24 d’agost de 2017, diada de Sant Bartomeu.
De
matinada, un home de cabells blancs s’atura al començament de la Rambla de
Canaletes.
Observa les espelmes, les flors, escrits, i joguines que han anat
deixant els ciutadans i visitants de Barcelona com a ofrenes, en homenatge i
record a les víctimes del terrible atemptat que van sofrir les Rambles just fa
una setmana.
A Canaletes hi ha crits de silenci. L’home pensa en
les víctimes que fa una setmana van perdre la vida en aquestes Rambles i a
Cambrils. I en l’innocent que va ser apunyalat quan l’assassí li va robar el
cotxe per fugir.
Contempla la Rambla buida i s’imagina, amb esglai,
una furgoneta embogida d’odi, atropellant persones, just fa una setmana.
Entre els plecs del silenci d'avui, escolta els crits de les víctimes i de les persones que fugien preses de pànic.
Hi ha molts poemes. Alguns, personificats en els noms de les víctimes.
És
impossible veure el mosaic de Joan Miró. Està totalment cobert d’espelmes,
flors, poemes, barrets i gorres dedicades. Fins i tot algú ha deixat una
capseta d’anissos. Per als infants que hi van morir?
Un trist retorn a Barcelona després de les vacances, pensa mentre s'encamina a la feina.
Al migdia en plegar del treball passa pel mosaic d'en Miró. Com que fa una setmana justa hi ha molta gent que han vingut a fer ofrenes. També els turistes s'aturen, fotografien, preguen...
L’endemà
torna a passar per l’invisible mosaic de Joan Miró i encén una llàntia, just al costat del ram de flors que van dipositar uns joves després de l'acte interreligiós que es va celebrar ahir a les Drassanes, com a homenatge a les víctimes de Barcelona i Cambrils.
Mentre
ho fa sent uns crits. Un home li està pegant al cap amb una ampolla d’aigua a
una noia. Per l’aspecte, ella és una prostituta i per la xuleria que gasta l’individu,
ell deu ser el proxeneta.
Sortosament una parell de policies motoristes puja
pel lateral de les Rambles i l’home els fa un senyal per a que s’aturin, i els
informa del que està succeint. Immediatament els guàrdies aturen l’agressió i
interroguen el maltractador.
L’home dels cabells blancs deixa que la policia
faci la seva feina. Mentre es va fent de dia, s’allunya trist i desorientat. Perplex pensa que encara hi ha molta feina a fer. Aturar el terrorisme i tantes
i tantes agressions diàries. Com es fa?
Moltíssimes gràcies, Xavier. Estava convençut que hi series.
ResponEliminaNo et sàpiga greu, t'agafo una foto. No he pogut anar-hi.
Una abraçada.
Uns dies molt trists, Josep
Elimina🌹 Les imatges ho diuen tot! 🌹
ResponEliminaI el silenci de matinada, Joan.
EliminaUnes imatges que impressionen i que jo encara no he vist.
ResponEliminaBen tornat, home dels cabells blancs!
Unes imatges que no hagués volgut veure, Carme. Com diu en Puigdemont ens restarà sempre aquesta cicatriu, però també els actes solidaris de la gent que va ajudar els ferits i afectats per la barbàrie.
EliminaI no vas sentir l'impuls primari de fer com el Manelich, de Terra Baixa, i tornar-te'n a les muntanyes...? Som massa salvatges la gent per aquí a beix...
ResponEliminaT'agraeixo molt sincerament aquest teu homenatge a les víctimes d'aquest atemptat que ens ha arribat a tots, en major o menor grau. I tot i la impotència, seguirem creient que la pau pot ser possible.
Una abraçada, Xavier.
El Manelic actual tindria internet i també s'hauria assabentat d'aquestes matances. Es fa difícil creure en la pau. Tant de bo tinguis raó Montse, i la puguem veure.
Eliminaun càlid i artístic, emotiu, reportatge dels llocs dels fets ! gràcies xavier!
ResponEliminaGràcies a tu Elfree per la companyia.
EliminaLa solitud de la Rambla de nit és colpidora. Més tard, l'escena de l'agressió ens diu la molta feina que cal fer per construir la pau des d'abaix.
ResponEliminaTerrible el silenci de la matinada, Rafel. Trencat pels crits de la prostituta que és agredida pel seu proxeneta amb l'ampolleta d'aigua. Quan van marxar els policies, l'esclava sexual devia tornar a ser agredida. Amb una ampolla més gran i més plena. D'aigua i d'odi.
EliminaQuanta i quanta feina que caldrà fer!
L'home de cabells blancs es deu haver llevat molt matí per fer aquest reportatge fotogràfic tan encertat i tant trist, però que al mateix temps ens parlade la solidaritat de la gent..."Hi ha crits de silenci", quina frase tan punyent...
ResponEliminaUn mosso d'esquadra i va deixar la seva gorra per a l'infant que va morir, perquè ens protegís!!!
Bon dia, Xavier.
Vaig veure aquesta gorra de mosso d'esquadra que anomenes, Roser. I una casaca de bomber, i samarretes d'infermers i camillers. I camises de policies urbans. I llàgrimes dels vianants...
EliminaÉs la lluita del bé contra el mal. Encara que "els dolents" no eren més que uns desgraciats. Entre la poca autoestima, la menjada de coco que portaven a sobre, la impossibilitat de tornar enrere, l'efecte secta i el sou que cobraven s'explica tot.
ResponEliminaLa suma de tot això que dius pot fer un còctel explosiu, Helena. Esperem que els sociòlegs, educadors, polítics, forces de seguretat, teòlegs de bona fe, etc. encertin la manera d'educar i tractar la manipulació malintencionada que es fa envers aquests joves.
ResponEliminaEncara no he passat per la Rambla, però he vist moltíssimes fotos. Segur que en directe fa molta més impressió. Però d'alguna manera, tinc sentiments contradictoris. Hauria d'anar-hi a veure-ho, però per altra banda em costa enfrontar-m'hi. Costa pensar, encara ara, que una cosa així ha passat a casa nostra.
ResponEliminaVaig començar el recorregut des de la Plaça Catalunya, i baixant per la Rambla m'anava aturant a cada arbre o fanal on hi ha espelmes i flors. El dol general et deixa tant commogut que els sentiments no afloren.
ResponEliminaProp de la Boqueria en un dels punts d'ofrenes hi ha un escrit fet pels mateixos veïns, dedicat a una víctima que va morir en aquell lloc concret. En llegir-ho és quan van aparèixer les llàgrimes.
Sí que costa, Xexu.
Malauradament, hem de conviure amb aquest impuls criminal de la humanitat. La història està plena de crims i de criminals, però també de gent bona i de bons moments, afortunadament, majoritàriament.
ResponEliminaPels que restem vius Risto, ens queda aquest consol. Que les obres dels benefactors pesin més que les dels malfactors.
EliminaTota la rambla és un homenatge a les víctimes i un clam per la pau. Malauradament l'odi o el fanatisme cega a molta gent, per ells la violència contra els innocents és la seva llengua i la destrucció la manera d'obrar.
ResponEliminaColpidores les imatges, Xavier.
Cada víctima és com un germà o una germana nostra Glòria. Els infants assassinats és com si fossin els nostres fills.
Eliminamalauradament hem d'aprendre a fer bell fins i tot on hi ha tragèdia, la injustícia immensa de qui li ha tocat no pot quedar impune mai.
ResponEliminaTant de bo no torni a passar mai més enlloc, Joan. Que fóssim els últims a passar aquesta tragèdia.
EliminaAls familiars dels que els ha tocat, encara deuen entendre menys que nosaltres tanta maldat.
Gràcies, Xavier.
ResponEliminaGràcies, home de cabells blancs.
Gràcies, Xavier.
ResponEliminaGràcies, home de cabells blancs.
Gràcies a tu Jordi, que també en pentines alguns.
EliminaGràcies, Xavier.
ResponEliminaJo no n'hagués estat capaç. El record del terror no s'esborra mai.
Encara que les llànties s'hagin apagat, la ciutat no oblidarà les víctimes que hi van morir, Teresa.
Elimina