Tarda de sardanes

La Rafela amb l’ajuda dels caminadors arriba a la plaça on una tarda a la setmana, quan ve el bon temps, fan sardanes. Un home ja vell, però no tan com ella li cedeix un lloc a un banc. L’ajuden a seure. Mira els balladors.

Tanca els ulls, asserena el rostre i recorda. El so de la tenora la transporta molts anys enrere, abans de la guerra, quan era una nena i encara vivia al seu petit poble. A la festa major, quan sortien de Missa, feien sardanes a la plaça. Mentre els joves i els més grans puntejaven la dansa, els més petits corrien per la plaça, i jugaven a amagar-se. 

El Mateu, que era de la seva mateixa edat, tenia el costum d’estirar-li les trenes. Eren unes estirades suaus, no li feien mal. Com un recurs de carícia, en uns temps en que els nens no es podien acostar gaire a les nenes.

Obre els ulls i veu que s’han format unes quantes rotllanes. 

La cobla toca una sardana obligada per fiscorn, i involuntàriament s’adona que el peu segueix el ritme del tamborí. Li torna a venir a la memòria el Mateu. 

Eren anys de postguerra, de molt de treball i pocs guanys. Només tenien unes hores d’esbarjo els diumenges, i encara n’havien de gastar una anant a Missa. Aquell any les autoritats havien tornat a permetre fer sardanes per la Festa Major, després d’uns anys de prohibicions. 

El Mateu tocava el fiscorn a la cobla. Li havia dit que tocarien una obligada i que li dedicaria a ella el solo.

La primera vegada que es van fer un petó, va ser un diumenge de finals de maig. Havien anat a buscar ginesta a la muntanya. El Mateu, per galanteria li va agafar el feix que duia ella. “Deixa’m que t’ajudi”.

Després s’havien aturat a l’ombra d’un pi, i ell li descordava els botons de la brusa. Ella intentava evitar-ho i no podia. “Ens veuran Mateu”. Però ell no s’aturava. Després del petó li buscava el cos per sota les faldilles. “Això sí que no Mateu, que el senyor rector diu que és pecat”. “Pecat? -  es queixava el Mateu -  “Això diu el rector Rafela? Si és el que li fa ell a la seva majordona!!” Ella s’explicava sense gaire convenciment. “Diu que una noia s’ha de saber guardar”. El Mateu tenia arguments. “Doncs t’ho confesses i en paus!” Ella s’havia posat vermella. - “Quina vergonya explicar-li això al rector” El Mateu tenia solucions per a tot: “vés al poble de baix, que allà no ens coneixen”. I se sortia amb la seva. Com quan li estirava les trenes.

Aquesta mateixa sardana que ara toquen també la tocava el Mateu amb el fiscorn. Ell sí que sabia tocar. Quan acabava una obligada el públic aplaudia, i els balladors ho feien de cara a ell i havia de saludar, mentre amb la mà assenyalava la resta de músics, i amb la mirada la buscava a ella.

Es van traslladar a la ciutat. Han passat molts anys. De tot han passat massa anys. Les cames gairebé no la sostenen, però asseguda pot seguir el ritme amb el peu. La vida, pensa, no té gaire sentit. I tot plegat per anar a raure al cementiri.

L’aire li porta olor de ginesta. Una noia en porta un ram a les mans. És la olor d’un petó furtiu als llavis. En un gest de distracció, assaboreix el petó de ginesta que li ha portat l’aire. S’aixeca, i al compàs de les notes del fiscorn, que ella sap distingir entre els sons dels tiples i les tenores, s’encamina cap a la residència. I somriu de nou a la vida.