divendres, 6 de juny del 2014

Amor a la Pera

Són els primers dies de juny i el blat ja és a punt per ser segat. En Feliu veu arribar la Rosa pel camí que voreja el camp de blat. Feia anys que ella no havia tornat a la Pera.
La Rosa va néixer a Girona però vingué a la Pera després de la guerra, quan només tenia set o vuit anys. La seva mare havia mort, segurament degut a la misèria de la postguerra, i de tants anys acumulats de patiment, i de menjar les sobres del ranxo dels soldats del quarter de Palau-sacosta.
El seu pare era tancat a la presó perquè havia tingut responsabilitats sindicals abans de la guerra, i els falangistes el delataren. La Rosa i el seu germà de 5 anys van quedar sols. La poca família que els quedava se’ls van repartir. El petit es quedà amb una àvia, que vivia a la part vella de Girona i que prou feina tenia a cuidar l’avi malalt, i a ella la van enviar a un mas dels afores de la Pera, a casa d’uns cosins llunyans. La van acollir una mica de mala gana. Al mas hi havia molta mainada, la masovera era vídua i ella era una boca més.
En Feliu, tot i que era el petit de la casa, té tres anys més que ella, i quan eren petits no jugaven junts. Era la cosineta pobra, la que tenia el pare a la presó, i com la resta de família no li va fer gaire cas.
Quan la Rosa portava uns mesos vivint a la Pera, l’àvia de Girona li va fer saber que extraordinàriament podia visitar un dia el pare a la presó.  La masovera  del Mas li va dir que si hi anava ja no calia que tornés, que en aquella casa, que sempre havien estat carlins, no volien saber res de republicans. I va anar així. La Rosa visità el seu pare i demanà a l’àvia de quedar-se amb ella i el seu germà a Girona. I van fer un lloc al petit pis del carrer de Sant Josep, prop de la muralla de pedra.
Han passat quinze anys i en tot aquest temps en Feliu i la Rosa s’han vist poques vegades. Es troben just al petit pont de pedra que travessa la riera. A baix hi ha dues dones que renten roba, aprofitant el poc cabal que baixa en aquesta època de l’any.
-      Rosa, si ja ets una dona! - diu mirant-se-la de dalt a baix.
-      Tu també estàs canviat, Feliu. – diu ella sense gosar acostar-se-li. De petits, quan es trobaven es feien petons a les galtes, i ara li faria vergonya.
-      Que vens al mas? – diu ell, fent un gest amb el cap, mentre amb la mà assenyala la masia que és a mig quilòmetre.
-      Sí. Vinc de Rupià... de visitar uns amics i he pensat que feia anys que no us veia ni a ta mare ni els teus germans. No ens veiem des de que es va morir la teva germana.
-      El tifus!! Gairebé se m’emporta a mi també. Vaig estar un temps...
-      M’ho van dir. Pel que comprovot, ja estàs bé, oi?
-      No creguis. Després vaig tenir un accident, la roda del carro em passà per sobre la cama.
-      Te la vas trencar?
-      Sí, i degut a això no haig de fer el servei militar. Però no m’impedeix fer res. Vaig a tot arreu amb la bicicleta. T’acompanyot al mas?
-      Però ara en vens, oi? No anaves al poble?
-      Tant se val. Ja iré més tard.
Arriben al mas. La masovera, és dona de poques paraules, i aviat torna a entrar a la cuina a seguir el que estava fent.
-      T’acompanyot a l’auto de línia. – diu en Feliu.
-      Primer vull arribar-me a la Pera. Fa anys que no li entaforot el dit al sot de l’hermosura de la cara del bandoler.
No se n’adonen i ja són a la cantonada on hi ha la cara. Han vingut fent broma. La Rosa és de rialla fàcil.
-      Ets molt divertida Rosa! – diu en Feliu amb un to que no pot dissimular la seva admiració.
-      Ho dec haver heretat de ma mare. El que més recordot d’ella és que rivia molt.
La Rosa no arriba ni fent puntetes a posar el dit al forat de la barbeta del suposat bandoler.
-      T’ajudo – diu en Feliu mentre l’agafa per la cintura i la fa volar fins a l’alçada de la cara. - És una llegenda. Potser no és la cara del Joan Serra. Encara que li deien “La Pera” no és segur que fos d’aquí. Hi ha qui el situa a Valls, on també hi ha una cara semblant a aquesta.
-      Me n’haig d’anar. – diu la Rosa quan torna a ser a terra, mentre fa un gest per a que ell li tregui les mans de la cintura. S’ha posat seriosa.
-      Et puc venir a visitar a Girona? – diu en Feliu com si no se n’hagués adonat. ­– Em sap greu no haver-te fet cas quan érem petits.
-      Si vols... el pare s’ha tornat a casar i visc amb ells. – I torna a riure divertida. – Has fet mai un petó al cul de la lleona?
A partir d’aleshores, tots els diumenges en Feliu, agafava la bicicleta, anava fins a Girona i es trobava amb la Rosa. Feien llargs passejos per la Devesa, pujaven les escales de la catedral, passejaven pel Call, s’aturaven al pont de pedra per veure baixar l’aigua de l’Onyar...
 La mare d'en Feliu no en sabia res, i per la Fira de Sant Narcís, quan tothom dormia, ell s'esmunyia per la finestra del mas, per anar a trobar la seva estimada. Tots dos es van enamorar, però a la Rosa li costava reconèixer-ho.
-      Em sembla que això nostre no pot ser.
-      I per què no? - Deia en Feliu. - El Dr. Llach i la senyoreta Maria es van conèixer a la Pera, i es van acabar casant.
-      Poc que els recordot. La senyoreta Maria ja no és la mestra de la Pera?
-      No. M’han dit que viuen a Verges i ell, a més de metge fa d’alcalde. – En Feliu li agafa totes dues mans. - I tenen mainada. Dos nois, crec.
A partir d’aquí les coses es van accelerar. La natura fa els canvis lentament, i en les persones cada amor té el seu ritme. Al cap de poc més d’un any la Rosa i en Feliu es van casar. Els primers mesos van viure al mas de la Pera, amb la família d’en Feliu. Contemplaven els canvis d’estacions, ara el marró, ara el verd, després els grocs. Plantar, esperar, i no sempre recollir...
-      En Gaspar de Púgol, que ja saps que fa un temps que és a Barcelona m’ha aconseguit feina. – Li diu en Feliu mentre li acaricia la panxa. – Diria que el nen que portes serà molt gros, oi? - Què et sembla si també ens traslladem a Barcelona?
-     Barcelona és molt gran, i els pisos són molt cars... On creus que ens podem instal·lar? - I amb el seu somriure habitual afegeix - I potser és una nena!
-    D'acord que sigui una nena... si és tan maca com tu... - L'abraça fort mentre li diu - M’han dit que a Sants els pisos no són tan cars com a Barcelona. Es veu que és un barri molt tranquil...

38 comentaris:

  1. M'has fet venir ganes d'anar a ficar el dit al clot de la barbeta d'aquest bandoler! I de passejar per la Pera també. A més, has explicat tan bé aquesta història, incloent-hi aquests diàlegs tan frescos i versemblants. La trobot molt i molt bonica!

    ResponElimina
  2. Gràcies Sílvia. Els diàlegs són versemblants perquè estan inspirats amb el que m'explicà la pròpia Rosa. Té 80 anys i segueix vivint al pis de Sants on es traslladaren aviat farà 60 anys. Les històries de la postguerra de Girona i el Baix Empordà gairebé són certes. I dic gairebé perquè van ser molt més crues.

    ResponElimina
  3. Sí senyor, molt bons diàlegs... m'encanten els diàlegs. Llegir-los i també escriure'ls. ara me n'has fet venir ganes d'escriure diàlegs.

    I també l'he trobada emocionant, aquesta història. No ho dic per dir, m'ha emocionat de veritat.

    I que boniques aquestes masies... com m'agraden!!!

    ResponElimina
  4. Dialoga Carme, i fes dialogar.
    Algunes masies estan millor ara que fa 60 anys. Per sort moltes es van restaurant.
    Gràcies per les emocions.

    ResponElimina
  5. Bonica història. Ara hauràs d'explicar el significat de ficar el dit en la barbeta del bandoler i fer un peto al cul d'una lleona.

    M'han cridat l'atenció les formes verbals. Tenim una llengua tan diversa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que fa als costums: qui es passeja per la Pera posa el dit al clot de la barbeta de la cara del Bandoler. A Girona,davant mateix de l'església de Sant Feliu hi ha l'estàtua d'una lleona, i els visitants s'hi enfilen i li fan un petó al cul.
      La primera persona del present d'indicatiu del verb estimar a l'Empordà: jo estimot... sa nostra llengo.

      Elimina
    2. Per cert, se m'oblidava. El que va tenir la Rosa va ser un xiquet?

      Elimina
    3. La primera va ser una nena. Al cap d'uns anys sí que va venir el xiquet.

      Elimina
  6. Una història bonica però trista, ( al començament) que després es transforma en una història d'amor... Suposo que una de les moltes tan freqüents i semblant en aquells temps.
    I saps? M'ha encantat aquest reportatge fotogràfic tan complert de la Pera. Jo conec força l'indret, perquè anys enrere, havia anat moltes vegades a fer turisme rural a una casa del poble que es diu can Massa i mantenia una bona relació amb els anfitrions. Jo els vaig conèixer quan ella esperava el primer fill i quan va néixer li vaig fer un poema. Després van tenir una nena i va tocar fer un segon poema...Però amb el temps en va venir una altre i, és clar també va arribar acompanyada del seu poema. De broma els vaig dir que anessin en compte, que no sabia si la inspiració em donaria per més...
    Recordo que fins i tot un cap de setmana em van regalar l'estada, per agrair-m'ho...Ara fa temps que no hi he anat. També havia estat en una casa que estava a les afores del poble sota la carretera de la Bisbal.
    Gràcies per portar-me a la memòria records feliços i felicitats pel post.
    Petonets i bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els fills dels que parles dels Massa són: Narcís, Idolina i Anna. M'agradaria llegir els poemes.
      Suposot que a l'altra casa que et refereixes és al Mas Duran.

      Elimina
    2. Ostres Xavier, si que o són, ja deuen ser ben grans,,,Us coneixeu? Quina casualitat!
      Si no t'importa enviem el correu a m.rosalve @homail.com.
      Petonets.

      Elimina
    3. Conec bé la Pera i alguns dels seus habitants. Ja et faré el correu.

      Elimina
  7. Caram el poble del costat del meu i no sabia lo de la cara del bandoler......potser masses anys fora. Bona història com sempre, i de les imatges ja no cal afegir-hi res.

    ResponElimina
  8. Joan, no sé quin és el teu poble. Si és al costat, segur que hi he estat. I perdona pel rodolí.

    ResponElimina
  9. El petó al cul de la lleona ja el tinc molt vist, em falta anar a posar el dit al forat de la barbeta del bandoler. No sé si Sants és ara un barri molt tranquil, però ho tornarà a ser, segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, si fa temps que ningú no posa el dit a la barbeta de la cara de la Pera s'hi fan trenyines i tot. Però em sembla que aviat irà bastant de gent a fer-ho.
      Sants és un poble tranquil. Van ser 4 nits i prou. De totes maneres gràcies pels teus desitjos.

      Elimina
  10. Bona història, segur que Sants els encantarà. Hi ha uns centres socials on podran portar la nena, o nen... Bromes a part, una història molt ben narrada i no em passen per alt les peculiaritats dialectals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has encertat Xexu, Sants els va encantar i la nena va ser molts anys d'una associació centenària de Sants. La Rosa segueix parlant amb el lèxic de les comarques gironines.

      Elimina
  11. Espero que tot i els 60 anys que ja fa que viu a Sants, no hagi deixat de retornar, de tant en tant, a aquests paisatges fantàstics, pequè seria una llàstima... Les imatges i el teu text, Xavier, com sempre, creen una composició magistral!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar, sí que ha tornat algunes vegades als seus pagos. Gràcies per les teves opinions.

      Elimina
  12. M’agrada’t l’historia, com l’expliques, com fas parlar els personatges. Mentre et llegia el meu cervell anava entonat “el bandoler” de Llac, ves tu a saber per que.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, no t'has desencaminat gens en cantar El Bandoler de Lluís Llach. El que s'explica del Dr. Llach i la Maria és cert. Es van conèixer a la Pera i la mainada que ara ja té pels volts de 80 anys, van ser alumnes de la mare de Lluís Llach, i pacients del seu pare.
      Pel que fa al Bandoler, la Margarida Aritzeta enguany ha escrit un llibre, molt ben documentat on el situa a Valls.

      Elimina
  13. Quina història tan bonica! Sembla real, fins i tot familiar. Molt ben narrada i amb unes fotos tan espectaculars que donen ganes de visitar aquest indret.
    També de fer un tomb per Sants que sol ser un barri molt tranquil. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, ho has endevinat: és una història inspirada en personatges reals. Naturalment jo no estava present en les seves converses, però les accions van ser tal com es descriuen.
      Coincidim en que Sants és un barri tranquil.

      Elimina
  14. Magnifica historia y magnificas tomas con los que he disfrutado y por lo que te doy la enhorabuena y te envío un abrazo, amigo.

    ResponElimina
  15. Gràcies Andrés, per la teva lectura, i la teva amistat.

    ResponElimina
  16. Els teus personatges i les teves fotos viuen, Xavier. Quina història més bonica.
    El que dius del Bandoler no se perquè, però ho pressentia.
    No conec el significat de ficar el dit en la barbeta del bandoler El petó al cul de la lleona, sí, moltes vegades hi he passat.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  17. Gràcies Josep. En que els personatges viuen tens tota la raó. La Rosa i la nena (que ara és una dona) que va engendrar a la Pera segueixen visquent a Sants.
    Del costum de ficar el dit a la barbeta tampoc no en conec l'origen.

    ResponElimina
  18. Josep com sempre, has fet una veritable obra d'art i amb aquest munt de fotografies (em permets): CULLUNUDES, Moltes gracies per la teva feïna.

    Salutacions.

    PD. Sí en el centro de Sants y en la iglesia, bautizamos a nuestra hija mayor, (muy buenos recuerdos).-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juan Antonio, naturalment que és ben rebut l'adjectiu que escrius en majúscules. La gent del país l'utilitza correntment i per la Pera s'hi passejava alguna vegada en Josep Pla, que també l'utilitzava en diferents formes, com collonades...

      Elimina
  19. primer fas les fotos o primer es fas la historia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, en aquest cas primer va ser la història perquè va passar quan jo no havia nascut, però entenc la teva pregunta. A vegades és a l'inrevés i a partir de les fotos va sorgint el text. D'altres vegades es van complementant, com la lletra i la música d'una cançó.

      Elimina
  20. Xavier, ( NO Josep) et demano disculpes, les preses i els nets .............

    ResponElimina
  21. No t'amoïnis Juan Antonio, a mi em passa sovint això de canviar els noms involuntàriament.

    ResponElimina
  22. Molt bonica història, Xavier, hi ha molta dolçor en la manera de contar-la, encara que hi ha molt dolor amagat (i no tan amagat). La 4ª foto m'ha encantat, eixes textures antigues i senzilles...

    Salut.

    ResponElimina
  23. Gràcies Ximo. El dolor de la postguerra s'allargà molt, però els joves, com és natural havien de viure la seva vida, la que tenien.
    La foto a que et refereixes, és feta des del pou del Mas Duran, i emmarca el poble de la Pera.

    ResponElimina
  24. Jo em pensava que era inventat, com quasi sempre, molt ben narrat, com sempre!

    ResponElimina
  25. És un fragment curt d'una història real i molt llarga. Si de cas li he eliminat alguns episodis cruels, propis de la postguerra.

    ResponElimina