Dia dels difunts, nit de morts

 Ahir mateix, dia dels morts, o diada dels Fidels Difunts, per dir-ho en llenguatge cristià, em telefonà un conegut, en Bartomeu. Em demanava un favor extraordinari, de vida o mort. Que era urgent que anés a veure’l. Per fer-ho m’havia de desplaçar a una masia del Baix Penedès. Com que era festa hi vaig accedir. Segurament que si hagués sabut la veritable història no hagués fet el viatge a la masia, però ja era massa tard per rectificar, quan me la explicà en Bartomeu:

La meva xicota i jo havíem de celebrar la castanyada a casa d’uns amics, a una petita vall que hi ha a cavall entre l’Alt Camp i el Baix Penedès. Ens havíem extraviat, i això que anàvem per uns camins on jo havia estat altres vegades, però que aquest cop semblaven un laberint. Havíem començat la caminada a l’inici de la tarda. Després d’unes hores de camí, començava a a davallar la llum i l’escalfor del sol. Se’ns acabà l’aigua i, sobretot a la Mercè, la paciència. Em feia la mateixa pregunta cada cop més sovint: “I la carretera que has dit?” Es queixava amb raó. “L’hauríem d’haver trobat nena, ni jo no ho entenc... tantes vegades que he fet aquest camí i avui no me’n surto!” Començava a fosquejar, estàvem totalment perduts i els mòbils no tenien cobertura. De sobte, en un revolt del camí vam trobar una masia inesperada. No l’havia vista mai. Com que a una finestra hi havia llum, vàrem suposar  que hi havia algú. “I si preguntem per la carretera que no trobem?” Vaig proposar a la Mercè.

Vam trucar la porta, i obrí una senyora gran. Una vella, per entendre’ns de seguida. Va estar molt amable amb nosaltres i ens féu passar. La veritat és que en un primer moment vaig pensar que tot plegat tenia un aspecte lúgubre. La Mercè, amb una mirada suplicant semblava que em volgués dir que no ens quedéssim. Aprofitant que la senyora entrà a la cuina, la Mercè, una mica esverada, em digué en veu baixa: “marxem d’aquí Bartomeu. No m’agrada gens aquesta dona, ni els mobles, ni la pudor que fa aquesta casa. Anem-nos-en per favor...” Callà en sec quan veié que la dona sortia de la cuina. La seguia un gat negre de mirada sinistra. Duia un got d’aigua a cada mà, i ens els allargà. “Deveu tenir set. Preneu, és de la cisterna". Realment teníem molta set. La Mercè, però, féu una ganyota. “Quin gust més estrany té aquesta aigua!” La vella s’afanyà a fer-li acabar el got. “Beu, Mercè, t’anirà bé”. Jo també vaig trobar que l’aigua tenia un gust estrany, i en un principi ho vaig atribuir al fet de que era aigua de cisterna. En aquell moment la Mercè féu una expressió de sorpresa, aquella que es fa quan es pensa: ”ara que hi caic!” “Com sap el meu nom?” Va dir mentre es posava una mà al front. Feia tentines. Vaig córrer a aguantar-la abans de que no caigués a terra, ja que em vaig adonar que començava a perdre els sentits. Poca cosa vaig poder fer, perquè m’agafà una mena de mareig, se m’ennuvolà la visió, i aquella calor a la boca...

Em vaig despertar lligat al capçal del llit d’una alcova tètrica, il·luminada per dos ciris. Al costat hi havia un altre catre, on la Mercè també es despertava.

La vella anava i venia sense parlar. Quan veié que ens movíem s’acostà cap a nosaltres. “Tranquils minyons, no patiu. El senyor no us farà cap mal, no us heu d’espantar", va dir amb un somriure més aviat sorneguer.

Vaig sentir un soroll, vaig mirar a terra i se’m glaçà la sang: hi havia un taüt! La Mercè també el veié i començà a xisclar com una boja. Jo, en veure que la tapa del fèretre es movia, vaig començar a fer esforços per deslligar-me. Va ser en debades. Estava ben lligat als barrots de ferro del capçal del llit, igual que ella al seu. La tapa acabà d’obrir-se i la bruixota la deixà a terra. De la caixa en sortí un ser aterridor: a cap pel·lícula de vampirs no havia vist mai una criatura tan esgarrifosa. Malgrat que vestia elegantment, aquell home tenia un aspecte horrible. Part de la cara la tenia mig descarnada, i els ulls no tenien parpelles. Els cabells bruts i llefiscosos li deixaven entreveure trossos de la closca, recoberta de pell apergaminada.

Lentament s’acostà a la meva xicota, que no deixava de xisclar, i amb un lleu somriure s’inclinà a sobre s’ella i li clavà els ullals al coll. S’hi estigué una bona estona, xuclant. Quan acabà, la maleïda vella li passà un mocador, i ell sense dir ni un mot, s’eixugà la sang dels llavis. Havia deixat la Mercè inerta. Blanca com la cera. El vaig insultar: “assassí, covard, viciós, bèstia putrefacte!!”... Però ell es retirà sense ni mirar-me.

La vella deslligà la Mercè. Li vaig demanar que també em deslligués a mi. “Ara no puc, però no t’amoïnis, demà seràs lliure” féu ella, mentre es retirava, deixant-nos sols a mi i a la meva estimada, morta. Vaig cridar, plorar, demanar auxili... Res. Així vam passar tota la nit. Abans de que comencés a clarejar, entrà aquell ésser llefiscós i em llançà una llambregada. Se’l veia molt millorat, tenia la carn de la cara més sencera, se’l veia més... més viu. Aleshores el vaig reconèixer. Era un famós biòleg que s’havia fet conegut anys enrere pels seus experiments i les seves investigacions sobre l’origen de la vida. No aconseguia recordar el seu nom, però el que sí que recordava era l’escàndol que hi hagué, quan morí, ara deu fer uns dos anys, arran de la desaparició del seu cadàver. “Vostè no és el professor..?” Vaig preguntar entre gemecs. “Era...” em tallà. Ara em pots dir professor Pòstum Occit. Però ara estic molt cansat, i he de dormir tot el dia, que la nit que ve tindrem feina”. Bufà les espelmes i s’estirà dins del taüt. Des de dins tancà la tapa.

Vaig passar tot el dia pensant que així que es fes de nit, em tocaria a mi ser el donant de tan macabra transfusió. Fent memòria vaig recordar quan els diaris parlaven d’ell. Assegurava que havia trobat el secret de l’origen de la vida. Jo sempre havia tingut curiositat per les coses desconegudes, però ara no em feia gens de gràcia fer de conill porquí. Quan es tornà a fer fosc, entrà la vella i sense dir res, encengué els ciris i tornà a sortir. La Mercè obrí els ulls. “Mercè, ets viva!” Ella, amb el rostre més serè que mai, i amb una lenta majestuositat de moviments, s’aixecà del llit i amb una lànguida veu contestà: “no amor meu...” Encara que molt esmorteïda, la seva pàl·lida bellesa, em féu desaparèixer el pànic que tenia. I mostrant-me tots dos ullals, insinuant un somriure fatídic, s’acostà cap a mi, vinclà el seu cos sobre meu, i començà a fer-me, al costat del coll, el terrible òscul de la mort.

Em semblà que devia passar una eternitat. Quan vaig obrir els ulls tenia el professor Pòstum assegut al meu llit. Ara ell tenia un aspecte totalment saludable mentre que jo em trobava molt afeblit i em sentia el cos fred com el marbre i les mans com un feix de llapis. “Has vist ara quin és el meu descobriment?” Digué el fúnebre personatge. “Em sembla que vostè ha millorat, malànima, però jo no tinc gairebé força ni per bellugar-me!” Vaig queixar-me amargament. Quina manera de ressuscitar un mort... primer el mata! Cridava jo. I la Mercè, on és?” Ell semblava que no perdia la calma. “Després la veuràs, està millor que tu, ara no t’amoïnis per ella”. “Doncs és ara que la vull veure!” cridava desesperat. “Torni’m la vida, lladre!”. “És molt senzill” digué mentre s’arreglava el pentinat. “Només has d’aconseguir fer venir algú aquí per xuclar-li la vida, com en el Gènesi.”  “I a qui li haig de dir?” gemegava encara més desesperat. “No em diràs que no coneixes cap innocent que estigui disposat a venir a visitar-te si li demanes com un favor extraordinari, de vida o mort?” Em vaig posar a pensar. “Potser sí, si tingués cobertura...Té telèfon professor? “Al meu despatx”.
M’hi va acompanyar. Pel camí em penjava un ull, però el professor li treia importància. “No t’amoïnis ara per un ull de res, al costat del que acabem d’aconseguir. Ja el tornarem a col·locar al seu lloc.” Tenia un telèfon d’aquells antics.” “Marca el número, va!” Realment no hi podia perdre res. En girar la rodeta se’m quedà un tros de dit enganxat. El professor m’ajudà mentre jo li cantava el número del meu amic i intentava posar el dit al seu lloc: noranta tres, quatre trenta-ú... Quan acabà de marcar-lo em passà l’auricular. “Digui?” de seguida li vaig reconèixer la veu.

“Hola”

“Amb qui parlo?”

 “No em coneixes?”

“Bartomeu? Quant de temps!”

“Xavier, m’has de fer un favor extraordinari, de vida o mort,”

 “Sí, digues”.

(Pintures originals: Enric Domingo)