Com dues gotes d'aigua

  La tarda abans havia fet cel rogent... “No acabis la frase” tornà a dir la Míriam.

   Deixa’m dir que no va fer vent. Recordes com es deia aquell poble, tan petit on vàrem pujar? 

   “Quin?” 
  Sí dona, aquell poble, enlairat i emboirat,  on vam pujar a finals de primavera, aquell matí que plovia...

   “Vols dir aquell on mentre hi érem va parar de ploure? Als vessants de la serra de dallonses?”

    És cert, va parar de ploure, el ressol foradava el cel.

   “Quina llàstima que heu pujat en un dia emboirat, no vàreu veure les vistes panoràmiques”. Em va dir la Cristina. Ella segur que sap el nom del poble.

     I les vistes de proximitat? No diuen que al mal temps cal fer bona mirada?

    Arrengleradetes s’assemblen com dues gotes d’aigua.

    Crec que només hi viuen dues persones, i aquell matí no en vam veure cap de les dues. Només una guineu que buscava el dinar prop d’un marge. I que es va amagar abans de que pogués fer-li una fotografia. “És que no li agrada que l’apuntin”

    L’aigua mulla, el foc crema.

   “Has descobert la sopa d’all?” Em preguntava la guineu des del seu amagatall.

Hi ha coses que són tan naturals que no caldria haver-les de repetir, li dic a la desconfiada guineu. Oi, que el més natural en democràcia és votar? 

    "Pel que sé" diu la guineu: "Per fer una truita cal trencar els ous, i per votar cal tenir urnes."

   Quan érem a baix la boira va escampar i es veia la serra gairebé completa. I l‘ermita de la Mare de Déu del Montsant.

    “Ara m’ha vengut el nom al cap ma maire: Aubarca!”

   Albarca per als de la terra baixa.