Els testimonis oculars
diuen “quin salt, carai quin salt”
Guillem Gispert (Manel)
On
vull arribar amb aquest salt em preguntes? Al cel que cobreix la serra del
Cadí, a les fondàries del Segre, a flairar les argelagues, tractar-les
com si fossin ginesta i punxar-me en olorar-les. A participar de totes les
festes que fan les bruixes a les nits de lluna plena, i atrapar la lluna sense
cove, a gaudir de les nits estelades d’estiu, a esmolar-me els ullals, a
clavar-los a alguna jugular.
Tornar altre cop al Cadí, transformar-me en mineral, roca assolellada o canal
ombrejada, clapa de neu que resisteix l’estiu en els plecs més amagats de la
geologia.
Mirar
per la finestra i observar el poble mil·lenari als vessants de les muntanyes.
Tornar-me
cargol, de closca nacrada, i no sortir mai de casa. Mentir, però poc.
Si de cas, només les matinades per
beure l’aigua que la rosada ha deixat a les flors blanques, que són les que més
m’agraden. A vegades.
Travessar
ponts només per saber què hi ha a l’altra banda del torrent.
Vestir-me
de núvia amb els colors d’un salt d’aigua. 
Apaivagar la set amb la claror d’una
font d’aigua no tractada.
Ser
el primer arbre d’un bosc que encara no existeix.
Escoltar la piuladissa dels
ocells quan comença a fosquejar. I quan falta poc per a que claregi.
Buscar qualsevol excusa per tornar a observar la serra del Cadí, com si fos un
devot davant d’una catedral.
Marxar pels camins, sempre donant la cara al Cadí, i en bona companyia.
I
saber trobar tots els colors que m’ofereix la Cerdanya.
ja només mirar les fotografies es un poema...
ResponEliminaperò les lletres les enllacen de una manera tan màgica que ja hi vull esser !!
Si hi vas, alguna altra sargantana trobaràs. Potser en veure't a tu no s'amaga entre les pedres. Gràcies per venir-hi, sargantana.
EliminaQuè bell !!
ResponEliminaGràcies Alfonso, no et puc portar la contrària. La Serra del Cadí és d'una gran bellesa.
EliminaUn post poètic, però també musical. Comences amb Manel, però també hi tens posat una mica de Blaumut. Ho saps identificar?
ResponEliminaHe posat l'estrofa dels Manel, perquè "El gran salt" és el títol d'una de les seves cançons. També per la manera (inimitable) en què s'expressa el cantant, en la lletra de la cançó "Jo competeixo".
EliminaM'agraden i conec cançons dels Blaumut però si hi ha coincidències musicals ha estat totalment involuntari.
Gràcies Xexu, per tan altes comparacions.
Ja hi he caigut: "el primer arbre del bosc" dels Blaumut.
EliminaHo devia tenir guardat al subconscient, i un dia o altre apareix. Està tot inventat...
joan gasull13 de juliol de 2016, 18:20
ResponEliminaLa qüestió sempre és poder saltar i voler fer-ho.
Respostes
xavier pujol13 de juliol de 2016, 20:19
També es pot invertir l'ordre: voler saltar i poder fer-ho. Gràcies Joan.
Elimina
Respon
M. Roser13 de juliol de 2016, 19:28
Jo també dic, "quin salt, carai quin salt" i carai quines fotos tan ben abillades amb poètiques paraules...M'agrada molt la frase: "Ser el primer arbre d'un bosc que encara no existeix"!!! Em sembla que no havia vist mai un cargol tan vistós.
Que continueu gaudint de tanta bellesa, fent uns bons salts i trescant pels camins de muntanya.
ResponElimina
xavier pujol13 de juliol de 2016, 20:27
Gràcies M. Roser per aquests comentaris. La fotografia de l'arbre que esmentes és da la poques d'aquests paisatges on no es veu el Cadí al fons, però era ben a prop.
Aquesta varietat de cargols, no sé com se diuen. Una vegada, el 2011 en vaig retratar un a un jardí de Prullans, exactament al mateix lloc on he trobat aquest. Devia ser un avantpassat seu.
http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/2011/12/instants-20.html
Per misteris de la informàtica s'ha doblat el post, i he rescatat aquests comentaris i les seves respostes d'un dels dos, abans d'esborrar-lo.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaVaja , em quedo sense foto en un post tan xulo...Doncs mira , ara per duplicat!!!
EliminaGràcies per tornar a participar Roser. No sé què va passar.
EliminaUn post absolutament poètic i màgic, musical també, però ja ho han dit. Tu sí que ets un mestre. Aquests posts belluguen les emocions intensament.
ResponEliminaM'hi embadaleixo... efectivament: quin salt!!!
Com que tinc passió per les fonts, en aquest post bec abundosament de la claror de l'aigua no tractada.
El salt d'aigua és dins mateix de Prullans. La font (Subirana) és als afores, prop d'Ardòvol.
EliminaGràcies Carme, per col·laborar en el salt.
Si em fessin triar una foto em posarien en un compromís. Son totes precioses! Sento la frescor de l'aigua, els esquitxos de les cascades, la blavor del cel des de la finestra, la majestàtica bellesa de les muntanyes!
ResponEliminaQuin país tan meravellós tenim, és una sort que ens deixis gaudir de les teves fotografies per recordar-ho, Xavier. Gràcies!
Gràcies a tu Glòria. Jo sí que haig de triar fotos.... en vaig fer més de 100!
EliminaHome, no t'imagino vestit de núvia... i tampoc t'imagino de cargol, a tu que t'agrada tant sortir de casa.
ResponEliminaAra, mentir (poc) se't dóna molt bé... ;-)
Jo tampoc no m'imagino de núvia. Ni quan em vaig casar vaig vestir de nuvi.
EliminaLes mentides són venials. Gràcies Sergi per la teva indulgència.
Es tan bonic, però tan bonic tot, que... (i no te'n riguis gaire, eh?), que tot llegint-te fantasiejava en què arribat m'agradaria que llencessin les meves cendres en aquest indret i que algú llegís, fil per randa, les teves paraules que en forma de bellíssima prosa poètica ens has regalat avui. I com més hi penso més m'agraden les paraules, les imatges, la idea i la fantasia...
ResponEliminaÉs difícil que escampin les teves cendres perquè a tu també et queden 6 vides.
EliminaPerò bé, he entès el que dius. I com que no som eterns un dia o altre...
Si vols aprofitar la idea, per a mi cap inconvenient. Només una condició: per ordre d'edats.
Si ets tan amable de posar-te a la cua...
No en sé les coordenades, no tinc GPS.
El salt, així com la foto del prat dels cavalls i el camí amb vores de pedres és fet una mica més amunt del llogaret de la Llosa. El poblet que es veu per la finestra és Viliella, les panoràmiques 2 i 3 del Cadí, des d'Ardòvol i el poble final, Prullans.
Gràcies per no colar-te Galionar.
Com sempre, Xavier, tens un do per enllaçar text i fotografies. O per dir les coses amb dos llenguatges diferents i que no sembli un batibull.
ResponEliminaUn salt preciós! (quin salt!!)
Bon estiu, Xavier!
Gràcies August. Els paisatges a vegades inspiren. M'alegro que t'hagi agradat. Bon estiu també a tu.
EliminaDes de que et vaig dir que m’agraden els gats sempre hi poses una foto d’un en les teves recopilacions, gràcies, gràcies.
ResponEliminaAquest gat d'avui és el de la meva filla: el Neo. Negre com la nit, gros com una pantera. Gràcies a tu Pons per estimar els felins.
EliminaQuina passada de fotografies, quina meravella de natura, com la descrius!! Fantàstic! Sense paraules!!
ResponEliminaGràcies per les teves de paraules, Rafel.
Eliminaafegeix un altre OH! a la llista, Xavier.
ResponEliminaI no saps l'enveja que em fas , en particular amb aquesta travessa i estada al Cadí.
Gràcies per aquest oh, Teresa. I per la companyia a l'excursió.
EliminaEts incombustible.
ResponEliminaGràcies per aquest adjectiu Helena. Una altra exageració per afegir a l'escrit, que n'és ple.
Eliminaxavier cada cop et superes, potents i belles imatges i tot relligat bellament reportatge poètic i sentimental preciós
ResponEliminaGràcies Elfree. La serra del Cadí dóna per molt.
EliminaEstimat Xavier, moltes gracies per el comentari. Com diuen els seguidors, CADA COP ET SUPERES EN LES PUBLICACIONS QUE PRESENTES.
ResponEliminaLas fotografías como siempre son magníficas y me gustan TODAS, sobretodo "marxar pels camins". Si me obligaran a elegir ....., no sabría por cual decidirme al 100%.
Un saludo afectuoso y buenas vacaciones .-
"Marxar pels camins" Aquests bells camins amb pedres als costats són molt a prop del petit poble, o llogarret, de la Llosa.
EliminaNo estàs obligat a triar. Moltes gràcies pels teus, de comentaris. I que també passis unes bones vacances.