part final perquè em sembla ben adient al post:
«... Un cop partida pel mig, cada mitja agulla d'estendre roba era un objecte idealment pre-dissenyat per a convertir-lo en un cotxe: el pintàvem d'algun color i li posàvem quatre rodes. O en fèiem un avió. Amb les actuals agulles d'estendre roba de plàstic no hauríem pogut "treballar" igual. Res tan adequat com aquella fusta vulgar, aspra i modificable d'acord amb el caprici o el desig del moment. Automòbils, avions, barquetes, catapultes...
Els qui, de nens, hem jugat amb agulles d'estendre roba no podem resistir, encara avui, la temptació de manipular-les quan són a l'abast de les nostres mans. Amb l'excusa d'entretenir el nen, agafem les agulles i ens pincem el nas, ens les pengem a les orelles o al cabell... però no ens decidim, és cert, a partir-les pel mig.
És possible que, amb els anys, s'hagi apoderat de nosaltres l'hàbit de la conservació.
O qui sap si el que ens fa por és descobrir, de cop, que ja no sabem què fer-ne, de mitja agulla d'estendre roba».
El teu post d'avui contesta perfectament el dubte final de l'article de Josep M. Espinàs. I tant que sabem què fer-ne de mitja agulla d'estendre roba: unir-la a una altra meitat per crear una genial agulla mestissa. :-D
Salut!!
Moltes gràcies Mc per ampliar, tan bé, el contingut d'aquest post. En Josep Maria Espinàs,a qui vaig tenir l'honor de saludar un parell de vegades, és un dels meus escriptors predilectes.
Eliminahehehe, bona !. No jubilis les agulles d'estendre , que sempre faran servei i no fallen mai, ni que siguin mestisses !.... no es pot dir el mateix de la tecnologia i la electricitat ; D
ResponEliminaSalut !!.
Quan fem travesses per la munyanya, a la motxilla sempre porto tres o quatre agulles d'estendre. A vegades als refugis que tenen estenedors estan totes ocupades i si cal rentar alguna peça de roba són imprescindibles.
EliminaGràcies pel comentari, Artur.
M'encanta aquesta agulla d'estendre roba mestissa… jo també en tinc alguna amb meitats que no lliguen, una més llarga i l'altra mes curta, però no són la meitat de fusta i la meitat de plastic. M'agrada saber que no soc pas l'única que fabrica noves agulles de les que s'han fet malbé i desaparellat.
ResponEliminaNo et jubilis, agulla mestissa, que encara fas bon servei!
Una braçada, Xavier!
A vegades resten mitges agulles de fusta perquè una de les parts l'hem utilitzada per falcar la pota d'una taula o de qualsevol moble que balli. També són molt útils per netejar les juntes de rajoles o racons de difícil accés.
EliminaNo les jubilarem Carme i en seguirem fabricant de mestisses.
Un poema visual genial, Xavier. Parla del que s'assembla i alhora és diferent. De tenir-ho tot.
ResponEliminaPer cert, no he sabut mai com es fa per aconseguir de tenir una agulla de nou quan les dues parts s'han separat.
Gràcies per la teva visió més poètica Helena.
EliminaTornar a reconstruir les dues peces de l'agulla d'estendre o, com en aquest cas, construir-ne una a partir de dues diferents, és qüestió de paciència, separar la molla i encabir-hi les dues parts.
Com a entusiasta de les agulles d'estendre i del mestissatge, celebre especialment la teua entrada, que conjuga perfectament totes dues coses ;) També jo en tinc alguna d'aquesta espècie mixta, que no fa sinó confirmar la seua innegable superioritat respecte a altres opcions, com les assecadores, sense dubte útils en general però vulnerables davant d'apagades: no en posaria jo una d'elles en una bossa d'emergències, però d'agulles no en faltaran, com tampoc no solen fer-ho --i se que em comprendràs-- dins de la motxilla quan eixim a la muntanya.
ResponElimina(m'has recordat que, fa algun temps, algú parlava en les xarxes socials d'un (nou?) mètode per assecar la roba: el sundrying, en deien. I lamentablement no és broma...)
Gràcies pel teu comentari i per la teva complicitat, Alfred. I per aquesta nova paraula "sundrying" que no coneixia. Fa més de 60 anys que ho faig i no ho sabia.
EliminaPotser temps a venir, les agulles d'estendre roba tornaran a tenir el seu prestigi, Xavier. Quan estenc els llençols, que és l'únic que no poso a l'assecadora, sempre penso que què millor que eixugar la roba a l'aire lliure. És clar que l'aire que tenim a Tarragona tampoc és gaire recomanabler! Però no ho sé, els avenços i l'estètica ens han fumut aquesta imatge, bastant idíl·lica, i un costum tan natural, enlaire.
ResponEliminaUna abraçada!
Aire bo o dolent, el sol és el mateix per a tothom. Una font universal, natural i, de moment, gratuïta que ajuda a eixugar la roba. I les agulles d'estendre són les garants que ens ajuden a no perdre un llençol a cada bugada.
EliminaEntomo l'abraçada, Tresa.
Beautiful blog
ResponElimina