Cada any, pel Primer de Maig, les treballadores i els treballadors
reiterem les nostres demandes de justícia social. Si acabem amb la corrupció no
caldrà fer tantes retallades, i invertir en la veritable ocupació. Sabem que el govern concedeix ajudes, amb diners públics a escoles d'èlit, entre elles algunes de l'Opus Dei. Seria més lògic invertir aquests diners en reduir retallades en l'ensenyament públic, i això fomentaria nous llocs de treball.
Estem a les portes de la llibertat. La nostra via pren velocitat. La
possibilitat de tenir ben aviat la independència del nostre país és cada
dia més propera. Potser l'any que ve ja tindrem a tocar la República Catalana.
Una república solidària amb els necessitats. Una república que acabi amb aquestes
desigualtats socials que malauradament hi ha al nostre País.
Actualment Catalunya és una de les regions d'Europa amb més desequilibri
social. A Catalunya, potser per la inèrcia de l'Estat espanyol, conviuen
els rics més insolidaris, d’opulència insultant, amb la pobresa infantil, i la
de la gent gran. En definitiva, amb la pobresa. Amb joves que s'han de guanyar
el futur fora de Catalunya. Amb un atur descontrolat que sembla que fins i tot el
nostre govern cultiva, quan permet luxes innecessaris a costa de retallades
encara més innecessàries.
La lluita per l'emancipació nacional va lligada, necessàriament amb un
estat del benestar que ens estan robant per a regalar-lo als especuladors i a
la banca sense escrúpols. Que
el nou Estat d'Europa sigui mirall per les altres nacions. Que Catalunya sigui
pionera en el redreçament social.
Algú diu que la Via cap a la nostra llibertat nacional ha d’anar
deslligada de les reclamacions de més igualtat social. Si volem que la classe
treballadora o assalariada s’afegeixi engrescada i entusiasta a la demanda de
la naixent República, també ha de tenir veu.
Es preveuen més sacrificis. El
dret a decidir ha de valer en tots els àmbits, i la classe treballadora ha
decidit que no permetrà seguir sent explotada per sempre. L'ajuda no ens vindrà del cel.
La Via està posada, la màquina ja corre. No ens podem deixar cap vagó.
S’han d’eliminar els cotxes de primera classe amb senyorassos asseguts
còmodament en amplis sofàs mentre hi hagi gent dreta.
He collit una rosa
i l’he posada
a la bandera.
i l’he posada
a la bandera.
Una rosa roja, del mateix color que la bandera de la lluita obrera.
El teu post és tota una oda, però a mi m'agradaria puntualitzar algunes coses. En realitat, no crec que calgui, llegint les teves paraules amb cura ja queda prou clar, però si es passa per sobre pot semblar una cosa que no és. La independència és un anhel que tenim molts, però no és la solució dels problemes. És la clau que obre la porta a solucionar-los, però si només obrim la porta i ens quedem sense fer res, no tindrem un país millor del que tenim ara. La independència és poder decidir què fem amb els nostres recursos, i si el que volem és un país més seriós, menys corrupte, més encarat a la societat i al benestar dels seus ciutadans i treballadors, l'haurem de construir. I costarà, no serà pas fàcil, ja que hi ha molts vicis heretats que costarà eliminar. Els catalans, només per portar aquest nom no som millors que ningú ni fem les coses millor que ningú. Haurem de demostrar, això sí, que sabem fer-les d'una altra manera, perquè la que tenim ara no ens val. Caldrà treballar molt per tenir un país millor, però l'oportunitat la tindrem. Potser fracassarem i tindrem un país qualsevol, però els errors hauran estat nostres i ja no podrem culpar a ningú. Ara, de moment, encara juguem la carta de Madrid, no ens deixen fer res per millorar, i lligats de mans i peus no podem ni aixecar el cap. La independència és la via, però no una panacea. És l'empenta que ens dirà 'vinga, ara esteu sols, tant què parlàveu, a veure com us en sortiu'. És un repte que genera respecte, però no por. I és un repte que tinc moltes ganes d'afrontar, i miraré de treballar, en la mesura que pugui, per aconseguir el país que tu descrius al teu post, i que també vull jo.
ResponEliminaXexu, totalment d'acord amb les teves puntualitzacions. Gràcies per fer-les.
EliminaMolt ben dit. Independència no és sinònim de justícia social, per més que a polítics com Artur Mas ja li vagi bé eixa confusió.
ResponEliminaM'agradaria molt veure un nou estat que fos com el que has descrit, encara que ho veig difícil es pot aconseguir si la gent de veritat o vol aconseguir, i per aconseguir-lo s'ha de tindre els ulls ben oberts, i voler seguir somiant en què les coses de veritat poden canviar.
Salut.
També estic d'acord amb tu ximo. És cert que són dues lluites diferents: la de més igualtat social i la d'alliberament nacional. Sense l'esforç de les classes treballadores no en guanyarem cap de les dues.
EliminaBen dit. Salutacions Ximo i Xavier
EliminaEstic d'acord en això que dius. Tenim la responsabilitat de construir un país més just en tots els àmbits i no serà possible sinó som un estat lliure.
ResponEliminaÉs com la triple reivindicació marçaliana. La lluita social, la nacional, i (amb el que també m'hi incloc), el de la igualtat entre homes i dones.
EliminaXavier, tu creus que Catalunya no tindrem desigualtats? Pot ser que no, però per això també s'hauria de començar ara mateix, perquè si no és així tindrem una independència amb tots els defectes que tenim ara. Començar malament no és bo, no et sembla?, per cert, veig per les fotos que vas estar a la "mani" Tu quanta gent creus que havia? No crec en els diaris...
ResponEliminaUna abraçada.
Josep, malauradament i pel que estem vivint, tot indica que les desigualtats s'accentuaran. I pel clima anti-català de l'Estat també podríem pensar que no tindrem independència. Per això cal seguir lluitant, per assolir totes dues fites.
EliminaNo tinc ni idea de quanta gent érem a Barcelona. A la Via Laietana érem molts, però sospito que alguns ja no van entrar a l'Avinguda de la Catedral. Cal sumar-hi altres convocatòries a altres punts de Barcelona i a la resta de ciutats dels Països Catalans.
Mentre hi hagi burros, n'hi haurà que van a cavall.
ResponEliminaPer això mateix Helena. Hi ha burros i actualment caminem més per la por al fuet que pel premi a la pastanaga. Hem d'eliminar les orelleres que els poderosos que ens munten voldrien que portéssim indefinidament.
ResponEliminaCaram noi, t'expliques com un llibre sense fulls ( vull dir molt bé) , estic d'acord amb el què dius i amb les indicacions que fan alguns comentaristes...No n'hi ha prou de ser independents, hem de fer-ho bé, sinó de què ens hauria servit tant d'esforç! i no serà gens fàcil, perquè sempre hi haurà qui ens voldrà posar pals a les rodes...Hem d'estar a l'aguait!!!
ResponEliminaI parlant de les manifestacions obreres, no entenc com no es pot evitar que uns quants vàndals aigualeixin sempre la festa...Una pena.
Bon vespre, Xavier.
Roser, els violents són difícils de controlar. Però en una ciutat tan gran com Barcelona i amb tants milers de manifestants, els qui han fet destrosses han estat una minoria. Pel qui la pateix, com és lògic és un desastre cada vegada. Certa premsa se n'aprofita per criminalitzar tot el conjunt.
EliminaUn post molt optimista encara que ahir no va ser un dia especialment festiu, massa gent que pateix. Tant de bo es compleixin les 3 revindicacions
ResponEliminaI tant Loreto, massa gent patint. Les tres reivindicacions s'han de complir obligatòriament. I per anar bé, a tots els continents.
ResponEliminaIntentaré passar més sovint a veure que passa per Catalunya, ja que tot el que savia d'aquesta diada és que hi hagué alguna incidencia. Desde Mallorca una abraçada..
ResponEliminaA vegades els informatius s'aturen més a recalcar les destrosses que les reivindicacions pacífiques. Pacífiques i fermes!
EliminaConfiem amb que aviat s'aconsegueixin les reivindicacions, el primer pas pel accedir al país que somniem. Desprès hi haurà molta feina i caldrà molt d'esforç, d'això no hi ha dubte.
ResponEliminaLa classe obrera fa anys que té prestacions i sous retallats. Alguns autònoms, igual com molts assalariats han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. La gran patronal s'ha d'adonar que també els toca a ells reduir expectatives de guanys.
ResponEliminaHi ha que confiar en aconseguir aquesta República Catalana, que evidentment no serà un miracle i acabarà amb tota la problemàtica social que arrosseguem, però no més haurem de lluitar per acabar amb la nostre problemàtica, sense que ningú ens posi pals a les rodes. I crec fermament que pas a pas, amb molt d’esforç i tenacitat o podem aconseguir, podem sortir del pou on som ara, per que només dependrà de nosaltres
ResponEliminaHi confiem Bruixeta.Esperem que els adversaris siguin nobles i siguin només això: adversaris i no pas enemics.
ResponEliminaMentre hi hagi aquestes escissions entre partits, partidets, assemblees, i uns quants crítics per cada banda que fan ranxo a part i que ens corquen com un cuc una poma, cadascú un reiet al cos, no anirem bé. De fora (i de dins) volem que ens dividim, que és el que anem fent, i així ells guanyen, perquè estan units. Nosaltres, amb aquesta mala fe o incapacitat de no voler treballar junts per a res, ens encarem a la nostra derrota. ¿Pessimista? No, molt real, pel que estic veient.
ResponEliminaSuposo que "ells" saben perfectament que si no anem units ens derrotaran. Malauradament tens raó, no cal que ens divideixin perquè ja ho sabem fer nosaltres solets.
ResponEliminaEsperem que n'aprenguem abans de que sigui massa tard.