Matins sense resposta

He passat aquest matí per la Plaça Catalunya. Un cordó de policies de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona encerclava la plaça, com si formessin una rotllana. Llàstima que en lloc d'una sardana han acabat fent el ball de bastons.
Potser és cert que calia desallotjar pals, bombones de butà, eines de cuina i altres objectes per a que no puguessin ser utilitzades pels violents, si demà dissabte es produeix la celebració de la Champions. Aleshores ens preguntem si calia que algunes persones es fessin tan fortes per impedir que a la plaça accedís la brigada de neteja. I també ens preguntem si calia que la policia emprés la seva habitual brutalitat. Sabem que s'ha intentat negociar i no s'han obtingut resultats. Ens preguntem també si els negociadors (d'una i altra banda) han estat prou bons.

La gent que hi ha acampada, els que coneixem com a "indignats" són difñicils d'englobar. Seria massa fàcil dir que són okupes que estan de campaments. O que tots són antisistema, trinxeraires, perdularis, etc. Penso que el fet que protestin contra una democràcia lenta i a vegades ineficaç no vol dir que siguin anti-demòcrates. Entre els acampats n'hi ha que diumenge passat van anar a votar i d'altres que directament se'n fotien de les urnes. Els que saben diferenciar polítics honestos de partits democràtics, dels polítics que aconsegueixen vots enarborant la mentida i el racisme. Aquests partits xenòfobs són els veritables antisistema! Sabem que els acampats estan protestant contra el capitalisme ferotge. I es queixen i s'indignen.
En alguns temes, els que s'ho miren des de fora hi estan d'acord. En d'altres, en contra.
Però hi ha una cosa segura. Els banquers i d'altres especuladors segueixen guanyant unes fortunes desmesurades. Això no és una incògnita, això és una certesa. I que aquesta setmana tenim l'exemple a Telefònica. Tot i que han tingut uns guanys milionaris, estan perpetrant un Ere. Vol dir que volen fotre més gent a l'atur. Potser aquí és on tindrien una oportunitat els polítics. Els ho deixaran fer?


Quan hom és jove intenta ser quelcom més que un ésser totalment integrat. S’és jove i s’és revolucionari, gairebé sempre per naturalesa. Amb els anys, desgraciadament per a alguns, s’assoleixen uns nivells de pragmatisme i existencialisme gairebé totals. Si plou ens mullem i si surt el sol ens eixuguem, i tot de la manera més racional possible.
No ens podem posar d'esquena a la juventut. El temps els donarà la raó...si la saben gestionar.