Primavera a Sevilla

La Xènia i el Carles s’arrisquen a tornar-hi. A reviure la primavera andalusa, l’encís d’una tarda de primavera que semblava d’estiu. 

Una tarda viscuda amb intensitat uns mesos abans que la roda que fa girar les estacions se n’adonés. Comproven que no totes les primaveres són iguals.

Busquen les fotografies i fullegen l’àlbum dels records. Moments passats, contra un present d'esglai.

       - Carles te’n recordes quan m’eixugaves les llàgrimes?

    - Xènia, et feia petons salats. - respon mentre li acaricia la galta.

     - Què ens resta estimat? - pregunta ella.

     - Et puc oferir la meva mà. -  diu en Carles mentre li pren i li prem.

    - I jo la meva - diu ella agafant-li l’altra.

       - (La meva incertesa, la meva mà insegura), pensa ell mentre diu en veu alta: “Sempre ens quedarà Sevilla”.

       - “Però això no és París”

     - Et compraré París sencer, amb la seva torre inclosa i tots els ponts del Sena.

      - De moment em conformo amb contemplar el Guadalquivir des de la vora, prop d’un pont.

     Tots dos veuen passar les fotografies, veuen baixar l’aigua del riu:    

      - “El procés d’una malaltia seriosa és com morir-se dues vegades... la que estem passant i la de veritat, la que tard o d’hora ens vencerà.” - No se sap qui dels dos ho ha dit. L’altre contesta:

     - Quantes novel·les has llegit on s’explica que a una parella que s’estima els passa que un dels dos s’ha de morir?

     - Tantes com tu ho has vist en pel·lícules.

       - I tots dos a la vegada? Que el mateix dia, amb una hora de diferència els diagnostiquin una malaltia greu?

    - El lector no s’ho creuria. Això no passa ni al cinema. No hi ha cap guionista que sigui tan innocent d’intentar fer creure a l’espectador una coincidència tan tràgica!

      - Ja ho deia Bécquer. A la primavera sempre tornen les orenetes, però les nostres, “aquelles que se sabien els nostres noms, aquelles, no tornaran”

Se’n van a dormir. El capvespre els ha vençut. Potser la matinada els revifa.