La tardor és un estat d’ànim de la naturalesa. Després de l’esclat de la primavera i dels llargs dies d’estiu el bosc està fatigat. La naturalesa, generalment és conservadora, rarament es rebel·la i quan arriba l’estació crepuscular, les fulles dels arbres es tenyeixen de roig, com fan les bruixes amb la seva cabellera.
Van mudant el verd cap a colors més càlids. Els nostres pintors han sucat el pinzell en aquestes tonalitats que van des del roig encès de la sang del Miró, als vermells de sang seca del Tàpies. Dels grocs vius als ocres, les sienes torrades, i els marrons esmorteïts.
Una bona balconada per observar, i si cal, admirar el crepuscle dels boscos és el camí que transcorre per la cornisa de les Gorges de Carançà, a la Catalunya Nord. Molts excursionistes coneixen els estanys de Carançà, perquè hi han arribat en travessa des de Núria, o els han contemplat des de les carenes que van del Nou Creus al Pic de l’Infern. Aquest vessant no és tan conegut, però les aigües se saben el camí. Els segles han fet la resta: un immens fondal ens separa de la remor del riu, fins que mica en mica el camí ens hi apropa. Sort que hi han instal·lat palanques, ponts penjants i passarel·les per poder-lo sortejar. Així els humans han domesticat una mica aquest paisatge salvatge i els caminants descobrim aquest paratge sense risc.
Quan som a les entranyes del congost, l’aire es refreda, la humitat ha entapissat les roques de molses que s’hi adhereixen amb ànsia de supervivència. Avancem cautelosament, com si la febre dels arbres se’ns encomanés. Com si la tardor ens hagués contagiat d’una melangia estranya.
Potser és el color de whisky d’algunes fulles que ens embriaga. Hem de seure una estona a un tronc abatut, a un cantó del camí, mentre contemplem una petita cascada. L’aigua del riu és obedient, i segueix la norma mil·lenària d’anar sempre avall, per a trobar algun riu més gran que l’acompanyi fins el mar.
La tarda s’escurça, el capvespre ve amb pressa i hem d’anar, com l’aigua, cap avall. Als roures hi fan niu els ocells, que van refilant. Em sembla escoltar la melodia aquella del “Rossinyol que vas a França...” Quin bell bocatge!
Travessem la via del Tren Groc, que com nosaltres passeja pel Capcir, el Conflent i la Cerdanya. Esperem sobre d’un pont una estona per veure’l passar. En el traqueteig que fan les rodes a la via em sembla sentir: sem catalans, sem catalans, sem catalans...”
Tornem cap a la Guingueta, i travessem una de les fronteres més barroeres que ens han imposat. Fa anys, per atraure el turisme per aquests pagos, deien: “Meitat França, meitat Espanya, no hi ha terra com la Cerdanya”. Fa temps que mentalment la vaig canviar: Ni França, ni Espanya, no hi ha re com la Cerdanya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada