dijous, 12 de març del 2015

He perdut un botó


Un botó em falta i és just el de dalt. Quan he sortit encara era al seu lloc. N’hi havia un que estava a punt de caure, però cosa estranya no és el que s’ha perdut. És blau marí, i du una àncora en relleu. Fa descuidat, potser fa brut i tot, portar el tabard amb els botons senars.
Miro el cistell on hi ha agulles i fils, busco i remeno entre gomes de calces, didals, tisores, gafets i imperdibles. Hi ha botons blancs de camises antigues, i n’hi ha de verds d’uns pantalons ja vells.
Ja fa algun temps plegà la merceria i no m’agrada anar al Corte Inglés. Ara que hi penso! Tinc la solució, sé allà on trobar el millor niu de botons.
La mare té una capsa de botons, tinc bons records de quan era petit: sovint jugava amb la meva germana i els batejàvem i els donàvem vida.
Truco el timbre, obre la mare “hola mare” “hola Xavier” un petó i paro la galta “com estàs?” “amb tu estic bé.”
Busco el cofre dels pirates, una llauna reciclada de membrillu de postguerra, dels berenars de codonyat.
He buscat i he remenat, n’hi ha un que em fa l’ullet “fa molt temps que ens coneixem i esperava aquest moment”.

Ja l’he trobat, gairebé sóc feliç, no serà igual però ja sé acostumar-me. A l’horitzó, el sol de març s’esllangueix. Un lleu somriure i quan miro la mare torna la calma i va passant la tarda.

48 comentaris:

  1. Saps el que m'entreté buscar el botó que més s'assembli a l'extraviat? Moltíssim!
    Això sí, les capses i capsetes de les mares, no fallen. Sempre hi trobaràs l'adequat, i a més, te l'emportaràs junt amb un grapat de records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qui té un botó té un tresor. És així la dita?
      Les mares no fallen mai.
      Gràcies MartinaH per ajudar-me a buscar.

      Elimina
  2. Sempre està bé saber on podem anar a buscar un botó si mai ens fa falta. Si no en té la mare, deu ser que no existeix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quantes coses guarda la mare Xexu. Cada dia aprenem alguna cosa d'ella que ens ha de fer servei.

      Elimina
  3. El que jo he trobat de seguida és el rodet de fil de la Fabra. A casa encara n'hi ha un fotimer, entre els de la meva sogra i la capsa de la Singer de la meva mare. Jo trobo que els botons per si mateixos és tot un món. Un dia una dependenta de merceria em va dir que em tenien més de 4000. No se si pot ser!

    ResponElimina
  4. Josep, les meves tietes tenien una merceria al carrer Jocs Florals. A Sants es va fer coneguda i es deia som elles: Maria Montserrat.
    Diria que a la seva botiga sí que hi devien ser els milers de botons que esmentes.
    Aquest rodet de Fabra i Coats deu ser herència familiar.

    ResponElimina
  5. Quins records, la caixa dels botons de l'àvia... I les "sedalines" de colorets... Una part de la meua col·lecció de conquilles està dipositada en una d'aquelles caixoneres de Fabra i Coats on hi havia tots els rodets de colorets un al costat dels altres. La vaig trobar tirada a un contenidor, i em va faltar temps per recuperar-la i restaurar-la...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La caixa de botons de l'àvia. És tal com dius Alfred. La meva mare fa més de 30 anys que és àvia, i exerceix totes dues funcions (a més de custodiar la capsa de botons) .
      Quina sort vas tenir aquell dia de mirar el contenidor.

      Elimina
  6. Xavier,sempre tindràs l'opció de canviar tota la botonada !! :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, aquesta és l'opció que m'ha ofert la meva estimada. Ella no sabia que jo estava escrivint això i els ha trobat pràcticament iguals a una merceria de l'Eixample de Barcelona, prop del Clínic.

      Elimina
  7. Les capses de botons de les mares, àvies, sempre són un gran tresor. Veig que hi ha capses especialitzades de botons blancs. Per facilitat la recerca del botó. Estic segura que aquest botó blau marí de l'ancora era un vell amic, un bon vell amic. Ell també deu estar content de retrobar-te.

    I les capses de llauna de coses diferents, de codonyat, de galetes, de fils, de tantes coses, també les trobo un tresor.

    Ara m'ha vingut al cap Pete Seeger i les seves "Little boxes"

    ResponElimina
    Respostes
    1. La capsa rodona de botons blancs és de la meva mare, igual que la gran de colors.
      La meva és aquella tan anàrquica de les tisores, els fils i els didals.
      Jo també en guardava de capses de llauna fins que vaig haver de dir prou. Encara tinc una capsa de llauna de xinxetes.
      Little boxes, quina cançó més bona! La coneixia també en català cantada pels Falsterbo 3.

      Elimina
    2. Ei, Carmeta! no em diguis que també compartim en Pete Seeger! És un dels meus mestres, ídols, i més. Si busques al meu blog a l'etiqueta Pete Seeger ho comprovaràs.
      De totes maneres, les "Little boxes" del Pete no són tan entranyables com les del Xavier… Perdona Xavier aquesta intromissió, però no me n'he pogut estar!

      Elimina
    3. August, som molts els que compartim l'estima pel Pete Seeger. Vaig tenir el plaer de veure'l dues vegades en concerts a Barcelona.
      "Què s'ha fet d'aquelles flors?" Encara floreixen!

      Elimina
  8. M'encanten els botons! de tots colors i de totes les mides. Ara s'han posat de moda per fer manualitats.
    Molt bon reportatge. Un bon motiu per anar a veure a la mare. La meva mare va ser molt pràctica i em va regalar la capsa sencera.

    ResponElimina
  9. Consol, ja que tens la capsa sencera de la mare, tu que ets artista segur que sabràs fer alguna d'aquestes manualitats de què parles.

    ResponElimina
  10. crec que no cal que et compris res amb velcro....tens recanvis de per vida

    ResponElimina
  11. Joan, amb velcro, ma germana i jo no hauríem pogut fer les aventis que fèiem de petits amb els botons.
    I penso que els grans també poden jugar amb els botons. Són més sensuals que el velcro.
    Només les cremalleres poden competir amb els botons.

    ResponElimina
  12. Oh, quins records! A casa teníem un costurer de vímet on podies trobar un garbuix de coses de merceria en quantitats considerables: gafets, corchetes,(es diuen aixì?) cremalleres, -les reciclàvem de les peces que no servien- agulles, de cap, de cosir, de cego, imperdibles, saqueres, cinta mètrica, trocets de cintes de colors, beta blanca... S'aprofitava tot.
    I centenars de botons en una caixa rodona de metall, que no recordo de que era.
    Les fotografies les guardaven a una llauna de galetes. A ta tapa hi havien unes holandeses dins d'una sanefa.
    M'haagradat recordar-ho, Xavier, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, estic comprovant que entre els botons n'hem deixat algun dels nostres vestits de la infantesa.
      A totes les cases teníem una petita botiga de "betes i fils". I la capsa de fotografies. "Mirar retratus" els diumenges a la tarda.
      Gràcies a tu per la tendra mirada enrere.

      Elimina
  13. Recordo aquella cançó esplèndida de la Beth....Quin amor més brodat.

    Gràcies. Cosir botons és una mostra d'afecte molt gran...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixia aquesta cançó de la Beth. L'he buscada i l'he escoltat. és molt tendra.
      Cosir botons, fer vores dels pantalons, fer repunts... Gràcies a tu per ampliar coneixements.

      Elimina
  14. Ostres, Xavier, quin post més entranyable… Als que tenim "una edat" ja veig que se'ns ha encès la llumeta dels records. Una mica a la proustiana has desencadenat una petita tempesta -agradable,això sí- de la memòria. A casa tant l'àvia, com "l'abuela" eren grans cosidores i a mi m'encantava remenar entre aquelles capsetes, plenes de tresors. Ma mare també ha cosit tota la vida. Ara, pobreta, cus o planxa vestits imaginaris en algun racó del seu cap mentre doblega i repassa una i altra vegada el tovalló del sopar…
    Gràcies, Xavier, per aquest regal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. August, jo també tenia una àvia cosidora. Fins i tot va fer el vestit de núvia de la meva mare.
      Per la mare d'una amiga, conec el gest de la teva mare doblegant el tovalló. Els racons misteriosos que amaguen al cap algunes persones grans ens fan patir.
      Una abraçada.

      Elimina
  15. De petita solia preferir quedar-me a casa dibuixant o jugant amb botons, betes i fils que no pas sortir a jugar al carrer. Les teves fotos em generen nostàlgia.

    ResponElimina
  16. Doncs de petits ens assemblàvem Helena.
    Els caps de setmana sí que anàvem d'excursió, però quan no ho fèiem preferia quedar-me a casa amb les nostres coses.

    ResponElimina
  17. M'ha agradat molt aquesta història de botons....com la majoria dels teus escrita m'ha transportat i no tant a la meva infància, que també,sinó a l'infància de la Marta i l'Esther doncs la capsa de botons de casa els avis, com a casa les tietes era la la joguina preferida.
    I no diguem la darrera foto, on s'hi entreveu ca la iaia....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, m'adono que això dels botons és una joguina compartida per molts que ara som grans, quan érem infants.
      M'agrada que la Marta i l'Esther, tot i ser d'una altra generació encara hagin jugat al mateix que nosaltres,
      Sí que es veuen, llunyanes, les galeries de Jocs Florals. I la palmera de cal Pepet.
      Salut!!

      Elimina
  18. Xavier, la meva senyora sempre et segueix, i en aquesta ocasió en llegir el que dius de la teva tieta s'ha endut una alegria. La seva mare, modista a Santa Eulàlia d'Hospitalet, hi anava al carrer Jocs Florals, a casa d'ella. Quina casualitat. M'alegro molt, Xavier.

    ResponElimina
  19. Sí que ha estat una casualitat Josep. La merceria Maria Montserrat rebia moltes visites de fora de Sants.
    Potser algun dia ens vàrem creuar amb la teva dona. Fes-li una abraçada santsenca.
    Tinc una il·lustració de la façana de la botiga. Un dia la penjaré al blog.

    ResponElimina
  20. Jo tb havia jugat amb botons, de petita. I amb les agulles d'estendre la roba

    ResponElimina
  21. Loreto, els botons donen molt de joc.
    Això de les agulles d'estendre ja són paraules majors. Jo no tenia traça però alguns companys meus, les desmuntaven i sabien fer unes pistoletes que disparaven pinyols de cirera. I cotxes i tots tipus d'estris.

    ResponElimina
  22. Quant records aquestes capses de fils i botons...Per nosaltres els carrets, que eren de fusta i sobretot els botons eren un petit tresor, n'hi havia tants i tan variats que eren ideals per fer jocs diferents, no se'n llençava cap ni un de botó, la capsa els esperava i quines capses de tan atrotinades i rovellades, tenien el seu encant...Ara que no siguis tan despistat i no perdis els botons; si n'hi ha algun que balla, tu a cosir-lo de seguida, que suposo que en saps ( o no?)...
    L'Alfred ha dit una paraula preciosa les "sadalines" que feia molt de temps que no l'havia sentida. Eren uns rodets de fil, però enlloc de ser de fusta o de cartró, eren d'un paper gruixut i les podies aixafar; n'hi cabien més i ni havia de tots colors...Gràcies per recordar-la.
    Un petonet al dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu M. Roser per les explicacions sobre les sadalines, jo creia que tots els rodets ho eren i veig que hi ha categories.
      T'ho di´re amb un rodolí:
      Sí que sé cosir botons,
      me n'ensenyaren als llobatons.

      Elimina
  23. M'agrada molt la foto dels botons, amb tots aquests colors... Jo sóc bastant patata cosint, si puc, l'hi demano a ma mare, que sempre diu que sí...

    ResponElimina
  24. Gemma cosir botons és senzill, ja ho diu la dita castellana, és com cosir i cantar. Enfilar l'agulla, passar-la pels forats fins que quedi segur, atacar i nuar.
    Però si la mare ho fa a gust, sempre és bo acceptar una ajuda.

    ResponElimina
  25. la capsa dels botons...quins records d'infantesa , un post entranyable i molt suggeridor Xavier gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Elfree, per la coincidència en trobar entranyable aquests petits detalls.

      Elimina
  26. Foto de botons ben colorista i paraules emotives i entranyables.

    Bon vespre!

    ResponElimina
  27. Cada un d'aquests botons va tenir la seva funció. Per cordar una brusa, per guarnir la solapa d'un abric, per sostenir la cintura d'una faldilla...
    Bon vespre també a tu Audrey. I bon dia demà. I demà passat. Etc.

    ResponElimina
  28. Quins records m'has fet venir! Se m'havia oblidat però la meua mare també tenia una capsa plena de botons, i quan te'n calia un sempre en trobaves algun que podia servir-te aproximadament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, comprovo que a totes les cases de fa uns quants anys enrere hi havia capses de botons i que tothom en té un record entranyable. Gràcies també pels teus records.

      Elimina
  29. Fins i tot els botons tenen cops amagats, Xavier. El que menys t'esperes, es deixa caure i mai més no el tornes a veure. Després trobes l'altre que t'estava esperant. Això és la humanització-personalització dels botons. La meva mare també té caixes i pots com aquests de la teva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser el que he perdut ara està fent noves amistats a una capsa de vés a saber on.
      Teresa si és a la teva capsa, tens permís per quedar-te'l. Crec que el sabràs valorar.

      Elimina
  30. N'hi ha per anar de vint-i-un botons. Però si et falta un, ho tenim pitjor des que no hi ha la botiga de botons, vetes i fils del mercat de Sants.

    ResponElimina
  31. Rafel no me n'havia adonat de que havia desaparegut aquesta botiga.
    De totes maneres, pels comentaris que he llegit, tothom té una mare o una àvia que conserva una capsa de botons.
    Podrem anar de 21 botons uns quants anys més.

    ResponElimina
  32. Crec que tots tenim el record d'aquelles capses de llauna plenes de botons, fils, vetes... verdaders cofres del tresor. La meva mare s'ha modernitzat i ja no guarda tantes coses a la capsa de llauna, ja ni la capsa es la mateixa... (pobre, ho va perdre tot en un incendi, per sort va salvar el més valuós: la vida)

    ResponElimina
  33. Bruixeta, no sabia això de l'incendi. I tant que va salvar el tresor més preciós!

    ResponElimina