Són les 7 del matí del 14 d’agost de 2017. Fa mitja hora que hem sortit
del Pla de Boet a Àreu, (Pallars Sobirà) i trobem un ramat d’isards, matiners com
nosaltres.
A l‘estany d’Escorbes el sol ens ve a rebre. Som a 2380 metres i encara
que sigui agost fa fresca.
Veurem uns quants estanys avui. El refugi de la Baiau, a 2517 metres, és al centre del
Cercle lacustre de la Baiau.
Un cop vorejat l’estany, el refugi és un punt blanc sobre els vessants
verds.
Ens han avisat que a partir de l’estany, comença la pujada més dreta: la Portella de la Baiau.
Des de la Portella de la Baiau, que fa “frontera” amb Andorra, es
contempla l’estany Negre, en territori andorrà.
També es veu el Coma Pedrosa. Sort que no vaig preguntar perquè li deien
així. Només hi ha pedres, és un nom ben encertat. I si per entretenir la pujada
les compto? Quan no he arribat a les cent pedres ho deixo córrer. Seria com
intentar comptar estrelles en una nit sense lluna a la Vall Ferrera.
M’estic endarrerint, els meus dos companys fan via.
A dalt del pic hi ha una gran bandera. No es pot amagar que amb els seus
2942 metres és el cim més alt d’Andorra. És contemplat de no gaire lluny, per la Pica d'Estats, la Seca, la Meca i les
valls d’Andorra.
El Jordi, que és el jove del grup, quan hem baixat al coll del Pic de la
Baiau, diu que és petit comparat amb el Coma Pedrosa: “només” fa 2885 metres i ens
proposa de pujar-hi.
La veritat és que no jo no tenia el pensament de fer-ho,
però em deixo fer. La crida dels
cims és més forta que la meva voluntat. Ja
no ve d’aquí. Hi ha una bona vista del Coma Pedrosa.
Hem de baixar els mil metres de desnivell que hem pujat.
La baixada a la Portella la fem en un quart, però quan veiem la llonganissa que ens espera per arribar al Pla de Boet, ja és una altra cosa.
El sol és alt. On al matí feia fred, ara fa calor.
La baixada és llarga, potser cansada... però la Vall Ferrera mai no és avorrida.
Em, aquesta me l'apunto, que té molt bona pinta! Ja havia sentit parlar de la Comapedrosa, però no m'he plantejat mai anar-hi. Però amb aquestes fotos i la descripció de la ruta em sembla que m'has convençut. Aviat tornem als Pirineus nosaltres també, ja toca enfilar-nos a algun cim!
ResponEliminaSe m'havia oblidat apuntar l'altitud del Coma Pedrosa (Comapedrosa per als amics com tu, Xexu)
EliminaJa està posada sota el paràgraf de la fotografia de la bandera d'Andorra.
A veure si la casualitat ens du al mateix cim.
Em sembla que les teves cames, el teu cap i el teu cor, ja tiren amunt, amunt... ja falta menys per marxar cap al Pirineu. Ja també marxaré cap al Pirineu, però molt més a l'Est que tu.
ResponEliminaCrec que les cames ja s'entrenen només de pensar-hi, o potser només és el cervell que s'entrena.
Les cames a vegades fan figa. Particularment a mi em cansen més les baixades. Segurament que l'acumulació d'hores de marxa també influeix.
EliminaHe afegit la penúltima foto on es torna a veure el refugi de la Baiau, 4 hores i mitja més tard que l'altra, que va ser feta a les 9 del matí, i les muntanyes del fons encara són a l'ombra.
Orientals o Occidentals els Pirineus mai no fallen Carme.
Què deuen tenir les muntanyes que engresquen, enamoren i atrapen d'aquesta manera, Xavier? Quina sort de poder gaudir d'aquests bellíssims paisatges! Jo només arribaré allà om em porti el taxi d'Alins, i amb el Pla de Boet ja em conformaré, però veient les teves imatges és evident que enmig de les muntanyes s'hi amaga el Paradís.
ResponEliminaMolt bona estada aquest any, Xavier!
Les muntanyes, i concretament les de l'Alt Pallars estan en un estat de naturalesa pura, que només és trencada per camins i poques altres accions humanes, que en tot cas la milloren sense malmetre-la. L'aire, el cel, i l'aigua també es mantenen sense contaminació.
EliminaPerò no només és tot això Montse, ja ho saps. Hi ha també la màgia del Paradís del que parles.
Fantástica esta paisagem de montanha e de uma grande beleza.
ResponEliminaUm abraço e bom fim-de-semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
Suposo que si al món hem coincidit els humans i les muntanyes, deu ser per a que les pugem.
ResponEliminaGràcies F. Manuel
Tu vas fent boca, però també t'agraeixo que hi pugis a aquestes muntanyes, ens ho expliquis i ens ensenyis les fotos...És tan preciós el Pirineu!
ResponEliminaM'has fet pensar amb la lletra d'una cançó que cantàvem temps era temps:
La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or.
Ella s’alça enargullida,
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.
Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya, encara forta,
alçarà son front altiu.
Nosaltres hi afegíem la nostra lletra particular:
Quan Espanya sigui morta
quan no hi resti ni un ser viu
Catalunya encara forta
alçarà son front altiu!!!
Petonets.
M. Roser, justament a una font d'Àreu hi ha una placa amb l'estrofa que fa referència a la plana i la muntanya. Jo també havia cantat la versió que afegeixes al final.
EliminaAixò d'atrevir-se amb dos cims en un dia... la felicitat és el desig de repetir!
ResponEliminaM'agrada aquesta definició que fas de la felicitat, Helena. Enguany al Pallars intentarem posar-la en pràctica.
EliminaXavier, no és meva la definició, és de Milan Kundera! Me l'he fet meva...
Eliminaestàs en bona forma tant físicament com literàriament i ens regales un reportatge que fan venir ganes d'anar-hi
ResponEliminaPujar pics tan alts no sempre és qüestió de força física Elfree. A vegades he vist gent molt més preparada físicament que jo, abandonar quan només falta una hora per assolir el cim. Potser és més important la voluntat i l'amor a la muntanya.
Elimina