Poble de la nit

Poble de la nit, et retrobo després de fer el camí del teu bosc, privat de les alegries, dels dies, de les bogeries i de les noies.

En el teu cor trist només hi resten unes quantes cases en ruïnes i un cel encantat. 

 Reconec les teves teulades de pissarra, ara que aixopluguen la intempèrie, i que llueixen com les escates de la mort.  

 Les bigues esfondrades que punxen l’aire com les espines d’un peix esventrat. I pentinen els núvols.

 Unes bigues que serveixen per a que els elements juguin un macabre joc de bastonets xinesos, i els deixen esbarriats com en un mikado gegant.

 T’he mirat quan arribava pel camí, i tu m’observaves a mi mentre caminava pels teus carrers desapareguts entre la runa. Ostatge del temps, el vent xiula els teus laments. Poble de la nit, estàs malferit.

 Aquí algú va abraçar l’amor de la seva vida, es van dir paraules secretes i una mare va alletar els seus fills. Entre les pedres de les parets enfonsades hi ha el ressò mut de xiuxiuejos i gemecs, de crits i paraules, de rialles i plors.

 Els prestatges guarden pàgines inexistents de llibres que han quedat com si no s'haguessin escrit. Pàgines que quan s’enduia la rufa eren llegides per les ventades. Ara es fan companyia amb la solitud. Són lleixes del no res.
La vaixella ha esdevingut terra.

 Al poble de la nit, les ànimes no escalen els murs del cementiri perquè han caigut. Ja ningú no hi porta flors; creixen soles. 

 Les ortigues fan bugada d’una vida desvivida, al safareig del poble despoblat. Les camises apedaçades pels retalls dels anys i els enagos de l’àvia s’han escolat pels desaigües dels segles. Aixovars sencers que han desaparegut rere la seva viduïtat.

 Passo una jornada escoltant silencis esberlats, teulades tràgiques, finestres al buit, portals desesperats. 
Què em vols dir?
"Estic sol com una núvia a qui ha abandonat el nuvi el dia de noces, com un gos perdut a una cuneta, com un cotxe accidentat al fons d'un barranc. Ni els meus habitants no em volen!"

 Carrers guarnits per la runa desmesurada i de massa anys sota un sol descarnat i unes nevades despietades. Tot s’ha enfonsat!

 Es fa de nit al poble de la nit. La lluna és l’única moneda de plata que brilla al cel d’aquest poble perdut. És la seva riquesa.

 Em giro abans de marxar. Descobreixo una figura que m’observa des d’un balcó. M’agafa un lleu pànic. Un esglai suau, quan em veig dalt del balcó observant-me a mi mateix com m’allunyo.