Cervelló

   Quan era petit i anava a l’escola, en tornar de vacances, els altres nens explicaven que havien estiuejat al “seu” poble. I és que a principis dels 60 del segle XX, la majoria d’habitants de Sants i de Barcelona, tenien les arrels a comarques de Catalunya, o d’Espanya. Els meus pares, tots dos eren nascuts a Sants, i dos dels 4 avis també. I ni el que era de Reus, ni la que venia de l’Ordal, no els quedava casa pairal als seus pobles d’origen. Per això, en principi, jo no tenia el “meu” poble. Però els nens tenen recursos i vaig adoptar Cervelló com a poble, ja que les tietes hi tenien un pis llogat, i ens el deixaven per anar-hi a estiuejar. No era gaire gran però el balcó donava al davant mateix de l’església parroquial, i a la mateixa vorera hi ha una font que sabia quan teníem set, perquè hi anàvem a omplir el càntir. Des de la galeria del darrera vèiem els horts, algunes vinyes, i lluny, el Bosquet i la Roca del Rector, que és roja i contrasta amb el verd dels pins, i que és al peu del ja desaparegut camí antic a Santa Maria. Actualment hi ha la carretera que puja a diferents urbanitzacions.

   Cada estiu hi anàvem, igual que les orenetes que niuaven a la galeria.

 Ens banyàvem a la riera, que era d’aigua clara i neta. Els nois del poble en bevien, però la mare ens advertia que era millor que nosaltres no ho féssim que ens podia fer mal de panxa. “Però si a ells no els fa mal!” Protestava jo. “Ells hi estan acostumats...”Actualment la riera és poca cosa més que una claveguera a cel obert.

   Ara Cervelló és com un barri de Barcelona, però fa 50 anys era un poble amb el seu ferrer, que calçava els cavalls, el pastor amb el ramat, la cansaladeria on de tant en tant hi vèiem entrar els porcs, dos forns de pa, la tenda de plats i olles, una pastisseria, l’espardenyer, la bodega de vins (que em sembla que era de l’alcalde), el cinema, i el Miquelet, que era discapacitat psíquic i que aleshores la gent el malanomenava “el tonto del poble”. Sempre deia que volia anar a Barcelona “per pujar al tramvia i matar el Francu” “li tallaré el coll” Però era totalment inofensiu i a vegades la gent li donava una moneda, que ell guardava curosament embolicada al mocador. I als afores el cementiri i el camp de futbol amb el seu equip (quina ràbia si guanyava el Vallirana)

A la muntanya menjàvem móres i collíem pedres fogueres. Anàvem a berenar a la Font dels Quatre Rajos o a la de la Resclosa, i d’excursió a l’ermita de Santa Maria i al seu castell encimbellat.

   Els meus germans grans i jo jugàvem amb la resta de la canalla del poble. Alguns competien entre ells per veure qui havia anat més vegades a Barcelona: “jo hi he estat tres vegades”, deia el Toniet. “Jo només dugues” deia el Xavier Petit, (li dèiem així per a diferenciar-lo de mi) aixecant dos dits, com aquell que diu quants anys té.

   La carretera que anava a Tarragona ja començava a ser transitada per algun turista, generalment francès que anava a les platges del sud. Una vegada un cotxe es va aturar a agafar aigua a la font, i la mainada que hi jugàvem a prop ens hi acostàrem. El conductor, amb un castellà precari i amb accent francès, ens va preguntar a cada un de nosaltres com ens dèiem. Li anàvem dient els nostres noms i ens donava un confitet amb el cor de pegadolça. Aquell bon home devia considerar que el més petit de la colla, que era un nen del poble, no en podia menjar. Però el marrec que es deia Josepet, no es volia perdre el llamí i se li va acostar: “yo me digo Josepo” I va tenir el seu confit. 

    Diuen que la nostra pàtria és la nostra infantesa. Si és així, Cervelló va ser el meu territori.