Garota de Tavallera

  - Mar, tinc una sorpresa per a tu - diu en Marc escampant en forma de circumferència un grapat de closques de garota sobre la taula.

   - I per a què vull totes aquests closques? diu la Mar mirant-se en Marc amb un somriure burleta.

   - Si apaguem el llum ho sabràs.- diu mentre ell mateix tanca l’interruptor.

   - Òndia!! - fa la Mar amb els ulls plens d’il·lusió. - És l’espai? Com ho has fet?

  - No has escoltat mai el mar dins d’una cargola? Doncs amb aquestes garotes veus el firmament: així de senzill.

    - Això té truc! - diu la Mar amb veu incrèdula, mentre encén el llum.

    - Ja veus que no hi ha cap pantalla -  diu ell - torna a apagar-la va!

   - Ooooohhh! La lluna! Com ho fas?

   - Són closques de la Tavallera, que ja saps que és una cala que té màgia - diu el Marc mentre del sarró treu una altra pila de closques.

  - Quines petxines més lluminoses! - diu ella - I aquestes què fan?

   - Fan bonic, no en tens prou? Són orelles de mar - Diu mentre en fa un dibuix. I afegeix - La meva tieta en diu sabatetes de la mare de Déu.

   - I tot això ho has trobat a la Tavallera?

   - Reconec que algunes són d’altres cales del Port de la Selva i de Llançà. Però les bones són de la Tavallera. Vols que hi anem demà? - li proposa.

     - On m’estàs portant Marc? - rondina la Mar aturant-se, davant l’ermita de Sant Baldiri de Tavallera.

   - Ja t’he dit que aniríem a una cala solitària... i per presumir s’ha de patir -  diu ell sense deixar de somriure.

  - Hauria d’haver portat les botes de muntanya i no aquestes sandàlies de merda! - diu la Mar assenyalant-se els peus.

  - No falta gaire. Aviat començarem la baixada al mar. I aleshores només faltaran vint minuts... això sí, els pitjors.

   - Sí que ha valgut la pena la caminada - diu la Mar quan hi arriben. Es mira embadalida l’aigua, mentre es treu la roba per entrar, nua, al mar.

“Mira quina cosa més bonica,
més plena de gràcia,
és aquesta noia
que ve i que passa
en un dolç balanceig
camí de la mar.”

Canta en Marc amb la música de Caetano Veloso.

Es treu la roba i també es llença al mar.

    - Que freda està! - es queixa ell.

    - Per presumir s’ha de patir, valent! - diu la Mar rient.

Quan surten de l’aigua, en un gest de galanteria, ell la vol eixugar amb la tovallola.

    - Tens fred?

    - Prefereixo eixugar-me al sol.

“Noia de cos daurat
pel sol de Tavallera...”

Segueix cantant en Marc sense deixar la tonada del Caetano, i sense deixar de mirar-la.

    - Com estàs Mar...

    - És una pregunta? - somriu ella.

    - Ja et dic la resposta: la mar de bé.

De retorn al camí de Sant Baldiri, fan una mirada cap a la cala. Allà on s’han banyat ja és a l’ombra. La tarda cau ràpidament.

Una lleugera olor de fonoll perfuma el paratge.

   Quan es lleven l’endemà ell li allarga un paquetet. El deixa sobre la taula de l’esmorzar.

   - He fet una escultura per recordar la tarda d’ahir - diu el Marc mentre aixeca la persiana per a que es vegi bé.

  - Què és això tan naïf i horrorós? - diu la Mar quan l’acaba de  desembolicar. - Aquesta garota sembla una gorra de cops! 

- No riguis Mar- es queixa el Marc. - també els Beatles van fer l’Obladi obladà, oi?

- Jo també tinc una petxina per a tu - diu ella tornant a abaixar la persiana.