Sóc una muntanya vella.
He perdut el compte dels segles que tinc.
Segons una llegenda l’ermità Fra Garí va assassinar Riquilda.
Fa segles
que les dones són assassinades per homes
que les consideren de la seva propietat.
Els monjos ho atribuïen a la maldat del
diable.
Tot i que a vegades el diable s’ha associat amb algun monjo pederasta per
seguir fent mal. D’això no fa gaire i no és llegenda.
Hi ha una altra llegenda: l’Isidret, la que explica que un timbaler
eixelebrat va foragitar amb el ressò del seu tambor tot un exèrcit a la Guerra
del Francès.
Ja se sap que les llegendes són exagerades.
Els nazis, que malauradament no són una llegenda, van buscar a
Montserrat el llegendari Sant Grial acompanyats per la música de Wagner.
Hi ha llegendes més amables com la que explica que fa molts anys, al cim
anomenat “el Tron de l’Espasa“, Otger Cataló hi va clavar la seva. De seguida
alguns van anomenar-la romànticament, l’Excalibur català.
Per arribar-hi cal
passar per la Roca de la Fita.
El camí al Tron de l’Espasa es complica una mica
per als excursionistes que hi volen arribar.
La llegenda s’estronca. Algú ha doblegat i finalment serrat l’espasa d’Otger
Cataló.
Sort tenim de fotografies antigues que ens la mostren quan estava sencera.
Els escaladors em graten la pell. Fan pessigolles a les aixelles del meu
conglomerat.
Un excursionista fa
fotografies de la seva pròpia ombra que es projecta sobre la boira. Els que en
saben l'anomenen espectre de Brocken. La tieta Aurèlia diria que és l’ombra
de l’Àngel de la guarda.
Montserrat 2020 amplia la llegenda: la de la recuperació de la
llibertat.
Un gran post dedicat a Montserrat. L'he gaudit per les fotos (magnífiques com sempre) i pel que hi expliques.
ResponEliminaPer cert, jo no l'havia vist mai en directe però coneixia la llegenda de l'espasa d'Otger Cataló al Tron de l'Espasa i m'ha sabut greu que algú l'hagi fet desaparèixer. Un acte vandàlic que ha de ser recent perquè, segons he vist per internet, almenys a l'octubre passat encara hi era.
Quina llàstima que ja no hi sigui Mc. Vàrem estar a punt d'anar-hi l'any passat en aquestes mateixes dates i hauríem vist l'espasa sense serrar.
EliminaJá estive nessas magnificas montanhas e também no mosteiro de Montserrat em 1974 o ano da revolução portuguesa.
ResponEliminaUm abraço e bom Domingo.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
Un bon any el 1974 a Portugal. Sobretot a l'abril.
EliminaI en aquella època a Montserrat no hi havia tants turistes com actualment.
Precioses, les fotos, Xavier!!! Quina llàstima de l'espasa trencada, hi ha vàndals per trot arreu, arriben fins a llocs insospitats. S'ha de ser molt ximple i molt dolent per a fer malbé una cosa tan innocent i tan llegendària com aquesta.
ResponEliminaQue la muntanya màgica ens vetlli i que la moreneta ens protegeixi, encara que no cregui gire en res... No es pot desaprofitar cap força per improbable que sigui.
Gràcies per acostar-nos Montserrat fins aquí. És un plaer veure de prop la muntanya màgica.
Com bé dius Carme, totes les forces són bones.
EliminaNo sabem qui és el que ha serrat l'espasa. També han fet desaparèixer un cartell indicador i unes pedres cimentades que sostenien el conjunt.
No descarto que hagi estat manat de retirar per algun membre del Patronat de la Muntanya de Montserrat que darrerament, diuen que per seguretat, estan arrancant vies ferrades i altres elements que els excursionistes i escaladors han col·locat al llarg dels anys. És només una hipòtesi, a veure si algun dia sabem la veritat.
Un bon recull de algunes de les llegendes montserratines , i bones fotografies , que com sempre acompanyen els teus viatges ! ;)
ResponEliminaLes vistes de Montserrat no fallen mai.
EliminaTens nom de rei llegendari, Artur. Que els mags et siguin benèvols.
Xavier, avui he pensat en tu veient el reportatge del TN migdia sobre els darrers ocupants de l'ermita de Cabrera, que tu ens vas mostrar en fotografies que vas fer fa un temps en una excursió. Entrevistaven una dona, que va anar a viure allà amb la seva família quan devia tenir 2 o 3 anys i han mostrat una nina de pedra que havia fet ella de petita amb vestidet i tot. Molt emotiu.
ResponEliminaL'he buscat a TV3 a la Carta. Un bon reportatge, tal com dius, una història emotiva i acaba bé. La nina fan bé de conservar-la: és una obra d'art.
EliminaÉs clar que Montserrat sigui des d'on sigui i a qualsevol època, és una muntanya màgica i sempre hi pots fer fotos que mai són iguals...I és clar com totes les muntanyes , té les seves llegendes, a mi la de l'Isidret , m'encanta. Hi ha una ditaque diu, les llegendes no cal que siguin veritat, n'hi ha prou que siguin boniques!
ResponEliminaTambé he trobat molt emotiu el reportatge que diu en Risto i és que en aquells temps els reis anaven curts d'armilla, i quina casualitat trobar la nina de pedra, que amb tanta il·lusió havia vestit de petita!
Bons Reis Mags.
Sí que són boniques les llegendes. A casa teníem un llibre que justament es titulava: "Llegendes de Montserrat", la meva mare el deu guardar ja que és una entusiasta de tot el que estigui relacionat amb Montserrat.
EliminaBons Mags per a tu també, M. Roser.
Molt bones passejades Xavier! 👍🙂
ResponEliminaI que a tu els Mags també te'n portin, Joan.
EliminaQuina grandesa, quina magnificència i, fins i tot, quin calfred: som fills de les llegendes i sovint ens adrecem a les llegendes, com a fades que ens han vist néixer i guarden memòria de la nostra mort.
ResponEliminaMolt bon any, Xavier, i gràcies per les teves fotos i comentaris.
Gràcies a tu Olga per l'explicació sobre les llegendes, les fades i la memòria.
EliminaQue l'any et sigui saludable i profitós.
Sempre gaudeixo i agraeixo alhora les teves imatges magnífiques acompanyades de llegendes font de la sabiduria popular i de la teva sensibilitat i estima cap al pais i cap al respecte a la natura i l'harmonia. Llàstima q sovint ens trobem pedres al camí que ho volen entelar, però seguim amb l'esperança que sabrem construir un futur millor. Com a mínim nosaltres estem per la labor!
ResponEliminaEts una persona encoratjadora Laura. Gràcies.
EliminaCom no, la visita de rigor a Montserrat, i un principi d'any ben reivindicatiu. Igual que va acabar el 2019. I el que ens queda!
ResponEliminaCom deia en Raimon: "La muntanya es fa vella".
EliminaI jo afegiria: I nosaltres amb ella.
Fa molts caps d'any que els passem a Montserrat, diria que més de 35, amb algunes excepcions entremig per diferents motius.
Ens queda molt per reivindicar, Xexu.
Sí, la muntanya es fa vella i la quantitat de brètols que hi campen sense ordre ni concert encara la malmeten més... Sóc amiga d'un escalador molt veterà que encara hi va cada diumenge, a Montserrat, i se'n fa creus de les barrabassades que poden arribar a fer alguns grups de gent que es troba... Les restriccions a algunes zones, llavors, les paguem tots...
ResponEliminaGràcies per aquest magnífic passeig per la meva muntanya predilecta, i que hi puguis tornar molts més caps d'any!
Montserrat mai no cansa. Per sort hi ha indrets on els brètols no hi arriben.
EliminaQuan hi tornis ja publicaràs les teves fotos, Montse.
ResponEliminaPerdona si no surten els comentaris de seguida, la veritat és que no conec el motiu. Quan jo contesto al teu blog també procuro fer-ho de seguida i veig que no, incús a vegades no apareixen. També trobo que en el teu blog moltes vegades (ara és una d'elles) no correspon el nombre de comentaris amb els quals hi ha en realitat. En compto 11, i diu 22. El meu comentari tampoc hi és. Xavier, no és culpa teva ni molt menys, segur que soc jo o Bloguer, ves a saber...
He tardat a donar-me del teu comentari Josep. Coses de la informàtica!
Elimina