Remembrança al Cadí

En entrar al Prat del Cadí, l’Estanis es troba immers en una sensació de pau. Quan hi arriba té la mateixa impressió que la que té aquell que torna a casa. No pot evitar pensar en l’Eugènia. L’herba li recorda la seva olor. Els boscos dels vessants del Cadí li fan accentuar el seu enyor. Es mira les congestes de neu a les canals, que llueix, entre les ombres de la roca, amb un esplendor incomparable. De lluny veu arribar una figura. 

Baixa la tartera de la congesta de la Canal de l’Ordiguer. Aleshores se n’adona que, curiosament no hi ha ningú més al Prat. Ho troba estrany. Normalment a la primavera sempre hi pugen altres excursionistes a admirar aquest paratge. La figura travessa la darrera clariana que hi ha al bosc abans d’entrar a l’immens prat. Una mena d’atracció l’empeny cap al centre de l'esplanada.

Ja de lluny s’adona que la persona que baixa del Cadí és una noia... és ella! Es troben al mig de l’herba de la plana.

- Eugènia, quina coincidència que ens tornem a trobar justament aquí!

Ella s’ha aturat just abans d’arribar a tocar-se, amb una mirada lànguida i una mica trista.

- Com és que has tornat Estanis? - li diu inexpressivament.

- Hi vinc sovint, a recordar. - Aleshores se n’adona. - Eugènia, vas descalça!

- Vens a recordar el dia de l’accident?

- Accident? Deixa’m pensar... ara que ho dius... estàvem pujant la Canal de l’Ordiguer, oi? Però no puc recordar res més! - es mira la noia i la veu ullerosa. - Eugènia agafaràs fred als peus! Has baixat la congesta descalça?

Fa una passa cap a l’Eugènia i ella fa un pas enrere.

- Que no te n’adones que tu també vas descalç?

- No serà un somni això? –diu l’Estanis després de mirar-se els peus.

- De veritat que no recordes res? Anàvem encordats...

-Volíem pujar el Baridana per l’Ordiguer i baixar per la Canal del Cristall. Oi?

- No hi arribàrem mai Estanis. Fes memòria. -Diu ella sense canviar la greu expressió, amb un to suau, gairebé alliçonador.

- Han passat molts anys, ja no ho puc recordar.

- Hi ha casos en que els accidentats no saben exactament el que els ha passat. – diu l’Eugènia pacientment. I afegeix - No se’t fa estrany que no hi hagi ningú més?

- D’això sí que me n’he adonat!- diu satisfet l’Estanis, i torna a fer un pas cap a ella. Deixa’m que t’abraci.

Però l’Eugènia es fa enrere. - No insisteixis Estanis. Rumia una mica. On has dormit avui?

- Ara tampoc no ho recordo! Suposo que aquí a la Cerdanya... no ho sé, potser a Bellver o a Prullans, com fèiem sempre.

-Tu ho has dit... com fèiem. - He de marxar, i a tu també et convé anar-te’n. Pensa Estanis, pensa!

La veu allunyar-se. Cap a les tardes ennuvolades, cap els misteris de les canals de la serra. Ell s’abandona als seus enyors mentre veu minvar la llum de la tarda, mentre s’endinsa als silencis de les ombres. Es fon en els idil·lis florals que guarneixen d’una manera incomparable el prat. Pensaments terribles el sotgen i no l’espanten. Els núvols de la tarda s’encenen just abans d’apagar-se definitivament. Els colors més vius van mudant cap a les ombres blavoses. Tot el paisatge esdevé obaga. El dia s’esfilagarsa... com la vida!

Un ocell tocatardà refila el darrer cant.

L’Estanis, pensa que l’Eugènia té raó, que és hora d’anar a descansar. Des de Prullans es mira la serra. 

Té la percepció que una llàgrima li llisca per la galta. Ha arribat al mai més. I tanca els ulls.