Unes fotos molt boniques. La primera del nen és genial. Mirada encutiosida d'ell, mirada embadalida d'ella.
Les de les places i carrers també m'agraden molt. La plaça de Sant Felip Neri amb les seves cicatrius i els coloms que l'habiten. I la rialla de la darrer frase.
Gràcies a tu Carme. El nen descobreix l'anatomia de la dona? Descobreix l'art? La deesa admira l'innocència de la mirada del nen? Ella també va ser nena.
Amb tant de blanc i negra mostres una realitat molt decadent, sembla tot antic i deixat. Sospito que amb color tampoc no guanyaria massa, però no semblaria tan antic...
Xexu, l'única fotografia actual és la primera. Les altres no són gaire antigues. Són del 2006. No fa ni 10 anys. L'aparador de joguines no existeix. Ara hi ha una gelateria per a turistes. Al carrer Tàpies no hi ha rastre del que va ser. El carrer d'Hostafrancs ja no té llambordes, la Sagrada Família ha avançat molt... com poden canviar moltes coses, només amb 9 anys!
La plaça de Sant Felip Neri la vem visitar en la trobada de blogaires. Fa esgarrifar de pensar-hi, en les cicatrius a la paret. Un reportatge amb fil conductor. Molt bona la broma de la darrera foto.
Genials aquests B/N, Xavier! Totes, totes, totes!! Si em dones a triar no podria dir-te'n una, m'encanten els detalls dels carrer vist d'aquest punt del "no color". Remarquen tot allò que és important a la foto i la fan més interessant.
Ànima, cor ... art, o tot plegat, com ho vulguis dir. Aferradetes! :)
Tens raó en això que dius del B/N. El color a vegades distreu l'essència de la fotografia, tot i que ja saps que gairebé sempre utilitzo el color. Gràcies per les atencions, Lluna.
Quina im pressió fan les teves paraules Glòria. Gràcies. Si has reconegut l'aparador de la plaça del Pi, tal com li he contestat al Xexu, sabràs que ja no existeix. La rèplica de l'Ictineu (és el que es va utilitzar a la pel·lícula Monturiol), ja no és on era, al davant de l'Imax. Hi ha un model més petit al museu Marítim.
Unes fotos precioses que enamoren la mirada de qui va pel món observant imatges que el puguin enriquir...M'encanten les fotos amb blanc i negre, conserven vius els records en la memòria, sónmés entranyables! Bon vespre, Xavier.
Hi ha qui diu que somnia en blanc i negre. Jo no ho sé segur però molt de color no apreix en els somnis. Potser er això el blanc i negre té un punt de màgia. Gràcies Roser per les teves observacions.
És curiós com el blanc i negre ens trasllada automàticament a un temps passat, gairebé remot, encara que les fotos hagin estat fetes fa poc. La veritat, fins que ho has dit, em pensava que eren molt més antigues. Suposo que són "codis" amb els que interpretem la realitat… No sé amb quins codis funcionaran els que avui es mouen només entre mòbils, tauletes, imatges 3D… Unes fotos precioses, Xavier! M'ha encantat la primera, molt suggerent el diàleg entre l'art i el nen que el mira. I el colom final un acudit que m'ha fet somriure! Gràcies!
Suposo que a falta de color, la ment s'ha d'inventar possibles històries que hi ha a les imatges. El blanc i negre era el color de les imatges de la postguerra. Sortosament també el color de les pel·lícules del Charlot, Gràcies August pel teu somriure.
No conec cap escultura a Barcelona que representi una dona soltera; ni una avinguda que porti per nom aquesta paraula, ni tan sols un carrer. Em quedo llavors amb la cara d'aquesta dona serena, solvere, lliure. Li agafo la frase a l’Helena. “La plaça de Sant Felip Neri fa esgarrifar de pensar-hi, en les cicatrius a la paret” Jo no ho trobo decadent. Deu ser que penso que a vegades es molt millor aquest color.
La llibertat és una virtut que l'han d'atresorar tant els homes com les dones. És cert que els noms de carrers, exceptuant les santes o mares de déu, acostumen a ser masculins. Penso que aquest segle que vivim això també es capgirarà. En colors, o en b/n tot és interpretable.
Xavier, en relació al “carrer de la Costa” puc dir que vaig llegir el llibre “Dalt de la Vila” d'en Jaume Suñol i Sampere : "Empedrat amb totxos vermells, formant el carrer una canal per afavorir la circulació de l'aigua, fa honor al seu nom. És el carrer amb més pendent de Dalt de la Vila, l'únic on no es veu canalla jugant, per tenir una construcció totalment atípica, segons les normatives urbanístiques d'un carrer. És el racó badaloní més dibuixat, fotografiat i admirat de tots els racons fets i desfets de la ciutat després de la Rambla". Es un camí que es perd a la nit dels temps. Moltes gràcies.
Josep, vaig parlar fa anys amb un veí de Dalt Vila de Badalona i m'explicà que antigament: " el carrer de la Costa, amb la seva peculiar forma i desnivell, era ideal per fer baixar i pujar les barques dels pescadors". Hem d'imaginar els pescadors fent arribar, per aquest carrer les barques a la part alta de Badalona.
En Colom té el punt d'orgull, de saber que la cara del seu famós avantpassat, la del intrèpid almirall, figura a Badalona, no gaire lluny del carrer de la Costa, concretament a Sant Jeroni de la Murtra.
Mira, jo trobo que el que tenen aquestes Mirades és que totes, tret de les Joguines que per això ho són, és que ens miren directament. Serà l'ull del fotògraf que s'hi reflecteix?
Moltes gràcies, Onatge, per la teva mirada, minuciosa. Amb "Solitud camí de silenci." l'encertes plenament. Vaig treballar uns mesos a Badalona. M'hi posava molt de matí i el tret principal d'aquest carrer era el silenci i la solitud..
Unes fotos molt boniques. La primera del nen és genial. Mirada encutiosida d'ell, mirada embadalida d'ella.
ResponEliminaLes de les places i carrers també m'agraden molt. La plaça de Sant Felip Neri amb les seves cicatrius i els coloms que l'habiten. I la rialla de la darrer frase.
Gràcies!
Gràcies a tu Carme.
EliminaEl nen descobreix l'anatomia de la dona? Descobreix l'art? La deesa admira l'innocència de la mirada del nen? Ella també va ser nena.
Amb tant de blanc i negra mostres una realitat molt decadent, sembla tot antic i deixat. Sospito que amb color tampoc no guanyaria massa, però no semblaria tan antic...
ResponEliminaXexu, l'única fotografia actual és la primera.
ResponEliminaLes altres no són gaire antigues. Són del 2006.
No fa ni 10 anys. L'aparador de joguines no existeix. Ara hi ha una gelateria per a turistes.
Al carrer Tàpies no hi ha rastre del que va ser. El carrer d'Hostafrancs ja no té llambordes, la Sagrada Família ha avançat molt... com poden canviar moltes coses, només amb 9 anys!
La plaça de Sant Felip Neri la vem visitar en la trobada de blogaires. Fa esgarrifar de pensar-hi, en les cicatrius a la paret.
ResponEliminaUn reportatge amb fil conductor. Molt bona la broma de la darrera foto.
Les cicatrius dels nens que va assassinar el franquisme encara sagnen.
EliminaGràcies Helena pel somriure a la darrera foto.
Mirades amb anima
ResponEliminaMirades segrestades per la capsa fosca per poder-nos-les oferir.
Gràcies
L'ànima... que difícil és trobar-la a vegades.
ResponEliminaGràcies Francesc per haver-la intuït.
Genials aquests B/N, Xavier! Totes, totes, totes!!
ResponEliminaSi em dones a triar no podria dir-te'n una, m'encanten els detalls dels carrer vist d'aquest punt del "no color". Remarquen tot allò que és important a la foto i la fan més interessant.
Ànima, cor ... art, o tot plegat, com ho vulguis dir.
Aferradetes! :)
Tens raó en això que dius del B/N. El color a vegades distreu l'essència de la fotografia, tot i que ja saps que gairebé sempre utilitzo el color.
EliminaGràcies per les atencions, Lluna.
ets únic plasmant la vida de la ciutat. Jo encara recordo les llambordes de molts carres de Sants ;)
ResponEliminaQueden poques llambordes de les antigues Bruixeta. Ni a Sants ni a Hostafrancs.
EliminaGràcies per la teva bona memòria.
En dues paraules, Xavier: Im Pressionants!
ResponEliminaL'aparador ja el conec, era de Joguines Monforte, a la plaça del Pi. La primera i la darrera m'ha commogut.
Quina im pressió fan les teves paraules Glòria. Gràcies.
EliminaSi has reconegut l'aparador de la plaça del Pi, tal com li he contestat al Xexu, sabràs que ja no existeix.
La rèplica de l'Ictineu (és el que es va utilitzar a la pel·lícula Monturiol), ja no és on era, al davant de l'Imax.
Hi ha un model més petit al museu Marítim.
M'agraden totes, un treball excel·lent. El blanc i negre els dóna unitat i caliu.
ResponEliminaÉs com màgic, que la fredor dels grisos donin caliu.
ResponEliminaGràcies Consol per la teva mirada.
Unes fotos precioses que enamoren la mirada de qui va pel món observant imatges que el puguin enriquir...M'encanten les fotos amb blanc i negre, conserven vius els records en la memòria, sónmés entranyables!
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
Hi ha qui diu que somnia en blanc i negre. Jo no ho sé segur però molt de color no apreix en els somnis.
ResponEliminaPotser er això el blanc i negre té un punt de màgia.
Gràcies Roser per les teves observacions.
si no fos per el detall de cotxes actuals podria passar ben bé per fotos antigues, hem posat color a les fotos però no hem avançat gaire més
ResponEliminaJoan, ja ho deia l'Ovidi Montllor. "El món no avança: gira."
EliminaÉs curiós com el blanc i negre ens trasllada automàticament a un temps passat, gairebé remot, encara que les fotos hagin estat fetes fa poc. La veritat, fins que ho has dit, em pensava que eren molt més antigues. Suposo que són "codis" amb els que interpretem la realitat… No sé amb quins codis funcionaran els que avui es mouen només entre mòbils, tauletes, imatges 3D…
ResponEliminaUnes fotos precioses, Xavier! M'ha encantat la primera, molt suggerent el diàleg entre l'art i el nen que el mira. I el colom final un acudit que m'ha fet somriure!
Gràcies!
Suposo que a falta de color, la ment s'ha d'inventar possibles històries que hi ha a les imatges. El blanc i negre era el color de les imatges de la postguerra. Sortosament també el color de les pel·lícules del Charlot, Gràcies August pel teu somriure.
EliminaNo conec cap escultura a Barcelona que representi una dona soltera; ni una avinguda que porti per nom aquesta paraula, ni tan sols un carrer. Em quedo llavors amb la cara d'aquesta dona serena, solvere, lliure.
ResponEliminaLi agafo la frase a l’Helena. “La plaça de Sant Felip Neri fa esgarrifar de pensar-hi, en les cicatrius a la paret”
Jo no ho trobo decadent. Deu ser que penso que a vegades es molt millor aquest color.
La llibertat és una virtut que l'han d'atresorar tant els homes com les dones.
ResponEliminaÉs cert que els noms de carrers, exceptuant les santes o mares de déu, acostumen a ser masculins. Penso que aquest segle que vivim això també es capgirarà.
En colors, o en b/n tot és interpretable.
Xavier, en relació al “carrer de la Costa” puc dir que vaig llegir el llibre “Dalt de la Vila” d'en Jaume Suñol i Sampere : "Empedrat amb totxos vermells, formant el carrer una canal per afavorir la circulació de l'aigua, fa honor al seu nom. És el carrer amb més pendent de Dalt de la Vila, l'únic on no es veu canalla jugant, per tenir una construcció totalment atípica, segons les normatives urbanístiques d'un carrer. És el racó badaloní més dibuixat, fotografiat i admirat de tots els racons fets i desfets de la ciutat després de la Rambla".
ResponEliminaEs un camí que es perd a la nit dels temps.
Moltes gràcies.
Josep, vaig parlar fa anys amb un veí de Dalt Vila de Badalona i m'explicà que antigament: " el carrer de la Costa, amb la seva peculiar forma i desnivell, era ideal per fer baixar i pujar les barques dels pescadors".
EliminaHem d'imaginar els pescadors fent arribar, per aquest carrer les barques a la part alta de Badalona.
Colom ens mira demanant-nos que considerem coim ha quedat casa seva després dels anys...
ResponEliminaEn Colom té el punt d'orgull, de saber que la cara del seu famós avantpassat, la del intrèpid almirall, figura a Badalona, no gaire lluny del carrer de la Costa, concretament a Sant Jeroni de la Murtra.
ResponEliminaMira, jo trobo que el que tenen aquestes Mirades és que totes, tret de les Joguines que per això ho són, és que ens miren directament. Serà l'ull del fotògraf que s'hi reflecteix?
ResponEliminaTeresa, saps treure petroli. Si és tal com dius, en algunes no me n'havia adonat. Gràcies per les teves, de mirades.
ResponEliminaesplèndides fotografies Xavier! són boníssimes! per destacar-ne alguna em quedo amb la mirada del nen a la deessa!
ResponEliminaGràcies Elfree. Les mirades es creuen.
EliminaCreuen en l'innocència.
Quina força que prenen les imatges quan són en B/N ,diuen moltes més coses !
ResponEliminaBonic recorregut pels carrers i llocs de Barcelona !
Gràcies Joan per acompanyar-nos per la ciutat
EliminaGran Sensibilitat.
ResponEliminaGràcies.
A vosaltres per la vostra mirada.
Elimina(per a l'obra Mirada)
ResponEliminaMirada.
Innocència...
Bellesa sense additius.
Música de mirades.
Poema que calma la set.
Pregunta sense interrogant.
onatge
Unes paraules molt encertades que formen un bell poema.
Elimina(per a l'obra Carrer de la Costa a Badalona)
ResponEliminaEmpedrat.
Bressol de vida
sang i mort...
Testimoni mut
del pas del temps.
Solitud camí de silenci.
onatge
Moltes gràcies, Onatge, per la teva mirada, minuciosa.
EliminaAmb "Solitud camí de silenci." l'encertes plenament. Vaig treballar uns mesos a Badalona. M'hi posava molt de matí i el tret principal d'aquest carrer era el silenci i la solitud..
Les gràcies són mútues o no són...
EliminaCada imatge teva és un poema de Vida.
Salut!
UNA COLECCIÓN DE "VERDADERAS" OBRAS DE ARTE, de ésta nuestra Barcelona antigüa, preciosas todas.
ResponEliminaSaludos.-