diumenge, 3 de setembre de 2017

La milla del Sí

  Ens llevem molt d’hora, encara fosc, per pujar el Monteixo des d’Àreu. Tenim pensat fer-ho pel traçat de la “Milla Vertical”
  La mateixa ruta que fan al juny els participants de la tradicional “Cuita al sol al Monteixo”. Ells ho fan corrent a la tarda-vespre i han de córrer muntanya amunt més que la ratlla de l’ombra, que en la posta del sol, va pujant. I arriben al cim quan a dalt encara hi toca la darrera llum del sol del dia.
  Nosaltres avui som 4 persones: per ordre de joves: el Jordi, la Rosanna, l’Enric, i jo que sóc el més vell. 
  Ho fem diferent: partim (caminant, i encara!) de les ombres de la vall i pugem al cim a buscar les primeres llums del sol.
   Al fons veiem la Pica d'Estats i el Pic de Sotllo.
  El camí és dur. Hi ha 1700 metres de desnivell. Per això la pujada és constant. 
És 16 d’agost, falta un mes i mig per l’1 d’octubre i de pujada, sobretot al començament, quan encara tenim alè, hem parlat dels possibles resultats del referèndum i dels impediments que faran, de ben segur, per a la col·locació d’urnes, els contraris a la democràcia i al nostre dret a decidir.
  El Jordi arriba abans que els altres. Sóc l’últim, he pujat amb 4 hores. Estem contents. Tots 4 ens fem abraçades i petons.
   Foto: Rosanna Guigó
El rècord de la Milla Vertical d’Àreu, com no podia ser d’altra manera, el té en Kilian Jornet amb 59 minuts. 
   La resposta a les preguntes que ens fèiem sobre l’1 O, la tenim quan arribem al cim del Monteixo i trobem una bandera amb el Sí que algú ha penjat dies abans de que arribem nosaltres.
La pujada a la Milla Vertical ha estat possible, com també ho serà el Sí, que sortirà l’1 O. 
Foto: Rosanna Guigó
  Gran com una casa de pagès, alt com el Monteixo i lluminós com el sol que perseguim.
   Baixem pel cantó de l’Aixeus, que en principi és més còmode.
  Quan passem per la tartera de pedres petites, ho fem amb precaució de no relliscar, ja que té molt de pendent. Tot el contrari que fa 44 anys, quan vàrem fer el Monteixo, tota una colla venint del Pic de Norís. 
  Recordo perfectament que de baixada, el meu germà Ricard i jo baixàvem aquesta tartera lliscant per les pedres, com si esquiéssim. Que àgils que érem 
aleshores. Ara mirem més on posem els peus.
Foto: Rosanna Guigó
El Ricard tenia 19 anys i jo no feia gaire que havia fet els 18. Noto tant la presència del meu germà absent que ploro per dins, quan en llocs com aquest hi penso. Amb tanta intensitat, que gairebé sento la seva veu, que sento les nostres rialles.
  Si aquell any 1973 tan llunyà, el Ricard i jo érem àgils i ràpids, el germà gran, l’Antoni, encara ho era més. Havia baixat per un altre camí i ens esperava a l’estany d’Aixeus. 
  Com enguany, que el Jordi també ens espera als que anem més lents.
  Baixem seguint el camí de l’aigua que, com nosaltres, baixa d’Aixeus.
  Han el·laborat una cervesa artesana, commemorativa de la Milla Vertical. Ens espera fresca i espessa a Àreu. 
   Aquesta sí que té estrella!!

30 comentaris:

  1. Tres emocions en un sol post: la natura, quina bellesacde paisatge, quin somriure de ben endins, aquest llac! El SÍ, i l'estelada i l'estrella, que renoven un cop més la il·lusió. I el record del teu germà, que emociona molt tal com l'expliques.

    Un post, com sempre arrelat a la tendresa i a les emocions. Gràcies, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em dones les gràcies Carme? Sóc jo qui està agraït pel teu comentari tan bonic!
      Em reconforta parlar del Ricard. A l'alta muntanya sento la seva presència més propera.

      Elimina
  2. M'ha agradat el teu post, he recordat les 4 vegades que he fet la cursa. Després de la pujada sempre m'he assegut una estona al cim, d'altres corredors ho fan, suposo que busquem uns minuts de solitud. L'alta muntanya és especial, des de l'altura el món es veu diferent que aquí baix. L'any que va córrer en Kilian jo també hi era, quan vaig veure el temps que va fer! ... buf, no entenc com es pot pujar tan ràpid. Tot i que m'agradaria saber quan tardaria un isard en fer el mateix recorregut, a l'alta muntanya aquests no tenen rival. Salut i muntanya!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens l'honor d'haver participat a la cursa juntament amb en Kilian!
      De bon matí vam veure isards. És un plaer veure'ls córrer per la muntanya.
      Gràcies pel comentari Kleine-trabant.
      Salut, República i muntanya!

      Elimina
  3. Quina excursió tan fantàstica que heu fet, tenim un país que és bonic perquè sí, aquestes muntanyes, els llacs i aquest cel tan blau, que et porta records entranyables...Jo no havia sentit a parlar mai d'aquesta cursa!
    Jo també et dono les gràcies, per poder-ne gaudir amb les teves fotos!!!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com s'explica, tradicionalment aquesta cursa es deia "Cuita al sol al Monteixo" i d'uns anys ençà s'anomena "La Milla Vertical d'Àreu" i està agermanada amb el que s'anomena "Tres Nacions", juntament amb les copes verticals també d'Arinsal a Andorra i Auzat a l'Arieja d'Occitània.
      Gràcies per pujar virtualment amb nosaltres, M. Roser.

      Elimina
  4. Quin crack Xavier! Només tres hores més que el Kilian?? Bravo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Només" 3 hores de diferència amb en Kilian... Ets molt optimista Risto, gràcies.

      Elimina
  5. Home, el record també el podria tenir la gran Núria Picas! Aquesta excursió la tinc pendent, i fa no massa setmanes ho comentava, un any d'aquests ha de caure el Monteixo, és clar! Genial que hi pugessis, unes grans fotos i segur que una gran jornada, tot i els records una mica agredolços, però recordar està bé, perquè els records que tens són bons i estimats. Queda l'enyorança, però els bons moments viscuts arriben encara més lluny. Sempre amunt Xavier, que no faltin les ganes de trescar! Si el temps ho permet, jo hi torno el cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Núria Picas aquest cap de setmana ens ha donat (amb estelada inclosa) una gran alegria, en guanyar l’Ultratrail del Mont Blanc (UTMB). Ha esdevingut una de les millors alpìnistes del món.
      La Milla Vertical és dura Xexu, però si l'he poguda fer jo, qualsevol excursionista de pa sucat amb oli, també la pot fer.

      Elimina
  6. Em trec el barret. Pugeu les muntanyes com si res i les baixeu com si tal cosa. Només de llegir les explicacions ja em fan mal les cames! Us felicito.
    Bellíssimes les fotografies, com sempre. M'ha emocionat especialment aquest record del teu germà. Penso que els que ja ens han deixat mentre es recordin, mentre s'enyorin estan entre nosaltres encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquestes paraules tan dolces Glòria.
      És tal com dius: empre és bo recordar una persona estimada, encara que provoqui una enyorança una mica dolorosa.

      Elimina
  7. Moltes felicitats, Xavier, per aquesta nova fita de la qual ens deixes participar gràcies a aquest magnífic post! És tan especial la muntanya que no costa gaire fer nostres els teus sentiments i entendre'ls quasi com si els estiguéssim vivint nosaltres. Glorioses vacances; aquests moments de plenitud no te'ls podrà furtar ningú! Ara a començar a preparar les possibles ascensions per al proper estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse. Des d'Alins es veu el perfil complet del Monteixo. Quan tornis a la Vall Ferrera el podràs contemplar i amb una mica d'entrenament, pujar-lo.

      Elimina
  8. enhorabona estàs en forma! jo hagués triat el doble d'hores i no sé pas si hagués pujat .....magnifica milla del sí !!!!! perfecte i genial tot, la pujada,les fotos, la pancarta la cervesa...

    ResponElimina
  9. L'1-O és la Milla de la democràcia. Elfree, esperem que la Milla a la Repúbica Catalana a partir del 2 d'octubre sigui més planera.

    ResponElimina
  10. El teu article, escaient com sempre. Quina enveja , Xavier! Fa temps que no pujo muntanyes, del Pirineu. Aquesta teva Milla, tan ben explicada i fotografiada, m'ha fet reviure alguna excursió muntanyenca. I, com s'enyoren els nostres absents!
    Amb totes les esperances d'una nova república catalana! ( la minúscula és per disimular, mai se sap)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan assolim la república serem l'enveja de tots els pobles del món que somnien en la llibertat, Teresa.

      Elimina
  11. Felicitats per aquesta ascensió i per la del 1973, amb el teu germà, petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Gemma. D'alguna manera van lligades totes dues ascensions.

      Elimina
  12. Cada gota de suor té l'alicient necessari per fer rajar la propera, com més xops més contens. Ho tenim a tocar i tinc la necessitat de creure que ho aconseguirem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara haurem de suar una mica per arribar al cim de la milla del Sí. Però hi pujarem plegats, Joan.

      Elimina
  13. Fa 44 anys, potser vaig baixar mes rapid,pero enguany jo no em crec capaç de fer la Milla vertical.
    L'any pasat quan varem fer la Pica plegats crec que vaig penjar les botes de pujar i baixar grans desnivells...
    Tambe aquell dia varem enyorar el nostre estimat germa.
    Que per molts anys segueixis tant actiu !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí que la faries. Una altra cosa és la baixada, que es fa llarga...
      El Ricard sempre serà amb nosaltres, Antoni.

      Elimina
  14. A més a més de fer salut i acomplir reptes, t'has retrobat amb els estimats absents, Xavier, i això encara que sentis l'enyorança, vol dir que no te n'oblides i els portes a dins.
    L'1 d'octubre no ho sé, però demà pinta que hi haurà un bon daltabaix. No afluixarem, però!
    Una abraçada!
    Que ens veurem el dia 19 a La impossible???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari i per avisar. Ni ho recordava i he anat al teu blog a consultar-ho.
      El 19 de setembre em serà impossible ser a La Impossible, Teresa, M'hauria agradat. Espero que la presentació del nou llibre vagi tan bé com el de les "Cadenes subtils".

      Elimina
  15. He tornat per saber la resposta. No pateixis. Me'n recordo on seies l'any passat o sigui que miraré cap allà i pensaré en tu un moment com si hi fossis.

    ResponElimina
  16. Ja no recordo si el Monteixo l'he pujat dues o tres vegades. Tot i que faig natació i camino, no em veig amb cor de pujar mai més cap muntanya. Tinc por dels temporals i l'ungla dels dits grans sempre acaba fent-me mal amb la bota. Quantes excuses tinc! Em fas enveja. El meu pare va pujar el Monteixo amb el meu nebot l'any passat. Ell s'havia proposat pujar-lo cada any, però no ho ha complit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et responc quan falta poc per a que arribi l'hivern, Helena. Ara sí que deu ser bell el Monteixo, i més que difícil: dificilíssim.

      Elimina