Ha parat de ploure, les fulles dels arbres encara gotegen, la música no
ha acabat.
Novembre és un mes espiritual.
Una persona ha pujat a Montjuïc per
veure com plora la tardor.
Amb les seves llàgrimes s’estalvia les
pròpies.
S’acosta al banc de les absències.
Companya de solitud, immensa quietud.
Una figura que representa una dona,
dona consol a qui ha perdut l’esperança.
Se n’adona que va a la deriva dels
anys...
...d’uns anys que passen molt de
pressa.
El sol li fa l’únic regal que rep
aquest novembre.
O Outono trás estas belas cores em tons vermelho e dourado que eu gosto bastante.
ResponEliminaAs fotografias estão espectaculares meu amigo.
Um abraço e continuação de uma boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
La tardor té una tonalitat fascinant, F. Manuel.
EliminaUna tardor humida nostàlgica i preciosa per les teves imatges. Molt poètica.
ResponEliminaEls vermells alegres i les gotes entristeixen. Les absències entristeixen i la claror del sol retorna l'alegria.
Els raigs de sol que foraden la boira, metafòricament foragiten l'angoixa.
EliminaLa claror de la tardor potser encara és més apreciada.
No he pogut veure la figura que passeja pel parc solitari...Preciosa la teva tardor,( vull dir la del teu blog).
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
La figura és fugissera M. Roser. La tardor del blog és com la que sento.
EliminaEls colors i la llum de tardor,no tenen rival ! 😀🍂
ResponEliminaUn matí que va començar amb pluja i va acabar assolellat. Meteorològicament i anímica.
EliminaUnes fotografies molt macas, Xavier !.
ResponEliminaLa tardor sempre ens regala unes postals de gran bellesa que has sabut captar a la perfecció, felicitats ;)
Gràcies per apreciar la tardor i la seva bellesa, Artur.
EliminaLa música "no ha acabat", per sort tenim els versos, tant com les fotografies. La deriva dels anys no és mai tanta deriva. Hi ha coses que guanyen amb el temps.
ResponEliminaTotes tres aportacions que fas són importants Helena. A cada època viscuda li correspon una música.
EliminaNo sé com t'ho fas per lligar-ho tan bé sempre, imatges i paraules. Et puc dir que avui m'has transmès molta tristesa, Xavier. Tinguem esperança!
ResponEliminaHa estat un mes trist a la família Teresa. Demà farà 1 mes que va morir la Victòria, la mare de la meva dona. La pena, la malenconia i l'enyorament viuen a casa.
EliminaMica en mica ens hem de refer.
Aquesta passejada bellíssima i malenconiosa que ens convides a fer amb tu a través del post no fa més que corroborar el que fa anys (molts) discutíem al meu blog amb Novesflors i altres persones amigues: hi ha bellesa en la tristesa.
ResponEliminaUna abraçada i molts ànims per a tots, Xavier.
On hi ha hagut alegria algun dia, si vivim una vida sencera, hi trobarem tristesa. Trobar-hi la bellesa és una opció, Montse.
EliminaPreciós, Xavier. I si no hi haguessis de trepitjar les fulles el silenci seria absolut. Moltes gràcies.
ResponEliminaGràcies a tu Josep, per compartir el silenci.
EliminaAquesta darrera foto, sense desmerèixer les altres, és espectacular. No vegis si et queden encara anys per donar guerra i regalar-nos imatges així.
ResponEliminaEl mèrit d'aquesta foto és la sort d'haver estat allà en el moment oportú, Xexu. Al natural encara era més espectacular.
Elimina