Vampir a Collserola (2)

L’Estel em telefona. En despenjar m’adono que té la veu excitada.

    - X, podem quedar? Necessito que algú m’acompanyi a trobar el vampir de Collserola, i com que saps d’uns anys ençà, que tinc aquesta dèria, he pensat que series la persona indicada.

   - Quedem al cafè de Vallvidrera? - li dic, per citar-nos a un lloc que coneixem tots dos.

    - No - I fent la  veu miseriosa afegeix - segueix a Collserola, però a l’altre vessant. Passaré per casa teva a recollir-te. Al cotxe duc les eines necessàries.

Pugem a tota velocitat per la carretera que surt de Sant Just Desvern.

    - Estic fent avenços amb les meves investigacions - diu l’Estel mentre redreça el cotxe que ha derrapat a un revolt. I afegeix - Avui mateix sabrem on té el seu amagatall diürn.

     - Si corres així ens la fotrem i no podràs...

    - Tenim pressa - em talla - Hi hem d’arribar abans de que es pongui el sol. Enxamparem aquest assassí més adormit que el guix!

Després d’aparcar ens enfilem caminant per un pendent. L’Estel va davant meu corrent muntanya amunt.

    - És molt lluny? - pregunto esbufegant.

   - Gairebé hi som. Veus aquelles antigues mines? - diu assenyalant un punt de la muntanya - El molt covard s’amaga en un d’aquells forats.

Entrem a una cavitat. L’Estel va al davant amb una llanterna de llum violeta. 

    - És llum de lluna, i ell no la pot veure - m’explica xiuxiuejant - Si il·luminem la cova amb llum blanca el podríem despertar, i ens convé enxampar-lo desprevingut. Que tens por?

   - Por? Què va... - dic irònicament - Estic cagat! - reconec.

Després de provar en diferents entrades de mines i de coves finalment el trobem dormint plàcidament al seu taüt. L’estança put.

L’Estel treu del sarró una maça i una estaca i apunta directament el cor.

   - Un moment! - li demano fluixet - I si no és ell, sinó un pobre  sense-sostre que viu aquí?

   - És molt fàcil saber-ho - diu l’Estel acostant l’orella sobre el pit del difunt mentre amb una mà li busca el pols -  No batega, és ell!.

Mentre li clava el cop mortal aprofito per fer fotografies de l’escena. En l’instant que el no-mort passa definitivament i perpètuament a la categoria de mort sense el no, escolto que crida una paraula amb una llengua que no entenc. Potser és un insult? O una maledicció? L’Estel li respon amb una frase que tampoc no entenc.

    - Parles llatí? - li pregunto mentre segueixo fent fotografies. En va, perquè no obtinc resposta.

Quan sortim de la cova el sol és a punt de pondre’s.

    - Hem acabat just! - Diu l’Estel. I sentencia - Quan la llum es tanca s’obren les portes de l’infern.

Curiosament, quan descarrego les fotografies a l’ordinador de casa, descobreixo que en cap d’elles no apareix el no mort... ni tampoc l’Estel!