viscuts a l’ombra d’una roureda
muda.
Com una engruna de vida salvatge
que s’esmuny en carenes llunyanes.
Dibuixaré amb molt de compte paraules
que no desvetllin els secrets del
cor.
I les faré viatjar pels congostos per on només passi el llapis i prou.
Que regalimin per molses verdes
i per velluts humits que escalfen el cos.
Sota dels solcs de les muntanyes tardorals,
En les fondàries de l’ànima, (Foto: Carme Massa)
seguint les teves passes hi veig passar
tardes adormides que s’arrosseguen com fulles marcides per la tardor.
Um belo "poema fotográfico" amigo Xavier, gostei bastante deste seu trabalho.
ResponEliminaUm abraço e continuação de uma boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
És una sort que trobis poesia també a la fotografia F. Manuel.
EliminaObrigado
Un bon passeig per les paraules, sensacions i la natura ;)
ResponEliminaLa natura ho cura (gairebé) tot, Artur.
EliminaUn poema que m'agradaria escriure amb els versos seguits un darrere l'altre, perquè faci aspecte i efecte de bon poema que és.
ResponEliminaLa forma de les entrades del teu blog, sempre m'ha agradat. Intercalar les imatges i les històries, és marca de la casa i, habitualment, les dues coses hi guanyen donant-se aquest suport o companyia d'imatge-text. Avui, per primer cop, he necessitat veure el teu poema sencer. Un cop he gaudit de les imatges i paraules combinades, volia llegir-lo sencer, sense interferències.
T’explicaré els meus silencis de seda
viscuts a l’ombra d’una roureda muda.
Com una engruna de vida salvatge
que s’esmuny en carenes llunyanes.
Dibuixaré amb molt de compte paraules
que no desvetllin els secrets del cor.
I les faré viatjar pels congostos per on només passi el llapis i prou.
Que regalimin per molses verdes
i per velluts humits que escalfen el cos.
Sota dels solcs de les muntanyes tardorals,
som fruit dels batecs que el temps no s’endú.
En les fondàries de l’ànima,
seguint les teves passes
hi veig passar tardes adormides
que s’arrosseguen com fulles marcides per la tardor.
Doncs gràcies per la feina que has fet Carme. També el guardaré en aquest format.
EliminaÉs del millor que t'he llegit, Xavier! Són ben bé "batecs que el temps no s'endú", els teus versos.
EliminaI és ben bé com un anunci de televisió d'aquells que són poesia tant per les imatges com per les paraules.
El títol és molt ben trobat, també, molt misteriós.
EliminaGràcies Helena, ets molt generosa.
EliminaSilenci de seda, engrunes de vida salvatge, l'ombra d'una roureda...Tot molt poètic ,amb retocs de nostàlgia!!!
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
A vegades l'ordre de les paraules formen frases capricioses, M. Roser. I si tens sort les caces al vol.
EliminaJa he començat el dia amb alegria veient les fotos de la meva estimada serra de Sant Llorenç del Munt. I això que avui fa un dia fred i plujós. La màgia d'internet... Merci per les imatges i els versos.
ResponEliminaCom més conec Sant Llorenç del Munt i l'Obac, més m'adono que em falta moltíssims racons d'aquesta serra estimada (també per mi) per conèixer.
EliminaSi aquesta setmana has celebrat el sant, per molts anys, Risto.
No sóc gens de celebrar sants, però em fa gràcia que la gent se'n recordi del dia del teu nom... hehe
EliminaEts tan bon poeta amb les paraules com amb les imatges, Xavier. Quina meravella!
ResponEliminaLa meravella la posa la natura,Montse. Jo tan sols ho transcric com puc.
EliminaEls metges aconsellen beure de dos a tres litres diaris d'aigua. Però, tractant-se de l'aigua de Collsacabra que és tan bona, crec que amb litre i mig pot ser suficient.
ResponEliminaAquest és el comentari que es va perdre del post de Cabrera. Físicament els comentaris no desapareixen JP: canvien de lloc.
EliminaQuedo bocabadada davant de tanta bellesa paradisíaca. Fantàstica presentació. Salutacions, Xavier!
ResponEliminaGràcies Maijo pels teus adjectius: bellesa, paradís, fantasia...
EliminaT'ha quedat un poema preciós, ben acompanyat amb imatges. Realment, més poètic que mai.
ResponEliminaEl Vallès hi ajuda, Xexu, gràcies.
Elimina