Darrer passeig pel teatrí (i 3)

Un pensament s’introdueix, com un papalló, entre els decorats de paper i de cartolina. Passeja pels claustres de l’antigor i sent, potser només s’imagina que ho sent, una mica d’aire de quan era més feliç, de quan no s’adonava que ho era.

S’asseu a una barqueta esperant que un vent favorable la condueixi pel mar dels records, ni que sigui acompanyada d’un sol record, aquell que du impregnat a la seva roba, que li fa companyia quan se sent sola.

Desembarca a un llac. Ve de terres orientals, i s’endinsa als boscos de Folgueroles, llegeix Verdaguer i tota ella reneix.

Descansa a Sant Julià de Vilatorta. La fam que ocasiona la guerra aquí no és tan severa com a Sants. La mare la cuida mentre el pare és fora, i ella ajuda les germanes més petites.

La tarda ha tenyit els arbres de color roig. O no és la tarda qui ho torna tot de color de sang?

Des del mar segueixen bombardejant Barcelona i encara més des de l’aire. També a d’altres ciutats catalanes, el feixisme italià i espanyol castiga la població civil, que com sempre és indefensa, malgrat els refugis.

 Catalunya no té l’exclusiva de l’atac irracional. També el País Basc i la resta de la península que encara és republicana rep la pluja de foc.

Allò que provisionalment en van anomenar pau, esclata per esgotament. Allò que per la majoria va ser la misèria de la postguerra i per als col·laboradors del règim guanyador, va ser l’oportunitat, per fer-se rics, estafant els pobres mitjançant l’estraperlo i d’altres maneres innobles d’enriquir-se.

Arriba una altra persona que li porta l’amor, aquell que comparteix amb la resta de mortals d’arreu dels continents.

I l’amor, ja ho sabem, és un contrast de colors, un constant canviar de moments, d’alegries i de penes. D’il·lusions i d’angoixes.

Monuments fantàstics, meravelles d’arreu del món existeixen a la seva ment. 

Passen els anys arriba gent nova, se’n va l’antiga. És així d’ençà que es va inventar el món.

La felicitat és a prop, diuen. Només cal allargar la mà per abastar-la. Diuen... sempre és una manera de dir-ho.

Camina per paisatges coneguts, per paisatges impossibles, per camins de somni, per corriols inexistents... però camina.

Un matí es desperta escoltant l’ocell que li porta la primavera, aquell que també canta a les muntanyes del Canigó. 

Aquell que li porta nits fresques d’estiu, quan els veïns treuen les cadires al portal i s’asseuen a comentar el que els fa la vida, barrejant històries amb acudits.

Ella ha madurat, i tot canvia. Somnis que s’han realitzat o que ni s’han engegat. Camina pels darrers decorats de la vida. 

Tant se val el que s'ha sacrificat. Segueix treballant per qui té menys que ella. Viu somnis manllevats. És propietària de la realitat.

Ha emmagatzemat tresors. Tresors de saviesa, que són els que compten.

La vida segueix en un nou any que comença.