Arracades de flors

Fa un temps, mentre estava fotografiant unes flors a la porta d'una casa d’Àreu, a la Vall Ferrera, vaig sentir una veu que em deia: “són arracades de la Mare de Déu”. No era una veu del més enllà, era la mestressa de la casa, que m’ho deia des del balcó.

Més endavant en vaig trobar unes de semblants al costat de l’ermita romànica de Pedrinyà, al Baix Empordà.

Mentre les enfocava amb la càmera, esperava alguna veu, que em digués si també eren arracades de la mare de Déu.

No vaig poder esbrinar de qui eren aquelles flors, però si les d’Àreu eren arracades, aquestes, divines o humanes, també ho podien ser.

I fa pocs dies, a l’Alt Penedès, d’esquena a la muntanya de Montserrat i al costat d’un camí vaig trobar una mare de déu de pedra. 

El nin, pobric meu, encara que sigui el fill d’un déu no va quedar gaire afavorit.

Un cargolí s’havia endormiscat d’una manera dissimulada prop de la cara de l’imatge: talment com una arracada. Aquesta sí que és l’arracada de la mare de déu.

El caçador de cargols de després de la pluja no l’ha vist, i el cargolí s’ha estalviat de ser cuinat a la vinagreta.

Potser sí que la Mare de Déu ha protegit a qui li ha adornat l’orella.