Als pobles que envolten la
Serra del Montsant s’hi pot descobrir el secret del silenci de la pedra. El
misteri de les hores deturades.
Pels camins del Montsant, la vista s’estimba
pels profunds barrancs, i s’enfila als seus turons i rocs encantats.
En aquesta
estació, sobretot amb la llum de tarda, un polsim que flota a l’aire de la
tardor, fa que ens embadalim, com si recordéssim la tarda abans d’haver-la
viscuda.
Aquesta vegada no hem vingut
a Ulldemolins a fer llargues excursions pel Montsant.
Arribem de la banda de la comarca germana i veïna les Garrigues i venim impregnats pels perfums de les cooperatives i per la
visió de les fulles platejades d’unes oliveres carregades de fruita, que aviat
ens tornarà a lubrificar l’esperit.
L’aire porta l’alè de les olives i la
sensació somnolent d’uns ceps que aviat entraran en la seva letargia.
Ulldemolins és un poble que
cau simpàtic, començant pel seu nom. I això que etimològicament no sabem segur si
el significat d’Ulldemolins, es refereix a vuit
molins o a oli de molins. O fins
i tot podria tenir una altra acceptació, si referim el lexema “ull” com sinònim
de font. Tots tres significats són prou romàntics i substanciosos, sobretot els
referits a l’oli, tan suculent i nutritiu.
L’oli d’Ulldemolins pertany a
la
denominació
d’origen Siurana, però és especialment bo si és comprat al mateix poble. No és
que la resta de Siuranes no siguin bons, però el d’Ulldemolins, sobretot el
fruitat és especialment diferent, i lluny d’Ulldemolins és difícil trobar-lo a
comerços “normals”. És un oli d’un color tan fruitat que a vegades el groc
esdevé gairebé verd.
Al paviment d’un dels carrers hi ha un setrill, dibuixat amb pedretes. Això fa suposar que els seus habitants aprecien molt el seu
oli i en aquest carrer n'han fet símbol.
Dinem a Ulldemolins. Ja hem
perdut el compte de les vegades que hem menjat truita amb suc a la fonda
Toldrà, acompanyada amb un porró de vi del país. En sortir sembla que els carrers del poble fan la migdiada.
Mirem
l’hora al rellotge de sol de la façana de l’església. No es veu gaire precís, sort que l'altre ens indica que encara resten unes hores de claror. I uns quants anys, esperem, abans que el
seu campanar s’inclini perillosament una mica més.
S’hi està bé a Ulldemolins, i sempre ens n’enduem
dues coses: ganes de tornar-hi i una garrafa d’oli d’auliva, que diuen a
ponent.
Hi ha un camí, llarg, que
passa per dins del congost del Montsant per anar a Margalef caminant. També hi
ha la carretera que surt d’Ulldemolins i s’enfila als vessants de la serra de
la Llena, i com que avui anem motoritzats escollim aquesta segona opció.
Ens aturem una estona a fer una ullada a Ulldemolins, des d’un
mirador. També contemplem les ombres que omplen de foscor setinada els plecs i
els sacsons del Montsant. Anhels rocosos, camins de solitud.
Em sembla que
farem curt d’oli. Potser és millor, així no tardarem a tornar als vuit molins, a la deu d'on brolla l'oli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada