diumenge, 12 de maig del 2013

Guardat a la memòria

Tinc un pendrive on hi guardo un raig de sol per a quan se m’aturi el rellotge. I una mica de pluja de maig per si mai tinc set. I una bafarada de tramuntana d’agost per a eixugar-nos els cabells quan sortim de l’aigua freda del cap de Creus. També hi guardo unes flors de ginesta i unes roselles per a que no es panseixin, i em recordin sempre els seus colors. I una mica d’aroma de farigola i romaní amb aire de Montserrat. 
Ja sé que ocupa molta memòria, però hi guardo sencer un salt d’aigua dels Pirineus, la Noguera Pallaresa quan passa per Escaló i les tres puntes de la Pica d’Estats. Guardo uns quants somriures per si mai fallo als meus amics i una carícia suau com el coto fluix per si m’oblidés de fer-les, les tecles del piano que facin música, com un corrent d’aigua i una guitarra per fer els acords d’una cançó del Raimon. 
Un avet del Montseny i unes roques del Montsant. I una clau anglesa per collar la memòria i no oblidar tants noms agradables, i una goma d’esborrar per eliminar aquells tant terribles que sempre ens acompanyen. I si cal, llençar-los a la paperera, aquella que no és de reciclatge. 
I una mica de valor, una frase xiuxiuejada a l’orella, en català. I una professora de teatre, per a que m’ensenyi a fer veure que tinc paciència quan se m’acabi. I la claror d’una lluna creixent mentre esperem que sigui plena. I la lluïssor d’un estel. 
Uns batecs a ritme de sardana per ballar a la platja, uns guixos per escriure a la pissarra que tornaré a parlar a classe, una rosa roja amb el seu gerro d’aigua clara, amb la seva espiga i la seva cinta catalana, i també una de blanca, una de groga i una de color rosa.
Un piolet per si la neu s’endureix, una bufanda per abrigar-se del vent de port, una pastilla de sabó, una tovallola eixuta i uns llençols nets. I la mirada interrogant d’un gat, i una riallada d’aquelles que s’allarguen i s’allarguen... 


Una llàgrima sincera, unes fulles seques que em recordin la tardor. Uns quants poemes escollits que ens recalquin que tot és possible i milers de cançons d’arreu, sense que hi falti la veu del Lennon imaginant un món millor, i demanant que donem una oportunitat a la pau, que tot el que necessitem és amor! 

Un camí amb herba i flors a banda i banda, uns esbarzers carregats de móres, i un grapat de maduixetes de bosc. L’ombra d’una pineda, o la d’una fageda. També la dels xiprers que gronxen el son d’éssers estimats... 

La calma de la Segarra, uns rovellons del Berguedà, uns espàrrecs de Collserola. Uns estanys del Delta de l’Ebre, un pont sobre el Llobregat, i un bany al Cardós. Les torres de la Sagrada Família sense acabar, uns carrers a Sants un passeig pels del Barri Gòtic de Barcelona, les escales de la Catedral de Girona, uns brunyols de l’Empordà. Una alegria inesperada, un retrobament esperat, un arròs a la cassola i unes carxofes al caliu. Una mà que m’ajudi a aixecar-me i un nus al mocador per no oblidar d’oferir la meva. Un arc de Sant Martí, una nevada silenciosa, una mica de vi en porró, un altre cinc a zero, una llesca de pa, amb oli de Siurana o d’Ulldemolins, una punxa de garota extreta de la planta del peu, el reflex del sol de tarda sobre una cala del Port de la Selva, una pancarta justa que reclama justícia allà on no n’hi ha. 
Una xarxa per atrapar somnis, un cove per recollir la lluna, un mirall on sí que s’hi reflecteixin els vampirs, unes monedes per jugar a la màquina del millón, i una mica de traça per a que no s’escapi la bola entre els flippers. 
Una pista forestal que no coneguem, una falda per repenjar el cap, la llum d’una matinada prop del mar amb la remor de les onades, les campanes d’una església romànica, retrobar el camí quan creiem que ens hem perdut i la darrera claror d’un capvespre d’hivern...
 i si pot ser que encara resti lliure una mica de memòria virtual, per anar afegint el que no recordi la meva. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada