dijous, 10 de desembre del 2015

Lluny de Mont- rebei

Miro per una finestra que dóna a uns patis interiors. Un vent de tardor em transporta lluny, allà on els arbres es despullen. Quin fred el brancatge nu.
La ment recorre fàcilment el quilometratge que et du a llocs que fa temps que no trepitges. La imaginació et permet entreobrir records remots de la memòria.
Un solc excavat a la roca del Montsec d’Ares és el camí que seguim.
Al fondal, el riu de la Noguera Ribagorçana forada i separa el Montsec d’Ares del Montsec d’Estall. Una serra de Catalunya i una d’Aragó unides per un riu.
Quan fa temps que no ets a un lloc es magnifica, però el Congost de Mont-rebei no cal imaginar-lo més grandiós encara. Ho és prou.
El camí somniat avui és solitari. La cova Colomera queda encara més enlairada. L’entrada és ampla i fosca. Per un camí costerut i perillós, pots anar del paradís a l’avern. Si rellisques et pots... val més agafar-se bé i no relliscar.
Una truita es gronxa i com diu la lletra de la cançó, fendeix l’aigua del riu, al ritme allegro vivace de les notes de Franz Schubert. Casualment és la música que sona aquesta tarda a casa. 
Tanco els ulls desitjant que l’innocent truita no s’empassi l’ham que traïdorament ha preparat el pescador furtiu.
Quan s'està acabant el lied de Shubert  em pregunto innocentment: quin ham ens està esperant? 
La roba dels estenedors que es veu des de la finestra es gronxa al vent amb la mateixa cadència. El vent rere els vidres, com una carícia continguda.
Totes les fotografies són de Mireia Pujol Massa
Publicat per a

36 comentaris:

  1. Garbí2410 de desembre del 2015, a les 21:04

    un paradís sens dubte....tinc ganes de tornar-hi

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:03

      Jo també en tinc ganes Joan. Fa anys que no hi anem, per això hi penso.

      Elimina
  2. M. Roser10 de desembre del 2015, a les 21:22

    Amb aquest post m'has recordat l'estada d'aquest any a Àger amb la família i el post que vaig fer després amb la tira de fotos...En tinc una que també té l'aigua blava, com la tercera començant pel final, que sembla feta al mateix lloc, que si vas caminant, caminant (uf) arribes al Congost...Trobo que és un indret fantàstic...

    Bon vespre Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:10

      Recordo el post d'Ager de què parles Roser. L'he tornat a visitar. Al meu comentari et parlava de la meravella de l'ermita de la Pertusa. Tot l'indret és espectacular. I l'aigua blava fa que no et cansis de mirar-la

      Elimina
  3. Galionar10 de desembre del 2015, a les 22:26

    Potser no t'ho creuràs: t'estic llegint des de la meva cambra i escolto el Quintet en la major de Schubert, el de la Truita, un dels meus incondicionals. Estic esperant. Ara deu haver aterrat a l'aeroport del Prat el meu fill, i d'aquí aproximadament una hora arribarà a casa. Com sempre, esperança, alegria, expectació. Moments en què el pensament segueix sendes sense control. No pas per aquests meravellosos indrets del teu post, però potser sí per camins igual d'insegurs... Avui no l'he pogut anar a buscar jo, i Schubert em retorna aquest punt just d'optimisme que a estones es troba a faltar, i com li ho agraeixo. No, la truita no mossegarà cap ham. Seguirà lluitant per nedar riu amunt, contracorrent, però arribarà al seu destí.
    Perdona la llicència d'excés de rotllo. Avui és avui. Una abraçada, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:14

      Sí que em crec que escoltis la Truita de Schubert. I dues vegades seguides si convé.
      Espero que el teu fill hagi arribat bé a casa.
      Gràcies per les teves paraules, que tu anomenes "excés de rotllo". Excedeix-te sempre que vulguis, amb elles ajudes la truita a no mossegar l'ham i nedar contracorrent, fins allà on les aigues són netes, sense contaminació.

      Elimina
  4. Carme Rosanas11 de desembre del 2015, a les 0:03

    La Mireia fa unes fotos tan boniques com les del seu pare...

    Un relat d'enyorança i de somni. Com si hi tornessis a ser. Jo no hi he estat mai. Una mancança imperdonable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:18

      Gràcies pel que dius de la fotògrafa. Li diré que ho llegeixi.
      És tal com dius. És com si hi hagués tornat a ser.
      El "pecat" de no haver-hi anat es perdona amb una penitència inexcusable. Buscar data per fer-ho...

      Elimina
  5. Teresa Ribera11 de desembre del 2015, a les 0:13

    Recordo aquest congost i la impressió de la roca tallada per la força de l'aigua.Recordo el meu pare i la seva il·lusió per ensenyar-nos aquest indret únic, camí de la Vall d'Aran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:20

      És normal que ho recordis Teresa. Aquestes roques i el camí són inesborrables. I impressionants.
      La il·lusió del teu pare en mostra-t'ho és comprensible.

      Elimina
  6. cantireta11 de desembre del 2015, a les 0:35

    Blau com el que vull per a tu, el que dóna la calma.

    Meravella de vida, el Congost. Un petó enorme...

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:22

      Gràcies per les teves paraules Cantireta. Les llegeixo escrites amb tinta blava. Del blau vital del riu del congost.

      Elimina
  7. Sergi11 de desembre del 2015, a les 1:45

    Mont-rebei és meravellós. Quin indret més fantàstic. Les teves fotos me'l fan reviure, i és que és un lloc per visitar periòdicamemt, dubto que arribi a decebre mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:24

      Un dia potser ens hi trobarem Xexu. Dius que cal visitar-lo periòdicament. Penso igual i ja estem tardant a tornar-hi.

      Elimina
  8. Francesc Pujol Boira -cuina sense gluten11 de desembre del 2015, a les 8:25

    Vinc de llegir un escrit de la Carme Rosanas.....roca i aigua.
    Belles imatges i belles paraules.....Com diuen els veïns " de tal palo tal astilla"

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:26

      Roca i aigua Francesc. És el marc i el fons de Mont-rebei. L'essència que intentem impregnar a les paraules a través dels records i de les imatges.
      Ja que anomenes Carme Rosanas... Poèticament intento ser-ne deixeble.

      Elimina
  9. Pons11 de desembre del 2015, a les 9:06

    M'agrada aquest blau ^^ En general els blaus m'agraden, com el blau del meu ull :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 9:28

      Tens sort de tenir els ulls de color del riu de Mont-rebei.
      Pons, si algun dia plores les teves llàgrimes seran ribagorçanes.

      Elimina
    2. Carme Rosanas11 de desembre del 2015, a les 10:43

      Tothom veu blava aquesta aigua? I per què jo la veig verda? Pels meus ulls verds? :D

      Elimina
    3. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 13:07

      Amb l'aigua d'aquest bocí de la Ribagorçana, passa com amb el color de l'aigua del mar. Blava o verda? Hi ha moments de tot.
      Com que a algunes fotos l'aigua sembla verda ho he mirat amb el densitòmetre, que no s'equivoca. A totes les fotografies del congost la "tinta" cian domina per sobre de la de groc. Però com que a les que es veu verdosa també hi ha molta densitat de groc, es podria considerar verd, però més pròxim al blau que al verd, ja que en la posició "RGB" el filtre blue, també domina sobre el filtre green.
      M'he enredat massa. En conclusió: científicament no podem negar que sigui verd, encara que domini el blau. Un color entremig seria el maragda, ni blau ni verd.
      Els ulls que ho veuen verd no s'equivoquen, i els que ho veuen blau, tampoc.

      Elimina
    4. M. Roser11 de desembre del 2015, a les 20:32

      Penso que la Carme té raó, de vegades costa diferenciar si és blava o verda l'aigua...

      Elimina
    5. xavier pujol12 de desembre del 2015, a les 10:15

      A vegades M.Roser, hi ha estanys, d'aquells de jardí on hi posen peixos vermells, que l'aigua és verda, verda, sens cap mena de dubte.

      Elimina
  10. Núria Martínez (Bruixeta)11 de desembre del 2015, a les 10:05

    Fa veig de qui ha heretat la afició i ser bona fotògrafa. Unes imatges realment espectaculars!

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 13:14

      Gràcies Bruixeta. Som aficionats. L'espectacularitat és pròpia del paisatge de Mont-rebei.
      A mi m'agrada especialment la darrera fotografia, on hi ha bellesa a l'escena quotidiana de la roba estesa en un senzill terrat .

      Elimina
  11. Jordi Dorca11 de desembre del 2015, a les 15:15

    La tercera fotografia és de vertigen.
    Però molt ben acompanyats.

    ResponElimina
  12. xavier pujol11 de desembre del 2015, a les 17:09

    Hi ha qui el fa amb bicicleta... allò sí que deu ser vertigen!!
    La teva, de companyia, també s'agraeix Jordi.

    ResponElimina
  13. Glo.Bos.blog13 de desembre del 2015, a les 0:11

    Quin paisatge impressionant, salvatge, d'una gran bellesa. Terrible per mi que tinc vertigen.
    Magnifiques les fotos, felicita a la teva filla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol13 de desembre del 2015, a les 0:23

      Sí que impressiona. Li ho comunicaré a la Mireia, de part teva Glòria.

      Elimina
  14. Elfreelang13 de desembre del 2015, a les 13:12

    m'hi afegeixo a felicitar l'autora de les fotos, impressionants i magnifiques Xavier

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol13 de desembre del 2015, a les 20:28

      Suposo que la fotògrafa es passarà per aquí i llegirà el que dius Elfree.
      Gràcies de totes maneres.

      Elimina
  15. Helena Bonals13 de desembre del 2015, a les 16:58

    L'ham ens espera darrere els vidres, precisament. M'agrada això de la carícia continguda del vent. Els patis interiors serien una metàfora del congost.

    ResponElimina
    Respostes
    1. xavier pujol13 de desembre del 2015, a les 20:30

      A mi m'agrada la teva interpretació Helena. Gràcies per les teves paraules coincidents.

      Elimina
    2. Olga Xirinacs15 de desembre del 2015, a les 9:54

      M'agafa vertigen només de contemplar els espadats a les fotografies. I em torna de peus a terra la roba estesa al vent del terrat. Sempre hi haun retorn després de les grans aventures.
      Salut sempre, i de la bona.

      Elimina
  16. xavier pujol15 de desembre del 2015, a les 10:58

    La roba estesa fa sensació de civilitat, de casa. Contemplar-la després del vertigen és com diu tu Olga, tornar a tocar de peus a terra.
    Gràcies pels desitjos de salut, que ara més que mai, són compartits. L'afegitó de la bona és impagable.

    ResponElimina
  17. Olga i Carles (http://bellesaharmonia.blogspot.com18 de desembre del 2015, a les 12:12

    Fotos de Somni.
    Gran Miracle.

    Gràcies.

    ResponElimina
  18. xavier pujol22 de desembre del 2015, a les 8:15

    Gràcies a vosaltres per somniar.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)