Les bordes del Paradís

     L’Edurne, en asseure’s a la soca ha hagut d’anar amb compte de no punxar-se amb les ortigues que hi creixen al costat.

    Des del prat del davant de les bordes, escolta els ocells de cada matí, i espera que el sol arribi. Troba que fa fred per ser un matí d’estiu.

    Ahir al vespre, mentre miraven l'arc de Sant Martí, l’Oleguer intentava convèncer-la per a que pugés amb ell i els amics de tots dos al Pic d’Areste.

      - Com et vols quedar tota sola a les bordes? - li deia l’Oleguer.  

      - No t’amoïnis - contestava ella - no m’avorriré.

  Les bordes no s’anomenaven pas del “Paradís”.  Va ser una idea dels seus amics, la Petra i el Luigi quan les van llogar i van convidar-los a passar-hi 4 setmanes amb ells. 

        - És el paradís - deia el Luigi. Abans hi arribava la carretera, però ara és intransitable. Haurem de carregar el menjar mitja hora.

       - Doncs ves quina gràcia - rondinava ella.

     De bon matí els ha vist allunyar-se en direcció a l’Areste.

     - Tornarem a la tarda - li ha dit de matinada l’Oleguer en acomiadar-se, amb un petó.

      Ara veu l’Areste a contrallum. El sol surt just pel seu darrere.

    Ha portat una llibreta i intenta escriure un poema.

    De motius per inspirar-se no n’hi falten: l’olor d’herba, el so de l’aspersor que el pagès hi té instal·lat per a que l’herba creixi més ufana, els papallons, els ocellets, la remor constant del riu Vallferrera que baixa al fons de la vall... 

   ... però no li queda bé. No li agrada el que escriu. 

  Fa tres setmanes que són aquí, avui comencen la darrera que els resta. La seva relació amb l’Oleguer s’ha refredat. No sent res quan l’abraça, i en canvi, es trasbalsà un matí que es van quedar sols amb el Luigi, quan l’Oleguer va baixar al poble a comprar cerveses i la Petra es va apuntar a acompanyar-lo.

   Els ocells han callat, la calma és absoluta. La remor del riu no molesta, forma part del silenci. 

    Finalment el sol arriba al prat.  I pel camí apareix el Luigi. Sembla que va coix.

    - He hagut de deixar córrer el pic - diu assenyalant-se la bota - se m’ha polvoritzat la sola. - L’Oleguer i la Petra han seguit muntanya amunt - afegeix.

       - Creia que t’havies fet mal - diu l’Edurne mentre s’aixeca de la soca. Sense adonar-se ha refregat la cuixa a les ortigues. 

    Veu les estrelles quan el Luigi se li acosta. Ell li ofereix uns gerds.

     - Els he collit per a tu - diu mentre n’hi acosta un a la boca.

     - Em portes el sol - pensa ella mentre obre els llavis per assaborir la fruita vermella.

   Ha passat el dia. A la tarda tots dos miren cap a l’Areste. La Petra i l’Oleguer tarden més del previst. Cap dels dos no pregunta: “què els deu haver passat”?