Tenia
uns 8 anys la primera vegada que hi vaig pujar, deu fer uns 54 anys. La carretera no hi arribava, i era el primer any que hi havia llum elèctrica.
Amb els diners que recollíem a
la cistella durant la Pasqua, els cantaires de caramelles de Sants, a la segona
Pasqua anàvem a passar tres dies a Montgrony. Era una tradició que va durar
molts anys.
Des
de Montgrony vaig veure per primera vegada, de lluny, el Pedraforca.
Hi
ha una font dedicada a la Mare de Déu de la llet. Les dones del Ripollès que
havien de ser mares, pujaven a Montgrony a beure d’aquesta aigua i a fer-se
fregues als pits per a que els fos concedida llet per als seus fills. Com les
dones del Berguedà, que ho feien a Falgars.
Per
això hi ha qui sosté que el nom original és Mogrony, que etimològicament té semblança a mugró.
La
imatge romànica de la Mare de Déu de Mogrony, o de la llet, que hi ha a l'ermita, data del segle XII. La capella, que és adossada a la roca, avui és
tancada.
S’atribueix
a Montgrony el lloc on es van trobar els 9 barons de la fama, entre els quals
hi hauria Hug de Mataplana, que la llegenda l’associa amb el compte Arnau.
Les
escales que pugen des del Santuari fins a Sant Pere, les va fer construir el
comte Arnau, i després no va pagar els treballadors.
Per això diuen que “per
soldades mal pagades” i altres malifetes el llegendari comte Arnau va ser condemnat, i volta eternament damunt del seu cavall
de foc.
A una roca del camí que va de Sant Pere al Coll de Mancillo, el comte Arnau hi va deixar la seva petjada i la del seu cavall.
Enguany
hi vàrem pujar dissabte 3 de febrer, un dia abans de la històrica nevada que ha caigut al Ripollès, a més d'altres comarques de Catalunya.
Avui hi deu haver més de mig metre de neu.
Ni el comte Arnau deu poder sortir del seu reconstruït castell de Mataplana.
Un reportatge preciós i que ens il·lumina sobre la història d'aquest paratge. També m'agrada Montgrony i recordo que un dia d'estiu vaig dormir al pòrtic de l'església, un mirador esplèndid del Pedraforca.
ResponEliminaUna nit al porxo de Sant Pere, Consol? Va venir el comte Arnau a estirar-te els peus?
EliminaBromes a banda, el mirador és magnífic: una finestra al Ripollès i el Berguedà.
I tant, Xavier, quin reportatge tan preciós! Hi vaig pujar fa uns 20 anys, vam fer fotos espectaculars des de la finestra on es veu el Pedraforca, recordo escales i més escales... M'agrada aquesta mirada diferent gràcies a la neu del paisatge! He de tornar-hi! Gràcies per tanta bellesa!
ResponEliminaJa fa 20 anys que hi vas pujar Montse? La visita ha prescrit... Tu mateixa et fas la recomanació: has de tornar-hi.
EliminaJo no fa 20 anys, però també hi he de tornar. Crec que en tota la vida hi he estat no pas més de 3 vegades, al menys 3 les recordo bé. La primera amb la Núria petitona, encara sense el'Oriol. I ara, ens els últims anys des que anem els estius a Camprodon hi hem tornat dos cops.
ResponEliminaLa foto del Pedraforca a través del porxo, m'ha emocionat. És un indret preciós, te'l miris per on te'l miris. Gràcies per acostar-nos sempre a aquests llocs emblemàtics de la nostra terra. Si bé per a mi no arriba a ser casa, en el sentit que tu li dones. Sempre és casa, perquè la seva història o llegenda, també és la meva història o llegenda.
M'ha agradat molt el teu post. Gràcies per la bellesa, un dia més.
Ja que parles dels teus fills: la meva filla va aprendre a caminar al Montgrony, un mes de setembre de fa 35 anys, que hi vàrem passar una setmana.
EliminaAntigament i entre setmana a l'hostatgeria es vivia com a una casa de pagès.
Carme, si el comte Arnau va fer llegenda fa gairebé 700 anys, nosaltres l'estem fent ara.
Jo fa un parell d'anys que vaig anar-hi, és un lloc preciós que tu has plasmat molt bé, amb les teves fotos, segur que si algú hi va per primera vegada , després de mira les fotos li resultarà tan conegut com si ja hi hagués estat felicitats. Veig que una mica més i us quedeu a encallats a la carretera us va venir d'un dia.
ResponEliminaBon vespre, Xavi.
És cert això que dius M. Roser. Algunes de les carreteres per on vàrem passar, l'endemà estaven totalment tallades i no s'hi podia circular ni amb cadenes.
EliminaEl fred de les muntanyes ho anunciava.
Que maca la foto del Pedraforca! Una molt bona vista.
ResponEliminaEl Pedraforca, igual que Montserrat, és un símbol, Helena. No et canses de mirar-lo i admirar-lo.
EliminaVas tenir molta vista. Si arribes a triar diumenge per pujar, t'haguessis emportat un disgust, o més d'un mal de cap. No el coneixia i sembla un indret fantàstic.
ResponEliminaM'agrada molt la neu Xexu, però tot l'enrenou de les cadenes se'm fa feixuc. Prefereixo caminar-hi que conduir-hi.
EliminaTu que ets excursionista, una informació: des de Montgrony es pot fer el Pedra Picada (2055m) sense cap dificultat, i des del cim es veu una vista extraordinària cap al Puigmal.
No ho conec tot això, no hi estat mai.
ResponEliminaHo trobo preciós i impressionant.
Bon dia Xavier.
Actualment és fàcil arribar-hi, Pere: hi ha carretera fins el santuari. Abans s'havia d'anar en tren fins a Ripoll. Després un auto de línia a Gombrèn i finalment caminar més d'una hora per un camí de mula costerut.
EliminaNo hi he estat mai però donen ganes de pujar-hi només de veure el teu reportatge acompanyat de bones lletres
ResponEliminaSi hi puges algun dia segur que t'agrada Joan: s'hi ajunten natura, llegenda i història.
EliminaPreciós em sembla tot amb la neu com a testimoni de les teues fotos.
ResponEliminaNovesflors, segurament que algú deu haver fet fotografies espectaculars d'aquests llocs després de la nevada de l'endemà.
EliminaQue entranyables, aquestes fotos, Xavier: per la bellesa del paisatge; per la profunditat de pensament a què remeten; per la nostra arrel que contenen.
ResponEliminaEnyoro la natura feresta, que ara no tinc a mà i que potser no tindré mai més. I em commou veure l'enquadrament del Pedraforca, on va pujar Vicenç i que després vam celebrar a l'hostal amb els que hi havien pujat. Eren temps plens de vida. Gràcies, Xavier.
Tots els que hem pujat el Pedraforca som companys. Sense haver-lo conegut personalment, em sento agermanat a en Vicenç, per l'amor al Pedraforca, i amb tu Olga, per l'amor a la nostra pàtria, que d'alguna manera va renéixer al Montgrony.
EliminaLa flama de la vida, amb els anys varia, però mai no s'apaga.
No conec aquest lloc. M'has fet venir ganes de fer-ho.
ResponEliminaMolt maques les imatges!
Hi ha bones comunicacions Joana. Gombren no és lluny de Ripoll i Campdevànol. I també s'hi pot anar per l'eix Llobregat, per la Pobla de Lillet.
EliminaGrans records d'infantesa, d'adolescencia i de maduresa !
ResponEliminaI aviat de vellesa...
És bonic rememorar els records, Antoni. I si és en bona companyia, millor.
EliminaM'ha fet gràcia passejar per aquí i trobar precisament Montgrony, paratge que tinc pendent i que sempre una Montgrony amiga meva em diu que he d'anar a conèixer el lloc preciós on hi ha el santuari que li va dornar nom a ella... Realment és maco aquest lloc!
ResponEliminaÉs normal posar noms de santuaris a les persones. A Catalunya generalment es fa amb dones: Núria, Montserrat, Queralt, Vinyet, Àneu, etc. M'agrada, Laura, conèixer una Montgrony, encara que no sigui personalment.
ResponElimina