El teatrí del Ton (1)

El pare té un teatrí de paper que si no fos perquè no hi caben les persones sembla de veritat. Els decorats semblen reals. 

A d’altres cases alguns nens tenen televisió. 

Alguna vegada hem anat a casa d’algun veí a veure-hi les marionetes d’Herta Frankel, però són en blanc i negre i en canvi els decorats del teatre són en color.

La neu que va caure per Nadal ja s’ha fos però segueix fent molt de fred. Els avis diuen que ni ells recordaven una nevada com la d’enguany. "Quin desastre d’any" diu l’àvia, "primer els aiguats del Vallès i ara la nevada a Barcelona". Es van haver de quedar a dormir a casa.

Diumenge a la tarda vénen els cosinets a jugar amb nosaltres. Ells també són tres i d’edats semblants a les nostres.

El pare ens deixa el teatre amb la condició que tinguem molt cuidadu amb les cel·lofanes del cel, els peus dels actors, que són molt delicats, i amb els travessers per on es pengen els decorats, que no es dobleguin.

És fàcil de muntar. Cada decorat du el número on s’ha de posar a les bastides dels costats. He vist treballar els tramoies del centru, quan munten els decorats dels Pastorets i sempre porten un martell al cinturó. Al teatrí no calen martells, tot és molt delicat.

Ens repartim per parelles, i cada una farà una representació. Els grans decideixen que ho farem per ordre d’edats. Així el meu germà gran fa parella amb el cosí més gran, que té uns dos anys més que ell.

Mentre els grans munten els decorats ens van explicant als mitjans i als petits com se fa. Jo m’ho miro mentre em vaig pensant una comèdia per representar amb l’altre cosí, que és més petit que jo. Ell acaba de fer 7 anys i jo ja fa mig any que els he fet.

Quan aixequen el teló, fan música i tot. Amb la boca: tatxaaaan!!

Han escollit una de les històries més divertides la de “Viajeros al tren!”. És la que hagués triat jo. Sempre és la primera que li demanem al pare i és molt diver. Com que són grans llegeixen els llibrets i la fan sencera. Sencera és molt llarga! 

El pare sempre l’escurça una mica per a que puguem veure més decorats.

Els grans fan trampes i posen decorats que no són de l’obra. 

"Mireu", diu el meu germà gran, "l’habitació de la Puntual".

 “Qui ha vist l’Auca del senyor Esteve?” pregunta el cosí gran. Jo no. I no m’interessa la vida d’un botiguer que té una merceria.

Quan els toca als mitjans trien la llegenda de Sant Jordi. Com que aquest conte se’l sap tothom el diuen de memòria. A mi m’agrada més de memòria que llegint el llibret, perquè els llibrets són massa llargs i a sobre són en castellà. 

El Sant Jordi, abans de matar el drac que es vol menjar la princesa, es passeja per la Venècia del mercader, i per palaus luxosos.

El germà i el cosí mitjans també s’allarguen. Mentre canvien decorats li explico la història que hem de fer al cosinet petit. Hi posa atenció però em sembla que no s’enrecordarà.

Quan ens toca a nosaltres busco els decorats de “La estrella de los magos” perquè hi ha els personatges dels Pastorets. Posem cada decorat al número que li correspon. “Tatxaaan!” Obrim el teló...

Els grans i els mitjans han marxat a jugar a una altra cosa, i ens quedem el cosinet i jo començant uns pastorets sense públic. Jo que m’havia inventat una aventi diferent a la del Jonàs i Mataties de l’Estel de Natzaret, i que tampoc no s’assemblava al Ruquet i Rovelló dels altres pastorets, els de Folch i Torres.

El cosinet petit s’avorreix i ho deixem.

Han passat més de 50 anys i encara no he fet la representació.

Vaig a casa la mare i faig fotografies del teatrí. Poso un decorat que per a mi representava l’infern dels pastorets. Ja no recordo la història, el temps l’ha coberta de pols, com els meus cabells. Van passant els decorats fins que arriben els personatges del naixement. Els poso al seu decorat corresponent. S’acosta el Nadal.