Rere les bastides del teatrí (2)

Amplio una mica la informació per als que hagin llegit el post del “Teatrí del Ton (1)”

Com que hi ha moltes fotografies, serveix també per a completar la informació visual per als qui tan sols van mirar els decorats, allò que antigament (quan jo era petit era un d’ells) en dèiem mirar els sants d’un llibre. O sigui, que només miràvem les il·lustracions.

Els treballs els publicava l’Editorial Seix i Barral (can Pixabarral per als foto-gravadors) i venien dins d’un sobre de paper gruixut. El títol de l’obra era al davant, i els sobres acostumaven a ser de colors diferents.

Hi havia obres de Shakespeare. A casa teníem concretament “La fierecilla domada” i “El mercader de Venècia”. També n’hi havia de Cervantes i altres dramaturgs importants.

Els decorats requerien una feinada ja que molts d'ells estaven sense retallar, i calia encunyar els arbres, les finestres, els cels etc. i després enganxar-hi el paper de cel·lofana de colors. Generalment blau per al cel, groc per al sol, vermell per al foc. També les finestres i vitralls tenien els seus secrets, però generalment venen impresos, encara que les finestres més vistoses són les translúcides de cel·lofana.

O sigui, que era com un “ikea” dels teatrins, i el receptor del regal havia de treballar un munt d’hores abans de poder representar l’obra. Estic gairebé segur que les germanes del pare, el van ajudar amb les tisores. Les tietes eren bones talladores de roba, i m’imagino que per a elles retallar paper era com bufar i fer ampolles.

Cal posar un llum sobre el teatre, que no enlluerni l’espectador i que il·lumini els decorats. I al fons de l’escenari un cartró blanc inclinat, on reboti la llum i il·lumini el fons, on generalment hi ha el cel.

En algun sobre encara hi ha el segell que demostrava que el comprador havia pagat el “timbre” franquista.

Segur que els corruptes del règim imperant es van inflar les butxaques, igual com ara segueixen fent els corruptes de la democràcia, amb els impostos dels contribuents. 

Els personatges també venien sense retallar, tots en una làmina. S’havia d’anar amb molta cura per a no afaitar el nas o les orelles del personal. Després cal enganxar el peu dels personatges a un travesser de cartró dur per a poder-los fer avançar o retrocedir a l’escena.

En el post anterior, es veu clarament que un dels decorats està inspirat en la Mesquita de Còrdova, i amb una mica d’atenció, a un altre decorat s’hi pot veure el pont de Besalú.

En el decorat que serveix de fons per a una altra obra, s’hi endevina clarament una vista de la Vall de Núria, amb el Nou Creus al fons, i el Santuari una mica dissimulat. Fins i tot el dibuixant hi va incloure l’ermita de Sant Gil.

Algunes galeries gòtiques semblen inspirades en els patis de casals barcelonins. Al’interior d’un palau es poden observar uns escuts amb les quatre barres catalanes.

Tot un miracle en els primers anys de la dictadura feixista que Franco imposà.

Potser havien estat dibuixats en temps de la República i els censors del règim franquista per ignorants o per ganduls no se n’adonaren.

Amb una mica d’imaginació podem veure les muralles d’Hostalric o pobles de la Garrotxa. 

O el Partenó d’Artenes, o la basílica d’Hagia Sofia d’Istambul.

A més de l’escenari de gala, també en teníem un de més petit, que podia servir per als assajos, encara que per a les representacions importants utilitzàvem el que apareix a la primera fotografia de l’anterior post.

Una de les coses més fantàstiques, és sortir-se del guió i adaptar l’obra segons l’espectador, o l’època que es viu.

Busco un pastoret per a que digui: